Sempre m’han agradat les novel·les sobre sagues familiars. Durant molts anys Cien años de soledad de Gabriel García Márquez va ser un dels meus llibres de capçalera («Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo») i Mirall trencat és, amb El carrer de les Camèlies, la meva preferida de Mercè Rodoreda. I ara sumo a la llista Un pianista en un celler (Sembra Llibres, 2023), de Muriel Villanueva.
Villanueva compta amb una trajectòria sòlida en l’àmbit de la literatura escrita en català. Escriu per a adults i per a joves i infants i ha guanyat premis i captivat públics en totes aquestes àrees: el Just M. Casero, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Carlemany, l’Atrapallibres i el Llibreter.
A Un pianista en un celler, l’autora ens mostra l’evolució d’una família al llarg dels anys i les generacions: fills que es converteixen en pares, pares en avis. Es narren les seves vides, amors, traïcions, anhels i promeses. També les mentides, per descomptat. Perquè, què seria una novel·la sobre una saga familiar sense secrets i silencis? És la base, suposo, part de l’encant del gènere.
En aquest cas la fórmula es nodreix d’una acurada ambientació al Penedès, la dedicació de la família a la producció de vi, el rerefons de la Guerra Civil i l’afició d’alguns dels personatges a la música. I es presenta en un format original i desendreçat. Recordeu Rayuela, la novel·la de Cortázar que podia llegir-se tal com estava impresa o saltant capítols per seguir l’ordre que marcava la numeració? Doncs Un pianista en un celler recupera aquell joc i ens presenta la història desendreçada. No és, però, un artifici que molesti. Al contrari, es tracta d’una proposta amable que se segueix molt bé (Villanueva ja ho té, això, una prosa amorosa i directa, aparentment senzilla, que se t’emporta) i enriqueix l’experiència lectora.
Tot i que, com a lectors, sempre som conscients que els autors es guarden informació i que la dosifiquen amb un objectiu concret, generalment aquesta característica s’intenta amagar. Dissimular. Fer natural. Aquí, en canvi, en tot moment saps que hi ha hagut omissions deliberades. Que els números més baixos es corresponen al passat més llunyà, a la primera generació, mentre que els més grans narren els fets més propers al moment actual, el que passa a la generació més jove. Els salts numèrics intermedis et situen al mig, sense que tinguis molt clar el moment precís en què s’han aturat. I sobretot perceps com tot dona voltes al voltant d’uns forats concrets: els capítols, les escenes més amagades. Les peces del puzle sobre les quals la història, l’essència d’aquesta família concreta, s’ha construït.
Una història desendreçada, però numerada com aquesta sempre deixa la porta oberta a rellegir-la en ordre. No sé si jo arribaré a fer-ho algun dia. M’agraden els jocs i la proposta, manifestament manipulada i desendreçada, m’ha omplert del tot. També tenir la sensació que els errors o encerts de filles, fills, nebots o netes són sovint calcs o conseqüències del que van cometre mares, àvies, avis, oncles o pares. Que la història és un cercle que s’obre i es tanca. Que tot té el seu lloc i el seu sentit. Fins i tot un piano al fons de tot d’un celler.
