Vaig conèixer Sally Rooney amb Gent normal, un dels libres més coneguts i recomanats dels últims anys que em encantar i em va deixar amb ganes de més, i és per això que no em vaig poder resistir a comprar On ets món bonic, editat per Periscopi. He dedicat força temps a reflexionar sobre aquest llibre perquè no vull ser injusta amb Rooney, però haig de reconèixer que no m’ha agradat tant com la seva anterior novel·la. El llistó estava molt alt o potser és que les expectatives estaven pels núvols. Després del fenomen mundial provocat per Gent normal, tots els lectors de Rooney estàvem condicionats.
En aquesta nova aventura literària, l’autora ens presenta dues amigues de la universitat. Per una banda hi tenim l’Alice, una escriptora de renom que no porta gairebé l’èxit i que per salut mental decideix marxar a viure al camp per tornar a l’anonimat i la calma (alter ego?). A l’altre costat hi tenim l’Eileen, qui no ha prosperat gaire, ja que té una feina precària i viu a Londres en un pis compartit. Les seves vides les han portat per camins molt diferents, i és per això que no es veuen gaire. Tot i això, mantenen el contacte via correu electrònic. Als seus mails s’expliquen allò que els preocupa, com veuen el món ara que ronden la trentena i, sobretot, les seves vivències amoroses, l’una amb el Fèlix i l’altra amb en Simon.
Està clar que Rooney és una mestra a l’hora de narrar situacions, generar conflictes i bastir personatges. Entra fins al moll de l’os en la intimitat dels seus personatges i els connecta al lector per tal que puguem sentir, olorar, pensar, veure… la novel·la. Això no l’hi pot treure ningú, però en aquesta ocasió, els capítols en què narra de forma intercalada situacions viscudes per l’Alice i l’Eileen en combinació amb els correus que s’envien, donen al llibre una estructura força tediosa. El dinamisme de la narració queda frenat per les divagacions i les filosofades dels correus entre les amigues. Algú em dirà que aquestes divagacions o monòlegs interiors ajuden el lector a conèixer millor el món interior dels personatges i les preocupacions de totes dues, les quals són un reflex de tota una generació. Hi estic d’acord, però es fa pesat. De fet, em sembla poc versemblant que una generació que ha arribat a la maduresa amb missatgeria instantània enviï correus tan llargs (8 pàgines?!). Jo que soc millennial us asseguro que amb les meves amigues no ens enviem aquestes parrafades, sinó whatsapps i més aviat curtets i notes de veu quan anem de cul. També diré que no som tan intel·lectuals, elevades i místiques com l’Alice i l’Eileen; la major part de les nostres converses comencen amb un “nena” o “nenes” i acaben amb un #putavida ben bonic. Deu ser el tarannà català, jo què sé… Tot i això, entenc el que crea Rooney per a l’Alice i l’Eileen: un món segur on refugiar-se i desfogar-se davant la desfeta del món exterior.
Si hagués de dir de què va el llibre, jo crec que és una història d’amors truncats, de comunicacions i relacions difícils; un tema més vell (i bell!) que l’anar a peu. En segon terme, i una mica amb calçador, hi trobem la manera com els personatges s’enfronten al món que reben i allò que els preocupa: la precarietat laboral, els rols de gènere, la identitat individual i col·lectiva, el canvi climàtic, el món que deixaran als seus fills, el desencís generalitzat… LA VIDA! I en aquest ordre coses, m’ha semblat curiós que el que pensen i el que fan sigui tan contradictori. L’Alice està farta de la fama literària, però segueix alimentant la fera i mai se’n desvincula del tot. L’Eileen, en canvi, vol estar amb en Simon, però quan pot fer-ho hi renuncia; vol millorar professionalment, però no vol deixar la revista tot i cobrar una merda. Som així, els millennials? No ho sé. Potser sí.
Ja veieu que no queda clar si m’ha agradat o no. Jo encara no ho sé. Segueixo donant-hi voltes. Del que no dubto és del fet que Rooney mai em deixa indiferent, així que espero amb ganes el seu proper llibre.
