Tinc un amic que sempre m’explica pífies de cinema. Haig de reconèixer que ell és tot un expert en aquest tema. Té l’ull ben fi. Amb els anys, n’ha descobert unes quantes (algunes són conegudes per tots, altres no tant) i ens agrada parlar d’elles  mentre riem de valent.

Val a dir que la majoria de “bloopers” o pífies no arriben mai als nostres ulls perquè són descobertes durant el rodatge i eliminades a la sala de muntatge com a preses falses. Però ningú és perfecte. I ja sabem que les hores d’un rodatge són esgotadores, la script no vigila prou, i aquell dia el muntador no estava atent… llavors és quan sorgeixen aquests meravellosos errors que proporcionen un gag involuntari que acaba en una bobina per a tota l’eternitat; imatges divertides que arriben com un fascinant miracle al muntatge final. Films memorables amb algunes pífies que naturalment es van fer més famoses gràcies a l’arribada de la televisió i dels videoclubs (el VHS i del DVD) que permetien revisar, una vegada i una altra, aquests moments hilarants.

Errors de continuïtat (raccord), anacronismes històrics, membres del rodatge que surten a escena, extres que fan el que volen…  Revisem alguns moments cinematogràfics, per ordre cronològic, i veureu com sovint, les pel·lícules no sempre surten com el director vol.

 

King Kong (Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, 1933)

A la seqüència final, quan Kong està al cim de l’Empire State, l’argolla de la cadena que té el gran goril·la al canell i que el subjectava al teatre apareix i desapareix com si res. Suposem que amb tants avions disparant i sobrevolant-lo, ningú se’n va adonar.

 

The Wizard of Oz (Victor Fleming, 1939)

Hi ha pel·lícules que es roden durant mesos. En aquest film hi ha infinitat d’errors i, fins i tot, alguna llegenda negra. La pífia Over the rainbow més divertida és veure com a la Dorothy (Judy Garland) li creixen i decreixen les cues del cabell. Tot és possible al món d’Oz!

 

Gone with the wind (Victor Fleming, George Cukor i Sam Wood, 1939)

Un clàssic àmpliament oscaritzat que passa enmig de la guerra de secessió. Tots coneixem la història de Rhett Butler (Clark Gable) i Scarlett O’hara (Vivien Leigh), però el que també ens fascina és veure com és possible que hi hagi una bombeta encesa en un fanal durant aquella època. Un anacronisme que va més enllà de l’inventor Thomas Edison.

 

Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

Una obra mestra que succeeix a la ciutat de Casablanca durant la Segona Guerra Mundial. Al film hi ha un flashback que ens porta a l’estació de tren de París, on Rick (Humphrey Bogart) espera, sota la pluja i sense èxit, l’Ilsa (Ingrid Bergman) i on la seva gavardina passa d’estar mullada a seca en qüestió de segons.

 

Gli ultimi giorni di Pompei (Mario Bonnard i Sergio Leone, 1959)

El centurió Glauco (Steve Reeves) arriba a Pompeia i troba casa seva destrossada i el seu pare assassinat. I per a més inri, es produeix l’erupció del volcà Vesuvi. Aquí comença el festival de destrucció en què podrem veure com un membre de l’equip de rodatge, ben amagat, llença petards (com si fos Sant Joan) a la població romana que fuig en estat de pànic.

 

North by Northwest (Alfred Hitchcock, 1959)

Una de les pífies més mítiques dels films del mestre del suspens. En un restaurant, mentre tothom dina, es produeix un tret sorpresa d’Eve (Eva Marie Saint) a Thornhill (Cary Grant). El fet és que hi ha un nen al fons que es tapa les oïdes abans que es produeixi el tret. El pobre nen deuria estar fart d’escoltar-lo cada cop que rodaven la mateixa escena.

 

The Alamo (Joan Wayne, 1960)

És una de les meves pel·lícules preferides. Recordem que hi ha un moment de distensió a la cantina, quan un personatge canta i toca la guitarra. Però atenció, perquè la guitarra no té cordes. Cap ni una. Recordem que el film va guanyar un Oscar al millor so.

 

Spartacus (Stanley Kubrick, 1960)

Kubrick era meticulós i perfeccionista al màxim nivell. Però també era humà i hi ha alguna pífia al seu pèplum. Abans del combat entre Spartacus (Kirk Douglas) i Draba (Woody Stroode), un gladiador mor i és portat a una cel·la. Després, es veu com aquest s’aixeca i marxa tan feliç. Es veu que no tenia gaire clar allò que “els que van a morir, et saluden”.

