Segueixo tenint al cap llegir tota l’obra de Delphine de Vigan, una de les meves autores preferides. En aquesta ocasió, he tingut entre mans Les gratituds, un llibre que vaig llegir fa temps però que he deixat reposar pel gran impacte que em va causar.
En aquesta novel·la coneixerem la Michka, una dona gran que està perdent la seva capacitat per parlar a causa d’una afasia. Tot d’un plegat, no troba la paraula o en diu una altra que s’assembla molt. En aquesta etapa final l’acompanyen la Marie i en Jerôme, que l’ajudaran a dir un “gràcies” molt important per a ella i abans no sigui massa tard, a algú que va marcar la seva infantesa. Perquè per molts anys que passin i per moltes capacitats que es perdin, hi ha vivències que marquen i no es poden oblidar.
En molt poques pàgines, De Vigan aconsegueix que estimem la Michka fins al punt de tenir moltes ganes d’abraçar-la i fer-li companyia. De vegades, la seva forma d’expressar-se ens arrencarà algun somriure, però també ens farà plorar a llàgrima viva; és dur veure com algú es fa gran i va perdent, dia a dia, les seves capacitats, l’energia, les paraules… Els qui ho heu viscut ho sabeu.
Però Les gratituds no només parla de la vellesa o de l’expressió de la gratitud, sinó també de la força dels vincles que podem crear amb persones amb qui no compartim cap relació familiar, és a dir, la família que triem. Sens dubte es tracta d’un relat que et deixa un nus a la gola i que no oblides fàcilment.
Una vegada més, la prosa de Delphine de Vigan m’ha colpit.
La frase destacada
Sempre ens pensem que tenim temps per dir les coses, i un dia de sobte ja és massa tard. Ens pensem que n’hi ha prou de mostrar, de gesticular, però no és veritat, cal dir.
Agradarà a…
A qui sigui capaç de plorar sense contenció.
No agradarà a…
Qui tingui un familiar en una situació semblant. Potser no és el moment…
