Hi havia una cosa que em feia especialment por abans d’entrar a veure Cronos: que no sabés trobar la distància adequada. Els atemptats del 17 d’agost de 2017 encara són massa propers, massa presents en la memòria col·lectiva, perquè sigui fàcil convertir-los en ficció sense caure en el morbo, el melodrama o l’explotació emocional. I, tanmateix, una de les grans virtuts de la pel·lícula de Fernando González Molina és precisament haver sabut trobar aquesta distància fent ús del thriller més que del drama.
Cronos pren una decisió fonamental: no explica el 17-A des del punt de vista de les víctimes ni intenta reconstruir-ne el patiment individual, sinó que situa la mirada principalment en l’operatiu policial desplegat després de l’atemptat. És una elecció que podria haver convertit la pel·lícula en un simple thriller policíac, però no ho fa. El dolor hi és tota l’estona. Hi és sense necessitat d’assenyalar-lo, sense recrear-s’hi i, sobretot, sense convertir-lo en espectacle. La pel·lícula entén que no cal mostrar-ho tot perquè l’espectador entengui l’horror. L’espectador recorda l’horror.
I és aquí on la part tècnica resulta especialment efectiva. Hi ha uns plans seqüència magníficament resolts i una càmera que sap generar tensió sense necessitat de subratllar-la constantment. Però, per a mi, hi ha unes imatges que sobresurten per damunt de la resta: els plans aeris de la Rambla que acompanyen el personatge d’Enric Auquer en abandonar el Hard Rock Cafe. Són esgarrifosos en la mesura exacta. No necessiten insistir en el dolor perquè l’espai mateix ja el conté. Em van colpir molt més del que esperava. Vaig plorar (i a mi em costa molt plorar al cinema).
Aquesta contenció també beneficia les interpretacions. Fa temps que penso que Enric Auquer és un gran intèrpret i aquí ho torna a demostrar. El seu personatge necessita transmetre tensió, responsabilitat i desconcert sense perdre mai el control que exigeix la seva feina, i Auquer troba molt bé aquest equilibri. Diana Gómez també aporta veracitat al relat interpretant Patrícia Plaja, especialment en tot el que té a veure amb la gestió comunicativa d’una crisi en què la informació també es converteix en un camp de batalla.
Però, si m’he de quedar amb una interpretació, probablement sigui amb la de Mónica López. El seu és potser el personatge més delicat de tota la pel·lícula: una mossa de Ripoll i vinculada personalment amb els joves que acaben apareixent com a membres de la cèl·lula terrorista i amb les seves famílies. López transmet de manera extraordinària la incomprensió, la desesperació i aquella necessitat gairebé impossible de fer compatibles dues realitats que de sobte han deixat d’encaixar. Especialment potent és la seva relació amb el personatge interpretat per Faouzia Chati, mare d’un dels terroristes. Chati apareix poc, però deixa empremta. Per a mi, és aquí on Cronos entra en el terreny més difícil i interessant, el de mirar també les famílies dels terroristes sense justificar o excusar res, però sense deshumanitzar-les. I aconsegueix transitar-hi amb una delicadesa considerable.
Ara bé, hi ha, tanmateix, algunes decisions que m’han grinyolat i voldria també expressar-les. Potser són detalls que tenen algun sentit si s’expliquen. Però com a espectadora, no les he entès.
La primera és que el major Trapero sigui l’únic personatge que conserva la identitat real, el nom, la resta interpreten una persona real, però se n’inventen el nom. Per exemple, el cas de Patrícia Plaja, que passa a dir-se Daniela. No és necessàriament una decisió que em molesti, però sí que em genera curiositat. Per què Trapero sí i els altres no? M’interessaria conèixer l’argument narratiu, jurídic o dramàtic que hi ha al darrere perquè, tal com apareix en pantalla, la diferència resulta inevitablement significativa.
