Rosa V. Tort és l’autora de L’ambaixador de Confínia en mans de l’enemic, un llibre d’aventura de ficció que ens traslladarà en el món desconegut d’Irenea, on les persones es distingeixen pel color dels seus ulls: els habitants de Desèrtia els tenen marrons i els de Confínia, blaus. És precisament a Desèrtia on viu la Jordina, la jove filla de la Reina, que no sembla encaixar en la “societat perfecta” de la seva zona. Durant l’adolescència ha anat acumulant petites infraccions i quan decideixen retirar-li el permís de vol, la noia aprofitarà l’última oportunitat per endinsar-se a Confínia, la terra dels salvatges. Just quan acaba de travessar la frontera, en Kilià, un jove guàrdia, la detindrà i la retindrà per aconseguir que els governants de Desèrtia alliberin el seu ambaixador, que també tenen segrestat. El que ha començat com un simple segrest amb la intenció d’un intercanvi es convertirà ben aviat en una història d’aventures i emocions que no deixarà indiferent a ningú.
- Explica’ns una mica d’on va sortir aquesta història
Suposo que és el que ens agrada… a qui li agrada llegir novel·la històrica, escriurà novel·la històrica. A mi m’agrada molt llegir ciència ficció i un dia se’m va anar ajuntant tota la informació de totes les pel·lícules i de tots els llibres i va ser com un Big Bang: vaig visualitzar l’escena on es coneixien la Jordina i en Kilià, em va agradar molt i vaig voler escriure la seva aventura.
- És una pregunta molt òbvia però encara que el català sigui la teva llengua materna, molt del material d’aventura de ficció ens arriba en anglès o traduït al castellà i sembla que això pugui condicionar la tria lingüística…
A mi m’agrada molt llegir en català però quan has tret els quatre best sellers que estan traduïts al català, la resta de llibres d’aventura de ficció són traduccions al castellà. I és molt diferent perquè: fins a quin punt estàs llegint una traducció o una història reescrita? Trobo que sovint les traduccions d’aquests llibres ens arriben molt planeres i tenia ganes de llegir una història d’aquest tipus escrita en català.
M’hi vaig posar i la veritat és que m’he trobat que escriure en el meu idioma m’ha permès obrir un ventall lingüístic molt ampli i entrar en un llenguatge més profund i concís d’aquest camp. És complex perquè he creat un món nou i m’he hagut d’inventar paraules noves… Per exemple, les teranyines que cobreixen el cel estan fetes de bòdic, un mineral que a la Terra és inexistent però esclar… li havia de posar un nom i vaig inventar-me una paraula que m’agradés i sonés a mineral.
- Ara parlaves de les dificultats lingüístiques d’haver d’inventar-te un món nou, però quines traves et vas trobar a l’hora d’escriure la història en general?
Al fina, la idea és la història en sí: dos personatges es coneixen i tenen les seves aventures. Però esclar, em vaig haver de parar i plantejar-me on vivien, qui eren, d’on venien… La feina de documentació va ser complicada perquè només tenia el món imaginat dins el meu cap. I, esclar, al final veus coses que han servit per situar-me o per omplir que s’acaben convertint en essencials… com per exemple l’Utó, l’ambaixador de Confínia, que n’és la clau i fins i tot acaba donant nom al llibre.
Una altra de les dificultats més remarcable a què m’he enfrontat ha estat com mostrar la sorpresa de la Jordina davant situacions que per a ella són completament noves però que per al lector són quotidianes: el menjar, cases amb finestres, nits amb foscor, persones treballant i convivint amb animals… La Jordina no hi havia vist mai i jo no podia deixar de mostrar la seva sorpresa davant aquestes coses perquè hauria desdibuixat el personatge, li hauria restat credibilitat, però també era perillós mostrar-les perquè podia aportar paràgrafs i paràgrafs d’informació insubstancial.
Al final, vaig optar per reduir-ho a la mínima expressió perquè, qui no s’ha sorprès alguna vegada per un plat nou? Qui no s’ha meravellat de les vistes del pis o casa d’algú que coneix? Qui no ha sentit por en una nit fosca? Qui no s’ha sentit atret o repel·lit per les mascotes dels altres?
Tots tenim pors i passions internes que desperten els nostres sentits i la literatura no fa sinó indagar-hi.
