Les flors perdudes de l’Alice Hart va ser un llibre sorpresa. Tot d’un plegat, un paquet amb un llibre del qual no havia sentit a parlar i que no em sonava de res. A la coberta, una enganxina: “Ara una sèrie original d’Amazon a Prime” que tampoc coneixia. Tot un misteri, però haig de dir que m’ha agradat que fos un llibre totalment desconegut per mi, ja que moltes vegades m’acosto als llibres perquè n’he sentit a parlar, perquè me’ls han recomanat, perquè els he vist a les xarxes, perquè m’agrada l’autor… Està bé, de tant en tant, deixar-te portar per la recomanació d’algú altre.
La protagonista d’aquest llibre, com el títol revela és l’Alice Hart, una nena que ha de deixar casa seva a causa d’un terrible incident familiar per anar-se’n a viure amb la June, la seva àvia, fins llavors una desconeguda. Així doncs, coneixerem la història de l’Alice al llarg de vint anys, però també la de la June i les flors del títol, que ja us avanço són el que semblen.
A la casa de fusta del final de la carretera, l’Alice Hart, de nou anys, seia al seu escriptori, al costat de la finestra i s’imaginava tot de maneres de calar foc al seu pare.
Com podeu veure, el llibre comença fort. Estem davant del primer paràgraf, que ja ens dona pistes de la duresa i la cruesa de la narració. Llegint aquest llibre es pateix, per què enganyar-nos. Llegint els primers capítols he sentit angoixa, patiment, tristesa…
Però tot d’un plegat, hi ha un gir en l’argument que ens porta a fer un salt important en el temps que m’ha deixat força descol·locada. Així doncs, a mitja novel·la he tingut la sensació d’estar llegint una altra història, un altre llibre. I és aquí on flaqueja, per mi, Holly Ringland.
Tot i ser una mica irregular, hi he trobat elements que m’han guanyat totalment, com una col·lecció de dones d’allò més fortes o el fet que cada capítol comenci amb la descripció d’una flor o planta pròpia d’Austràlia, paisatge en què se situa l’acció. I en aquest sentit cal destacar la descripció de l’entorn que Ringland ens ofereix. A través d’aquestes pàgines he conegut una Austràlia de contrastos, de paisatges totalment diferents entre ells i de tribus aborígens que desconeixia. Malgrat tot, si hagués de destacar un element per sobre de tots els altres, em quedaria amb la forma que té l’autora de mostrar-nos que les persones, de vegades, en voler fer un bé, acaben perjudicant algú de forma irreversible.
Sens dubte, estem davant d’una novel·la crua però alhora plena de bellesa, però que no acaba de trobar l’estructura més adequada.
Agradarà a…
Als amants de les històries dures i colpidores.
No agradarà a…
Als aprensius. Ja he dit que es pateix.