També em genera més dubtes el tractament del personatge de Diana Gómez i els seus problemes de conciliació familiar. Potser respon a la realitat de la persona en qui s’inspira, però no tinc clar que cinematogràficament fos necessari. Ho dic, sobretot, perquè en la tradició de la novel·la negra (un terreny que conec prou bé) les investigadores i policies dones han carregat sovint amb conflictes familiars que els seus equivalents masculins no han necessitat tenir. La dona que ha de demostrar que pot exercir una feina exigent mentre intenta mantenir unida la família ja és gairebé un clixé del gènere. I Cronos no acaba d’escapar-ne. Encara resulta més evident quan, cap al tercer acte, dos mossos homes patrullen junts i un explica a l’altre la sort que té de comptar amb una dona que li dona suport en tot. Ell pot dedicar-se completament a la feina perquè algú sosté l’altra part de la seva vida. Ella, en canvi, ha de gestionar totes dues coses. Potser és realista. Però precisament per això hauria estat interessant que la pel·lícula fos una mica més conscient del que aquesta diferència implica.
Hi ha una altra qüestió que em planteja més dubtes i sobre la qual no voldria ser categòrica: els accents dels joves terroristes. Sempre havia llegit que bona part dels integrants de la cèl·lula havien nascut o crescut i s’havien escolaritzat a Catalunya. De fet, aquesta pertinença a Ripoll és fonamental per entendre la perplexitat que van provocar els atemptats; no eren uns desconeguts arribats de fora, sinó nois que havien crescut dins aquella comunitat. Per això em pregunto fins a quin punt l’accent que se’ls atribueix a la pel·lícula respon a la realitat lingüística d’aquells joves o a una decisió de caracterització. Si fos això últim, em semblaria problemàtic, perquè podria introduir, encara que fos involuntàriament, una certa alterització, és a dir, marcar lingüísticament com a “altres” uns personatges que, precisament, resultaven inquietants perquè no ho eren tant com voldríem pensar.
I després hi ha un detall molt menor, però que em va cridar molt l’atenció. El tabac. No recordo pràcticament ningú fumant durant tota la pel·lícula fins que el personatge d’Enric Auquer surt de l’enterrament d’una de les víctimes i espera, telèfon en mà, la confirmació que els Mossos han localitzat i abatut l’últim terrorista fugit. Per què just aleshores? Potser és simplement un recurs visual per exterioritzar l’esgotament i la tensió acumulada. O perquè l’actor pugui tenir una mà ocupada i interpretar millor. Però, precisament perquè el tabac és absent durant la resta del film, aquell cigarret em va descol·locar.
Malgrat aquests elements, Cronos m’ha semblat una pel·lícula notable i, sobretot, molt més respectuosa del que temia. I per això em sorprenen algunes de les reaccions que ja ha generat a les xarxes socials, especialment aquelles que la rebutgen abans d’haver-la vist o que aprofiten la seva existència per reproduir discursos racistes i xenòfobs. Es pot discutir, evidentment, si han passat prou anys per ficcionar el 17-A. Es pot qüestionar la perspectiva policial que adopta la pel·lícula, les decisions narratives que pren o tot allò que decideix deixar fora. Però costa discutir una obra que no s’ha volgut mirar.
I potser Cronos és necessària precisament per això. Perquè han passat nou anys i continuem sense saber gaire bé com mirar aquell 17 d’agost. La pel·lícula no pretén explicar-ho tot, ni podria fer-ho. Hem de pensar que encara queden moltes coses classificades d’aquell cas (sobrevola el tema del CNI, per exemple). Tria un punt de vista concret, el de les hores frenètiques de l’operatiu policial, i s’hi manté. Però, des d’aquesta mirada limitada, deixa entreveure moltes altres coses: el dolor de les víctimes, la incomprensió de Ripoll, les famílies dels terroristes, la gestió política i comunicativa de la tragèdia i una societat obligada a assumir que aquells nois també havien crescut aquí.
Potser el millor que es pot dir de Cronos és que, davant d’uns fets que convidaven molt fàcilment a l’excés, gairebé sempre sap contenir-se. I que, quan finalment colpeix, ho fa precisament perquè no ha estat intentant colpejar-nos tota l’estona.
