No fa gaires mesos recomanava, i molt, en aquesta secció El Quixot al Congo de Xavier Aldekoa, i suposo que per allò que un llibre i un viatge et porta a un altre, m’he trobat amb el Viaje al Congo, d’André Gide, a les mans. Considerat un dels grans exponents de la literatura de viatges, aquest és el relat que Gide va escriure en forma de diari quan l’any 1925 va viatjar a les possessions franceses de l’Àfrica equatorial com a enviat especial del Ministeri de les Colònies. Gallimard el va publicar el 1927 i jo l’he llegit en l’edició de 2018 de Península, a la col·lecció Odiseas, amb traducció al castellà de Palmira Feixas i amb un pròleg sobre l’escriptor signat per Constantino Bértolo.
El relat comença el 21 de juliol de 1925 a Brazzaville i el mateix Gide confessa que no sap ben bé què busca amb aquest viatge i que segurament ho descobrirà quan l’hagi fet, però que és un somni que tenia feia més de trenta-cinc anys. Gide viatja acompanyat del jove Marc Allégret, amic i amant en aquella època, que va documentar el periple amb fotografies. A Gide li costa entendre que viatja en una missió oficial i al començament es deixa endur per la bellesa del paisatge, pels passejos per la selva i per la contemplació i la cacera d’alguns animals salvatges.
L’autor aprofita per llegir narracions tan diverses com les de les faules de La Fontaine, Les afinitats electives de Goethe o, és clar, El cor de les tenebres, de Conrad. Els territoris africans no sempre els posen les coses fàcils als viatgers que es traslladen alguns dies en cotxe, d’altres remuntant el riu en barcasses o travessant la selva a peu o amb l’ajut de portadors contractats. Gide, però, no para mai de prendre notes.
De mica en mica, i d’aquí vindrà la gran controvèrsia que el llibre generarà a França quan es publiqui, l’escriptor s’adona de l’explotació que suposa la Colònia:
“¿Qué han hecho estas grandes compañías, a cambio, para el país? Nada. Las concesiones se dieron con la esperanza de que las compañías “revalorizarían” el país. Pero lo que han hecho es explotarlo, que no es lo mismo; sangrarlo, exprimirlo como una naranja cuya pes vacía se tirará pronto.”
La missió del viatge d’André Gide, doncs, es va perfilant a mesura que coneix la realitat d’aquells territoris i no deixa de denunciar les injustícies que veu. Si al començament es preguntava què havia vingut a buscar a l’Àfrica ara s’adona que el que ha de fer és parlar. I això és el que fa amb aquest Viaje al Congo, on denuncia tant l’explotació colonial com el tracte vexatori que massa sovint reben els indígenes per part de l’administració o dels propis cacics locals.
Un llibre que agradarà als amants de la bona literatura de viatges i a tots aquells que vulguin descobrir el Congo dels anys vint del segle passat.
