El passat 29 de novembre la companyia Les Antonietes va presentar al teatre Cirviànum de Torelló Vània, la seva adaptació del text de Txèkhov L’oncle Vània.
L’argument no té massa què i és aquí on rau la gràcia d’un text que camina sol. Personatges marcats per triangles amorosos, frustracions, somnis, neguits i il·lusions frustrades que ens fan mirar més enllà del fil narratiu i que ens porta a plantejar-nos el què de tot plegat, el sentit de la nostra existència i prendre consciència de l’absurd, l’avorriment i la banalitat que ens envolta.
Una obra que, més d’un segle després, ha esdevingut un clàssic gràcies a la profunditat, la transversalitat i l’atemporalitat de les seves reflexions.
Malgrat tots els elogis al text, no podem treure mèrit a la companyia Les Antonietes, que ha aconseguit plasmar a la perfecció l’essència de Txèkhov. Amb una escenografia mínima i pràctica centren l’atenció en els intèrprets, tots ells amb personatges molt treballats i una credibilitat esparverant. La música, la llum i l’escenografia creen una atmosfera perfecta i atemporal a joc amb la del text. Tot plegat, un conjunt magistral que submergeix l’espectador en una reflexió constant però sense passar-se i amb un toc d’humor per treure ferro a l’assumpte.
No ens queda res més que recomanar-vos Txèkhov i Les Antonietes. I per què no quedeu amb un mal regust us deixem la primera reflexió amb què ens trobem a l’obra:
«En 10 anys m’he convertit en un altre home… I per quin motiu? Perquè treballo massa… No conec el descans i, fins i tot a les nits, sota la manta, estic sempre tement que em truquin per a anar a veure algun malalt. Des que ens coneixem no he tingut cap dia lliure; d’aquesta manera, qui no envelleix? A més, la vida en sí mateixa és avorrida, absurda, banal… i això també influeix molt. Al teu voltant no veus res més que gent absurda, i quan estàs vivint dos o tres anys, tu mateix, poc a poc i sense adonar-te’n, també et vas tornant absurd… En un destí inevitable. Quina barba! I quins cabells! M’he tornat absurd!… Però estúpid encara no m’he tornat. Els meu cervell encara està a lloc; però tinc atrofiat el sentiment. No desitjo res, no necessito ningú i no estimo ningú.» [Adaptació lliure]