- De fet, en el llibre hi trobem un mapa que ens ajuda a situar-nos…
Sí, però primer vaig escriure i després vaig fer un mapa. Jo sabia que anaven i venien i que tardaven dos o tres dies o unes hores… i un dia vaig haver de seure i calcular les distàncies. Això és una cosa més tècnica que no té res a veure amb el romanticisme d’escriure la història però que s’ha de fer.
- Més enllà d’una simple història d’aventures i amors i desamors hi ha un rerefons polític…
Sí. De fet, vaig començar a escriure una història més o menys romàntica i ara veig que parla de política, de justícia, de fins a quin punt hem perdut el nord i no anem a on hem d’anar… És curiós perquè jo volia escriure una història d’aventures que fes oblidar al lector la política i el món que ens envolta i al final he vist que hi ha moltíssimes altres lectures que no m’havia ni plantejat.
- Realment, acaba sent un mirall de la nostra societat. No estem tant lluny de tot això.
A vegades pensava que m’havia passat però miro pel·lícules i llegeixo llibres i hi ha coses molt semblants i veig que no sóc l’única que no ho pensa. I penso que segur que hi ha moltes coses que si no han passat és perquè no han pogut fer-ho.
- Per exemple, el tema de la discriminació pel color dels ulls?
Amb aquest tema pensava que realment m’havia passat però… no és ridícul titllar algú d’inferior perquè té la pell negra? Qualsevol forma de racisme és ridícula. Vaig decidir agafar el color dels ulls perquè per culpa del color de la pell ja hem vist massa atrocitats.
A més a més, a mi m’impacta molt quan veig algú amb els ulls blaus i penso que nosaltres hi estem acostumats però si algú mai ha vist algú amb els ulls blaus li deu crear una certa impressió…. i si algú l’atia una mica dient que amb la mirada et poden fer mal… si hi pensem bé tampoc és tant exagerat.
- I un altre tema que segurament si hi reflexionem tampoc és exagerat és el de la tria genètica…
Tot té un fonament que ha estat portat a l’extrem però no és exagerat. Si mires a la natura, els alfes es trien a cops i perdura la llavor del més valent. En una societat perfecta, doncs, vaig imaginar que es controlava la natalitat segons la necessitat. I a les noies ja els està bé perquè l’alfa els donarà un fill amb un futur segur… De fet, no hem marxar gaire lluny per veure matrimonis concertats… potser més per influència política però hi són.
- Ni hem de moure’ns gaire per veure com el nostre menjar i la nostra roba estan condicionats des de dalt
Jo penso que la moda està feta per la gent que no té criteri o és insegura. Ara, però, ha arribat un punt que per collons hem de seguir-la: ara vénen aquests pantalons i només trobaràs aquests pantalons.
- Sovint, sentim que vivim manipulats i, de fet, aquest és un dels grans temes de rerefons del llibre…
Inevitablement hi surt la manipulació. És allò de: “escriu sobre el que saps”. Què sé jo? El que veig de món, de societat… A vegades penso que o lluitem en contra d’això o ja no cal anar ficant llenya al foc i fer-nos mala sang. Però hem de ser conscients que quan tallem aquests caps, els que pugin faran el mateix perquè és un problema de societat, d’arrel… Quan vaig escriure el llibre vaig imaginar un món perfecte i vaig dissenyar Desèrtia però després em vaig adonar que era Confínia el bo. Perquè allà la gent viuen i ja està. I pensava: “podríem tenir una societat així nosaltres?” No. Per això no està ambientat a la Terra, perquè no podria existir.
- Parla’ns una mica més d’aquests dos mons perquè, com bé dius, Desèrtia és la Societat Perfecta on ningú voldria anar a viure…
Quan vaig fer Confínia, que són els salvatges que viuen d’una manera salvatge i s’organitzen d’una manera més salvatge, vaig veure que m’havia quedat més bé que el món de Desèrtia. No he entrat gaire en aquests organismes però la gent poden decidir què fan i no hi ha el consumisme que tenim nosaltres: som dèbils i volem coses que veiem i no necessitem.
A Desèrtia, en canvi, hi ha uns dirigents que manipulen la població: dotze persones que remenen les cireres i et diuen: així estem bé. De fet, jo vaig crear aquest món pensant en una societat perfecta però després vaig veure que una societat governada només per unes persones sempre és dolenta. Tothom ha d’anar igual (pentinat, vestit…) perquè ningú ressalti sobre un altre. Si tothom té més o menys igual ningú envejarà res. Realment l’estructuració és perfecte però al final som persones i hi ha coses que no podem controlar. Si hi penses bé està inspirat en la nostra societat, perquè crec que hi estem anant: tot està prohibit i tot està obligat.
