Un dia va arribar a L’escriba un mail d’Angle. Ens parlaven d’un nou llibre, Hiperràbia, i com més llegia més ganes tenia de tenir-lo entre mans. Confesso que vaig sentir una mena d’electricitat quan vaig llegir el primer paràgraf, adjunt al mail, d’aquesta història; aquella espurna que s’encén quan estàs davant d’un llibre que, no saps per què, vols llegir tant sí com no. I tal dit, tal fet.

El llibre es presenta, sense complexes, com un homenatge a La taronja mecànica d’Anthony Burgess, història que segur que recordeu per la pel·lícula del gran Stanley Kubrick. Si heu llegit el llibre, sabreu que l’autor va crear un argot, el nadsat, per fer parlar els seus joves bandarres que sembraven l’ultraviolència per allà on passaven. Doncs bé, per a aquesta novel·la Ferran Grau ha creat el xeno, un argot que al principi pot resultar difícil, però en el qual a poc a poc et vas submergint per acabar sent un “manelic”, un “xeno” o un “tanoi” més d’aquesta colla de bandits. Sens dubte, el més destacat de la novel·la és aquest exercici d’estil i forma impecable amb què Grau ens delecta. I precisament aquests aspectes formals són els que fan que no sigui ⎯al meu parer⎯ un llibre per a tothom. Aquest xeno pot tirar enrere. 

La història ens narra les aventuretes d’en Ludo, l’Uri i en Xapa, tres joves que tenen la nit barcelonina com a escenari d’una sèrie de bretolades que cada vegada van a més. Un bon dia, abduïts per la seva hiperràbia, la gresca els porta a calar foc a una sensesostre que dorm a un caixer automàtic. Aquesta història us sona, oi? És clar! Si feu memòria recordareu que el 16 de desembre de l’any 2005, Rosario Endrinal Petit va morir calcinada al caixer on dormia. Tres joves, un d’ells menor d’edat, la van insultar, colpejar i cremar viva. A la vida real, com en la novel·la, els van enxampar. 

Per què ho van fer? Tot i que a la novel·la queda clara una manca absoluta de moral, la deshumanització, la inconsciència i el sentit de la impunitat dels personatges, si us sóc sincera crec que la novel·la passa molt sobre de la vinculació del protagonista a l’ultradreta i moviments extremistes i violents. Malgrat tot, la novel·la indaga força en la possibilitat de redimir-se i reformar-se del protagonista. 

Com us deia, m’ha agradat molt pel que fa a la forma, però m’han faltat alguns ingredients pel que fa al contingut. 

Agradarà a… 

Qui tingui ganes i paciència per entrar en el joc lingüístic que ens proposa l’autor. 

No agradarà a… 

Qui vulgui un llibre fàcil. És una lectura exigent.

 

Imatge de portada

AnteriorEspurnes d’empatia
Següent‘Santos crueles’, Emily A. Duncan
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.