Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la publicada el 2014 (quedeu-vos amb aquesta dada, perquè serà important). No sé com vaig arribar fins a aquest llibre. Potser a través de les xarxes socials? Goodreads? Sigui com sigui, tinc tendència a fer llistes de tot; també de llibres que vull llegir, així que un dia, passant el dit per la llista, em vaig aturar en aquest títol. El que està clar, és que per més que passi el temps, els llibres que deso en aquesta llista mereixen el seu lloc.
En aquest llibre, la primera novel·la de l’autor, Édouard Louis ens presenta una història que va a cavall entre l’assaig i la novel·la, l’autobiografia i la protesta. Al llarg de 150 pàgines assistirem a la narració de la seva infantesa i adolescència; el retrat d’una vida més que dura plena de violència, intolerància, racisme i pobresa.
Des de ben petit, l’Eddy és diferent. I per això, és assenyalat. Els primers en assenyalar-lo, els seus propis pares, racistes i homòfobs de soca-rel: “El pare explotava, s’empipava, m’insultava. […] Preguntava a la mare si jo era un nen. És un tio sí o no? Plora cada dos per tres, té por de la foscor, no és un tio de debò. Per què? Per què és així? Per què? I això que no l’he pas educat com una nena, l’he educat com els altres nens. Casu’n la puta.” Per si això fos poc, també el martiritzen a l’institut: “Les mirades a l’institut es feien més i més insistents. Els marieta es multiplicaven pels passadissos, i també les notes que em trobava a la cartera More’t dat pel cul.” No pot escapar dels dits acusadors i les mirades inquisidores.
En llegir la novel·la vaig tenir la sensació que era a la França de la industrialització. L’ambient recordava al segle XIX o principis del XX. Les fàbriques, la pobresa, la lgtbifòbia, el racisme… Doncs no. Llegint la solapa descobreixo que l’autor va néixer el 1992 i que el llibre –ja us he dit que era una dada important– va ser escrit l’any 2014 (2014!). I això és segurament el que més xoca i encongeix d’aquest llibre, la seva total actualitat. No puc arribar a entendre que al segle XXI encara hi hagi entorns tan repressius. Encara estem així? Doncs sí. I m’atreveixo a dir que la història de l’Eddy no és única i anecdòtica, sinó quasi universal. Por, insults, fàstic i menyspreu és el pa de cada dia de molts homosexuals encara avui, la qual cosa empitjora si a més ets pobre.
I com se surt d’aquí? Només hi ha un camí: fugir. Però per a l’Eddy no és tan fàcil. “Però, d’entrada, no es pensa espontàniament en la fugida, perquè s’ignora que hi ha un més enllà. No es pot saber que la fugida és una possibilitat. D’entrada s’intenta ser com els altres, i jo vaig intentar ser com tothom”.
En conjunt, Adéu a l’Eddy Bellegueule és una novel·la que et deixa el cor encongit i que et transporta a aquells anys d’institut en què senties marica, nenaza, maricon, mariquita, gay… i tothom mirava cap a una altra banda.
Agradarà a…
No us enganyaré… És una lectura dura. Així doncs, no és un llibre que pugui agradar, però sí interessar. Atraurà a les persones del col·lectiu LGTBI i les persones interessades a conèixer la realitat de moltes persones homosexuals.
No agradarà a…
Als més sensibles. Potser no tothom està preparat per a aquesta lectura.
Imatge de Freepik