- I aquest dominació no es queda només en la ciència i la manera de vestir-se i pentingar-se, sinó que també abraça la religió
A Desèrtia tot és molt científic però encara necessiten està arrelats a la religió i a les creences, a una cosa més espiritual. Primer ho vaig posar una mica com a expressió perquè no podia dir gràcies a Déu i vaig inventar-me el gràcies a Irene. Després, però, vaig pensar que hi ha uns paràmetres que són inamovibles a qualsevol societat de qualsevol lloc o època: l’alcohol i la religió. No hi ha cap cultura que no hagi tingut aquesta necessitat de la droga i tampoc n’hi ha cap que no hagi explicat allò inexplicable a través dels Déus.
A més, la religió és una eina fantàstica per a la manipulació. Aquí, per exemple, serveix per explicar el rebuig a aquells que tenen els ulls de color blau. La religió és una eina que a totes les cultures s’ha utilitzat per manipular la gent. I això no m’ho he inventat jo, sinó que es pot llegir a la història. Aquest tema, però, es desenvoluparà més a la segona part i es veurà com en Kilià, per exemple, no està tan manipulat per la religió com els habitants de Desèrtia.
- Això vol dir que hi haurà una segona part…
En realitat, hi hauran tres parts. A mi no m’agrada fer agonitzar les històries en tres o quatre volums i per això la història de la Jordina i en Kilià ja té un final en aquest primer volum. De fet, per mi acabar-ne un ja és un èxit però quan la meva neboda el va llegir em va dir que en volia més i jo vaig pensar que també perquè escrivint-lo m’ho he passat molt bé!
Com que aquesta primera història ja té un final bastant rodó vaig pensar que no sé com podria fer una segona part. Llavors, però, vaig començar a veure que hi havia moltes coses que havien quedat sense resoldre i que s’havien d’explicar. Per tant, els altres volums serviran per evolucionar i tractar aquests temes que s’han de precisar. Per exemple, l’Efrem és un personatge molt fosc i amb molts perquès sense respostes. O en Tirs, que té molt potencial i que la seva història queda a mitges a la primera part, apareixerà com a protagonista en aquesta segona part.
Mentre esperem aquesta segona part, però, podem fer créixer els nostres coneixements sobre Irenea al teu blog
Exacte. No tinc gaire temps però la idea és que si algú es llegeix el llibre i li agrada, allà hi ha una mica més d’informació sobre el món d’Irenea.
Per què pugueu conèixer l’autora més de prop…
- Paraules o expressions que més dius.
Utilitzo molt “hi ha més dies que llonganisses”, però la meva preferida és “bona nit caragol”.
- Amb quin personatge literari t’identifiques?
M’agradaria pensar que sóc com la Katniss Everdeen, tot i que tinc els meus dubtes que jo sigui tan forta com ella.
- Escriptor que no suportes.
Cap. Si no m’agrada, no el llegeixo.
- Paper o digital?
Paper.
- Quants llibres llegeixes al cap de l’any?
Va a temporades i depèn del gruix. Posem uns deu.
- Lloc preferit per llegir? I impossible?
M’agrada llegir en qualsevol lloc còmode i ben il·luminat.
Impossible llegir on hi hagi veus humanes. Em desconcentren.
- Manies de lector.
Em salto els trossos que se’m fan pesats. En una ocasió, em vaig adonar que un personatge havia mort tres-centes pàgines després que passés.
I, si la tensió és molt forta, necessito mirar el final per assegurar-me que els meus “preferits” sobreviuen.
- Alguna frase que recordis d’un llibre.
“Una esquena i un clatell poden suportar la sorra i el sol del desert molt millor que un pit, una cara i uns ulls.” Los Ojos del Tuareg, de Vázquez-Figueroa.
- Últim llibre que has llegit.
Las Pruebas, de Dashner.
- Una recomanació.
Esfera, de Michael Crichton.
- Versió original o traducció?
Per llegir, traduït.
- El llibre pendent.
La Cura Mortal, de Dashner; Rates, de Zabala; El secret de la mare, de Witterick; La cúpula, de King; Ànima, de Mouawad; i Guerra i Pau, de Tolstoi.