Resulta evident que Furiosa no ens sorprendrà. Tot el que vam viure i experimentar el 2015 amb Fury Road sempre quedarà a l’imaginari col·lectiu com una de les millors experiències cinematogràfiques dels últims anys, fins i tot, pels qui no sàpiguen ni qui són Max Rockatansky o la Tina Turner. Però no us equivoqueu, perquè la pel·lícula no té cap necessitat de ser comparada amb la seva antecessora. Perdria sempre; i tots ho sabem. George Miller ha construït Furiosa com una entitat pròpia, com el nou renaixement d’una saga polsegosa, crua i delirant que va arrencar ni més ni menys ara fa 45 anys.
Mai cap pel·lícula amb el segell de Mad Max havia aportat tanta informació i s’havia endinsat tan profundament en les pors, les motivacions i els anhels dels seus protagonistes. Amb aquesta nova entrega el món apocalíptic de Miller pren forma i se situa al mapa. Fins ara, tan sols teníem petites i caòtiques referències de com havia canviat el món després del cataclisme. Tot se’ns mostrava desordenat; petites pinzellades sense sentit que no encaixaven enlloc, però tampoc importava massa. En aquesta ocasió, el director ha posat ordre a l’anarquia. Tot pren forma i se’ns dibuixa un mapa imaginari que la nostra ment i la nostra vista poden seguir a la perfecció per tal de trobar un xic de coherència a tot plegat. Tot encaixa. De fet, res havia estat mai tan clar, i és que des que Imperator Furiosa va robar de forma magistral el protagonisme a Max a Fury Road, tots sabíem que aquella aventura no podia quedar així. Havíem trobat un nou referent feminista davant de tants cavalls de potència, testosterona i gasolina per tot arreu. Una nova veu abans de l’explosió del Me Too, i com a bons cinèfils, necessitàvem saber com s’havia construït aquell mite i què més ens podia oferir.
No, no us sorprendrà res d’aquesta pel·lícula, ja ho he dit abans. Si hagués de filar prim, fins i tot diria que a nivell tècnic està per sota la seva antecessora. Els enginys motoritzats amb sobredosi d’anabolitzants continuen essent la principal atracció d’aquest
espectacle visual. A més, l’histrionisme i la bogeria dels seus personatges estan a l’altura de les expectatives dels fans més ferris de les aventures de Miller. Però alguna cosa ha canviat. Miller ha canviat i ha aconseguit rodar una excel·lent preqüela que encaixa a la perfecció amb tot el que se’ns va mostrar anys enrere. Furiosa ens dona el que necessitàvem des de fa temps i encara no sabíem: ens dona context i profunditat a una història que ni nosaltres intuíem que necessitava. No ens calia, però ara ens hem adonat que sí, i que bé que es posa, estimats i estimades! Si una cosa ha fet George Miller és entendre el camí que havia de seguir la saga, ja que fins i tot ell era conscient que estar a l’altura de la seva predecessora seria una empresa complicada i gairebé impossible. Per aquest motiu, l’aparador tècnic i el no parar de focs artificials de la pel·lícula queden en un segon pla per mostrar-nos un món que, dins la seva miserable existència d’odi, poder i misogínia, encara conserva un bri d’esperança en la humanitat. Segurament la pel·lícula més optimista i a la vegada poètica de la saga, i tot i que per molts de nosaltres Mad Max continuarà essent Mel Gibson i Imperator Furiosa continuarà essent Charlize Theron, no podrem oblidar mai que Furiosa: De la saga Mada Max ens va obrir els ulls i ens va mostrar un camí d’abundància que fins ara estava cobert de sorra, cautxú i sang.
