Als onze anys, Xavier Vízcaino, autor de Desmuntant la brúixola a Noruega, topa amb uns noruecs de vacances a Castelldefels i el país comença a formar part del seu imaginari. Després hi haurà altres contactes amb Noruega que el portaran l’any 2023 a convidar-nos a acompanyar-lo a desmuntar la nostra brúixola interior igual que ell vol fer amb la seva, que des de petit, li indica les illes Svalbard “com a destí final de no sé què”, diu. Publicat aquest febrer de 2024 per Tushita Edicions dins de la col·lecció La maleta del viatger, el relat de l’autor es resumeix molt bé en el subtítol del llibre “Un viatge (o més) explorant els racons i secrets més sorprenents d’aquest país”.
Amb una furgoneta vella, el que ell anomena el seu “vaixell sobre rodes”, Vizcaíno no ens fa una guia del país, sinó un relat del seu darrer viatge en solitari a Noruega l’any 2023 oblidant-se volgudament dels llocs més turístics. No hi trobem, doncs, ni el cap Nord, ni la carretera dels Trolls ni alguns dels seus fiords més coneguts, però en canvi, sí que aconsegueix desmitificar alguns tòpics, ja sigui el de la perfecció nòrdica com el de la salvatgia dels víkings. Coneixem, així, l’audàcia dels noruecs com a exploradors i exploradores, perquè a més de recordar-se d’Amundsen i Heyerdhal l’autor no s’oblida de dones tan importants com Gudridr del segle X, que va arribar fins a terres americanes, o Catherine Hermine Kolle, que al segle XVIII va recórrer Europa a peu i en solitari.
A Desmuntant la brúixola a Noruega l’autor ens parla també de naturalesa salvatge, de platges desertes, de l’església luterana, dels samis, que són els darrers indígenes d’Europa, i de molts records i reflexions sobre què significa viatjar per a ell, però també sobre què pot significar per a nosaltres si ens atrevim a desmuntar la nostra brúixola sigui on sigui que ens mena. La meva, una vegada ja em va portar a Noruega en un viatge en transport públic que es va acabar quan un ferri de línia ens va descarregar a les illes Lofoten. Ara les he retrobat i, m’ha agradat llegir com Xavier Vízcaino en descriu el seu paisatge, la seva gent i tots aquells bacallans penjats d’unes barres en el que són els assecadors a l’aire lliure. A més, m’he recordat que ens hi vam trobar un tall de llum i tot va quedar a les fosques unes quantes hores. I és que potser es tracta “d’aprendre a viatjar mentre no estigui viatjant” perquè dels viatges sempre en tornem una mica més savis i una mica més valents.
Un llibre, doncs, que agradarà als qui vulguin anar a Noruega, als qui ja hi hagin estat i també als amants de l’aventura, de l’antropologia i dels viatges en general.
