Adaptar una novel·la infantil publicada fa més de quaranta anys comporta una doble dificultat: traslladar-la a un altre llenguatge i, alhora, decidir què fer amb la distància que separa el món en què va ser escrita del present.
Tanit, és la novel·la amb la qual l’escriptora Núria Albó va guanyar el 1984 la primera edició del Premi El Vaixell de Vapor de literatura infantil. No recordo a quin curs de primària vaig llegir-la, ni si era a l’escola o a l’estiu. Tampoc en recordo els detalls. Però sí que recordava força clarament la Perona.
A finals de juliol vaig visitar un pitch organitzat en el marc del Cerdanya Film Festival i allà vaig sentir, de nou, el títol de Tanit, després de molts anys. Pep Garrigo i Sergio Caballero van parlar del procés de rodatge d’aquest film que s’ha estrenat aquest passat cap de setmana.
Per a mi, una pel·lícula catalana i en llengua catalana ja sol ser una celebració. Sé com costa. Però aquí, la fita és que s’adapti un llibre català (això no sol passar tant) i que a més sigui literatura infantil (això ja no sol passar gens).
Tanit, dirigida per Pep Garrido, comença amb una escena no gens banal. La Tanit llegint un número de Cavall fort. I així, potser a interpretació meva, ja evidencia la importància de la lectura, les històries i de la literatura infantil en general.
El resultat és una pel·lícula estranya en el millor sentit del terme: pausada, poc complaent amb l’espectador i, sobretot, poc disposada a tractar la infància com un territori que cal protegir de qualsevol experiència incòmoda.
La novel·la d’Albó ja contenia una característica que avui pot resultar sorprenent en una obra adreçada als infants: la voluntat de parlar-los de la mort, la solitud, la vellesa i la pèrdua sense convertir necessàriament aquests temes en una lliçó pedagògica. El mateix Garrido ja va assenyalar que alguns dels continguts del llibre difícilment es publicarien avui de la mateixa manera. La pel·lícula entén bé aquesta singularitat i, en lloc de suavitzar-la, la converteix en el seu principal motor.
Al centre continua havent-hi la trobada entre la Tanit i la Perona, la dona gran que viu apartada al bosc i que l’imaginari col·lectiu ha convertit en bruixa. La relació entre totes dues permet que la història desplegui un dels seus conflictes més suggeridors: la contraposició entre allò que els adults expliquen als infants i allò que els infants necessiten entendre. La Perona no funciona tant com una bruixa convencional sinó com una figura fronterera, algú que ofereix a la Tanit una altra manera de mirar allò que el llenguatge racional i eufemístic dels adults no aconsegueix resoldre. La bruixeria esdevé així menys un element fantàstic que un llenguatge alternatiu per acostar-se a la pèrdua, la por i la mort.
Aquesta dimensió adquireix especial importància amb el dol perinatal. L’embaràs de risc de la mare i la mort de la germana que la Tanit esperava obliguen la protagonista a enfrontar-se a una experiència per a la qual ningú no disposa d’una explicació satisfactòria. El dol no és un tema contemporani, en fa d’anys que ens acompanya. Però el film sí que converteix aquest dolor en el centre emocional d’una pregunta molt més àmplia sobre què significa créixer.
En aquest sentit, tant la novel·la, com la pel·lícula decideixen no abandonar la mirada de la nena per explicar-nos què passa realment. La càmera i el relat tendeixen a mantenir-se a la seva altura. L’espectador adult entén més coses que ella, però no necessàriament les entén millor. Aquesta diferència és essencial perquè evita convertir la protagonista infantil en una simple excusa narrativa perquè els adults reflexionin sobre la infància. Dolça Salvans Portell, l’actriu que dona vida a la Tanit, contribueix decisivament a sostenir aquesta perspectiva amb una interpretació basada més en la mirada, el gest i la presència que en l’expressivitat impostada. Isabel Rocatti, per la seva banda, dona a la Perona l’ambigüitat necessària perquè mai no sigui del tot clar on acaba la dona marginada i on comença la bruixa que la Tanit necessita imaginar.
El Montseny és l’altre gran personatge de la pel·lícula i de la novel·la. El bosc funciona com un espai separat de l’ordre familiar i social. És allà on la Tanit pot perdre’s, desobeir, descobrir i construir una interpretació pròpia del món. La fotografia d’Asia Julia La-Roca explota aquesta condició sense convertir el paisatge en postal, mentre que l’ús contingut de la música de Clara Peya deixa un espai considerable als silencis i als sons naturals. Algunes de les primeres crítiques han assenyalat precisament el pes del silenci i el ritme deliberadament lent com una de les apostes formals més marcades del film. No sempre s’ha entès com una cosa positiva, però, al meu parer, són precisament els silencis els que més parlen i les pauses les que permeten que l’espectador vagi entrant en el món de la Tanit. Si bé és cert que, potser, en algun punt determinat, aquesta lentitud s’estanca un xic massa i això fa que Tanit sigui una pel·lícula que gaudirem profundament els de la meva generació, però pot costar més a la canalla, acostumada a un consum visual més ràpid i frenètic.
Però potser la virtut principal de l’adaptació és que Garrido no confon fidelitat amb literalitat. Hem començat dient que la literatura i el cinema són llenguatges diferents que serveixen per explicar històries i el director entén aquesta diferència. Així doncs, va explicar que havia reforçat aspectes que no ocupaven el mateix espai en la novel·la, especialment la revolta contra el món adult i la sensibilitat màgica compartida per la Tanit i la Perona. Són modificacions que no traeixen necessàriament l’obra d’Albó perquè preserven una cosa més important que l’argument: la seva confiança en la capacitat dels infants per formular preguntes difícils.
En un context cultural que sovint converteix la literatura i el cinema infantils en espais de protecció, explicació i aprenentatge explícit, la pel·lícula recupera una idea menys confortable: els infants també conviuen amb la mort, el dol, la por, la incomprensió i les contradiccions dels adults. I no sempre necessiten que una història els proporcioni una resposta, sinó un espai.
Tanit és, per això, menys una pel·lícula sobre una nena que aprèn a fer-se gran que sobre el moment en què descobreix que fer-se gran no significa obtenir totes les respostes.