 

The Terror (Roger Corman, 1963)

Es tracta d’un film de baix pressupost amb Boris Karloff i Jack Nicholson. Hi ha un moment al final en què es produeix una lluita a la part baixa d’un castell i aquesta estança comença a omplir-se d’aigua. Hi ha un despreniment, i les roques (fetes de cartró pedra) passen surant al costat dels personatges. Coses de la física.

 

Bullit (Peter Yates, 1968)

Durant la persecució per San Francisco, el cotxe de Steve McQueen, un Ford Mustang, es creua diverses vegades amb el mateix Volkswagen Beetle verd fosc. Suposem que deu ser el cotxe més venut de la ciutat. Si mai anem de vacances allà, segur que ens el trobarem pels carrers que fan pujada i baixada.

 

Jaws (Steven Spielberg, 1975)

“You’re gona need a bigger boat”. El fantàstic film de Spielberg està farcit de moments icònics, però també d’alguna pífia. Les ulleres del biòleg Hooper canvien per art de màgia, es veu un càmera en un dels vaixells, un extra somriu en sortir de l’aigua després de l’atac a la platja i al tauró Bruce se li veu el cable quan puja a bord del vaixell Orca. Però la més divertida és el coixí lateral que porta el Capità Quint dins de la boca del tauró per no fer-se mal.

 Star Wars (George Lucas, 1977)

En el seu moment, George Lucas va (re)tocar digitalment la trilogia original amb l’objectiu d’afegir-hi més criatures, naus i efectes sonors que no es podien haver fet a l’època. Però, hi ha escenes que queden per la història, com quan tres soldats imperials entren a la sala de control i un d’ells es dona un cop de cap a la porta. Sort que porta casc!

 Back to the Future (Robert Zemeckis, 1985)

A vegades ens posem una mica “tiquismiquis” i volem comprovar dades. Tots tenim al cap la cançó de ‘Johnny B. Goode’ interpretada brillantment per Michael J. Fox. Sap greu dir que la guitarra Gibson ES-345 que tocava Marty McFly a l’institut dels seus pares, es va començar a comercialitzar l’any 1958, i no el 1955, quan aquesta cançó sona per primer cop.

 Presumed innocent (Alan J. Pakula, 1990)

Un thriller amb un repartiment solvent i una factura excel·lent per un film que enganxa a l’espectador, però… a la part final del film, molts mitjans entrevisten a Harrison Ford i un dels periodistes porta una gravadora sense cinta.

Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)

Quentin Tarantino ho va petar tant amb aquesta pel·lícula que col·locava forats de bala abans que es disparés la pistola. Durant la seqüència de l’apartament, en què Jules (Samuel L. Jackson) recita el famós passatge d’Ezequiel 25:17 i Vincent (John Travolta) obre la maleta enlluernadora, resulta que a la paret hi ha forats de trets que encara no s’han produït.

Braveheart (Mel Gibson, 1995)

Aquí, com a la vida, les pífies passen durant les batalles. En una seqüència en què galopen els cavalls, es pot veure una fantàstica i anacrònica furgoneta blanca al fons del pla general. Una altra pífia molt característica és quan, en la mateixa seqüència de lluita, Mel Gibson surt a cada pla amb una arma diferent (destral, espasa, escut…).

 

Gladiator (Ridley Scott, 2000)

El Coliseu és el set on es produeixen les millors pífies (o les més conegudes). En una d’elles, una quadriga es tomba i porta una bombona metàl·lica. També es veu un membre de l’equip de rodatge amagat en una quadriga i hi ha un romà del públic amb una ampolla de plàstic. Tot molt típic de l’època romana.

 American Sniper (Clint Eastwood, 2014)

Les seves escenes de guerra són tremendament realistes, però el bebè de goma en braços de l’estrella Bradley Cooper no li perdonarem mai, a Clint Eastwood. Quan hi ha una errada així, tota la pel·lícula se’n va tot en orris.

 

Dedicat al meu amic Pere del Río, que tantes pífies de cinema m’ha ensenyat.

AnteriorCINECLUB VIC. La mesita del comedor
Següent‘Viaje al Congo’, André Gide
Avatar photo
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.