Feia un any i mig que La bossa o la vida, de Salvador Lladó (Tigre de Paper, 2020) em mirava de reüll. Aquest tipus d’assaig sempre m’han interessat, però també em costa trobar el moment de posar-m’hi perquè sé que hi haurà conceptes complexos que requereixen una certa atenció. Fins a dia d’avui, mai havia aprofundit tant com fins ara en els motius i possibles solucions de l’emergència climàtica.
Una de les coses que més m’ha agradat és que el to no és gens alliçonador. Al contrari, ens dona la mà i això fa que com a lectors estiguem disposats a revisar-nos i a fer autocrítica. Hauria estat fàcil caure en el parany del paternalisme i la culpabilitat en un llibre sobre un fet que ens afecta a tots de manera tan directa i fer-nos sentir malament per totes aquestes coses que, com a individus, no fem bé. Però és que això no només va d’individus, va de col·lectivitat, i Lladó, conscient de la dificultat d’actuar sempre correctament davant d’un fet que de per si ja té unes circumstàncies tan adverses i que no sempre depenen de nosaltres —els ciutadans de carrer, vull dir, el 99 %—, ens ofereix una sèrie d’eines que permetin entendre què està passant i quines són les diferents vies que com a societat podem prendre per tal de conviure amb la crisi ecològica i mitigar-la.
Lladó posa l’accent en el capitalisme, el neoliberalisme i la globalització com a principals causants de la crisi climàtica i, en concret, en el capitalisme extractivista, és a dir, l’extracció sense control de recursos energètics propiciat per les multinacionals. Això el porta a reflexionar sobre la impossibilitat de dependre eternament d’una font d’energia tan contaminant i en declivi com el petroli. La societat en la qual vivim gira a l’entorn d’una producció malaltissa i constant i això fa que els recursos materials, econòmics i energètics —tant els combustibles fòssils com l’energia renovable— utilitzats per satisfer les necessitats i comoditats de la classe mitjana i la benestant s’esgotin cada vegada amb més rapidesa i impaciència. El problema, però, és que estem estirant més el braç que la màniga, i la realitat és que no es pot créixer il·limitadament —vet aquí la premissa del capitalisme: l’afany de consumició— en un món finit i és d’una vital importància i urgència que comencem a entendre que l’esgotament de tots aquests recursos té conseqüències devastadores per al medi ambient —amb un augment en la freqüència i la intensitat d’esdeveniments climàtics extrems— i, de rebot, per a les persones més desafavorides i en situacions de vulnerabilitat.
Lladó parla dels canvis estructurals que cal fer en els sistemes energètics —transició energètica— per trobar l’equilibri amb la natura d’una forma sostenible. Per fer-ho, parla d’algunes polítiques anomenades verdes que tenen a veure amb corrents socials i ideològics diversos: per una banda, hi ha el Green New Deal, un moviment prou favorable però que en certa manera sembla contradictori perquè promou un creixement econòmic continu però sostenible i amb un consum moderat. L’autor es pregunta si realment passar d’aquest capitalisme global a un de verd és la solució i si ens portaria a una societat més justa. En segon lloc, presenta l’ecofeixisme, amb força seguiment en determinats sectors radicalitzats, tot i que ell no hi dona suport. L’ecofeixisme considera que dos dels problemes de la crisi climàtica són la superpoblació i el desplaçament de persones. Creuen que aquests dos factors són una amenaça per a l’estabilitat cultural, social i política i, per tant, són clarament propulsors de polítiques discriminatòries (ho compara amb situacions distòpiques com The Handmaid’s Tale). I, per últim, posa sobre la taula un moviment oposat al patriarcat i la globalització: l’ecosocialisme, el qual defensa una societat en què tots els elements estan en perfecte equilibri: socialisme, política verda, ecologia, antiglobalització i feminisme. Sí, és una alternativa radical a un statu quo insostenible però que s’orienta clarament a les necessitats reals de l’ésser humà.
Tots aquests conceptes els exposa de forma entenedora i amb algunes anècdotes que amenitzen del tot la lectura. Hi he trobat a faltar, però, que dediqués unes pàgines als hàbits alimentaris, ja que hi passa de puntetes. Replantejar l’alimentació és fonamental per lluitar contra el canvi climàtic. Per exemple, consumir productes d’origen animal és més pejoratiu per al planeta que els mitjans de transport perquè tots els recursos que es destinen a la ramaderia o els camps de cultiu —desforestacions incloses— per alimentar animals que després ingerim produeixen un impacte ecològic molt bèstia. Una bona amiga sempre em diu que estem destruint el planeta per alimentar-nos, quan el planeta per si sol ja ens ofereix un munt de possibilitats per sobreviure. Si tothom apostés per una dieta vegetariana o vegana, les emissions relacionades amb el menjar es reduirien (atenció!) entre el 60 i el 70 %. Amb això no vull dir que haguem de fer un canvi radical en els nostres àpats, però sí que és interessant pensar-hi i començar a disminuir el consum d’alguns productes animals.
Però tranquils! No tot és tan dramàtic! Malgrat la magnitud de la tragèdia, a La bossa o la vida Salvador Lladó es mostra optimista i esperançat. A dia d’avui, les noves generacions són més conscients de tota aquesta problemàtica i sembla que hi ha un canvi de xip que permet encaminar-nos cap a un món que ens permeti viure millor amb menys comoditats i capritxos i amb harmonia i equilibri amb la natura. No oblidem que som el 99 % i això ens ha de dotar de prou força i empoderament per aconseguir rebatre el que l’1 % ens ha imposat.
