Aquest documental és curiós. I és curiós perquè, paradoxalment, en la seva ineficàcia com a documental radica el seu gran potencial, de la qual cosa en resulta un projecte d’Angelo Madsen Minax que inicialment pretenia ser una crítica al deficient sistema judicial nord-americà a partir de l’acusació per negligència a la seva pròpia germana i al seu marit vers la mort del seu bebè, i que desemboca en la responsabilitat de ser adult, la fe en la família i la creació de la identitat; tot ancorat sota la transició de sexualitat del propi director i que va fer tremolar els ciments familiars de casa seva: l’Angelo Madsen va néixer sent l’Angela.

I torno a posar èmfasi en la ineficàcia del documental perquè, tot i no acabar d’aprofundir en quasi res d’allò que es proposa inicialment i no aprofundir tampoc en allò que pretén indagar mentre es troba en el rodatge del documental —pel qual ha tornat de la gran ciutat al seu poble natal—, l’enregistrament d’aquest canvi de rumb, les inseguretats del propi realitzador i la catarsi de retrobar-se amb la seva família mitjançant el seu jo real, Madsen aconsegueix una preciosa i precisa visió de l’entorn tradicional i conservador que habita les zones rurals d’Estats Units, en què el seu testimoni en primera persona acaba esdevenint una espècie narrador alhora omniscient i alhora nouvingut que sobrepassa les mancances a nivell de guió i cinematogràfiques del projecte i acaba tenint una entitat pròpia descomunal.

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. La profecia
Següent“On ets món bonic”, Sally Rooney
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.