Dia de clausura a Terror Molins, demà faran la cinquantena marató de cinema i allò són paraules majors i no hi estic capacitat per assistir-hi. He demanat festa a la feina per a poder arribar tranquil a la primera sessió, que és a les 17:30. Dino com un porc, m’adormo i acabo sortint un pèl just, a un quart de cinc. De totes maneres, vaig bé de temps. És just entrar a l’AP-7 i tot es complica. Retencions, un accident. La cosa avança molt lentament. Jo tinc pensaments hiperbòlics, d’indignació absoluta i perfídia preocupant, desitjo coses que no es poden anomenar. Si algú em veies dins el cotxe, però, veuria un simple rictus seriós, una persona més patint els habituals embussos de l’autopista. Jo em mantinc en el meu carril, hi ha gent que va de cantó a cantó, per mi que gasten energia innecessària, a part de crear conflictes i embarbussar encara més la circulació. D’on ve tanta pressa? Jo m’estic perdent una pel·lícula i no faig aquests escarafalls automobilístics… «The wicked flee when no one pursueth». El meu carril va prou de pressa, he tingut sort, avanço a algun d’aquests espavilats i sento un plaer pur… «but the righteous are bold as a lion». La moral judeocristiana encara fa estralls.
Aparco i troto, que ja ve sent un costum a Molins de Rei, aquest cop he passat pel davant de la sala, però no he tingut sort. Arribo 20 minuts tard a la projecció i entro de totes maneres perquè no tinc res més a fer.
Door és una pel·lícula japonesa del 1988 dirigida per Banmei Takahashi i protagonitzada per Keiko Takahashi, la mestressa de casa, Dajiro Tsutsumi, l’assetjador, i Takuto Yonezu, el fill de la mestressa. Si recordeu aquests noms, formareu part d’un grup molt exclusiu però de poc interès. L’argument, molt d’acord amb el nom de la pel·lícula, es concentra en la porta de l’apartament. L’elecció d’aquesta pel·lícula, que ningú recordava ja i que va passar sense pena ni glòria per algunes sales japoneses, sembla tenir una intenció humorística, irònica. Es tracta d’un slasher típic que fluixeja greument en les escenes més importants d’aquest gènere, quan hi ha la catarsi de tota la tensió acumulada. Em limitaré a descriure la joia de la corona, quan la mestressa i el seu fill es veuen obligats a recloure’s al lavabo després d’una persecució bastant barroera per part del perpetrador. Llavors, l’assetjador agafa un xerrac a motor i comença a destruir la porta per a entrar-hi. Els dos perseguits combaten el xerrac a cops de coberts i patins; una escena grotesca. En veure que no fa efecte res, es rendeixen. El senyor del xerrac, amb un forat ben gros a la porta, ja, decideix posar braços endins amb el xerrac en comptes d’obrir gràcilment el pany. I així anar allargant escenes que són difícils de no riure-se’n. El nen, que acaba sent el salvador, fa un bon paper, però els plans d’àmplia durada del director són un altre motiu per riure una bona estona, tal com va fer el públic de la sala. Fet i fet, es tracta d’una pel·lícula de culte del submon més recalcitrant dels slashers. No em sap greu haver-me perdut els primers vint minuts.
Tot just sortir ja hi ha el Mario, s’està bevent una cervesa i l’acompanyo en la libació. Ha vist la pel·lícula del C. Tangana aquesta setmana, el té entusiasmat. Me n’explica molts detalls, sap de què parla. A més no és l’única opinió positiva que he sentit sobre aquest documental. Passa en Quim Crusellas amb la seva càmera, li dic la que he vist, diu que se la va mirar pel Festival de Cinema Oriental de Vic i que en 10 minuts ja la va descartar. Són 10 minuts que jo no he vist, però li puc confirmar que no va fallar. Hem de fer passar ràpidament la cervesa perquè està a punt de començar It’s a Wonderful Knife, una pel·lícula que promet, diuen.
Es tracta d’un altre slasher. És a dir, jovent i assassinats, una recepta molt trillada, però que si està ben feta sempre surt bé. En aquest cas és satisfactòria i amb un fons nadalenc que a aquesta època de l’any —tot i encara ser prematur— encaixa molt bé. L’argument gira entorn la Winnie, filla d’una família benestant d’un poble típic del mid-west americà, en el qual s’hi troba, també, el típic home de negocis arribista, que farà tot el que pugui i una mica més per tenir tot el poder. Així doncs, en una nit de Nadal, un assassí d’excèntrica disfressa mata a la seva millor amiga i, en l’intent d’assassinar el seu germà, ella és capaç d’electrocutar-lo, destapant i acabant amb la conspiració des de bon principi, però aquesta situació li deixarà unes ferides difícils de curar, cosa que el film encararà amb unes substancioses dosis de màgia i acció sanguinolenta. La lleugeresa del film se t’encomana i et deixa de molt bon humor i molt més esperançat amb el proïsme. Coses de Nadal, suposo.
Ara prenem un cafè per aguantar bé l’última pel·lícula i la tornada en cotxe a casa. Bastanta gent a la carpa del bar, tots sopen, però nosaltres preferim esperar fins després, confiant en algun kebab de la zona que estigui obert fins hores intempestives. El Mario ha començat un curs avançat de fotografia cinematogràfica i em fa saber dues coses prou rellevants durant aquesta pausa: La majoria d’entesos del cinema n’està fart del Tarantino, alguns asseguren odiar-lo i una bona tècnica per millorar la il·luminació en escenes fosques és mullant les superfícies de l’escena, fent que hi reboti més llum i brillin més. Sobre la primera revelació, crec que és un fet de pura erosió mental, quan veus i et parlen fins ld’un director o un cine concret, i així amb molts altres temes, n’has d’acabar cansat, vulguis o no. Sobre la segona descoberta, res a dir, que s’ho apliquin els cineastes més entusiastes.
La tercera pel·lícula, Mudbrick, la veiem d’estrena mundial. És d’origen serbi i té un caire de terror mitològic. Ha vingut el seu equip: actors, directora de fotografia, d’art, productor i director. Ens els presenten abans del film, però no se’n fa cap comentari sobre aquest. Abans de la projecció, tornen a passar Na Ribes -de la qual ja n’he parlat-, que sembla que està funcionant molt bé en festivals. Mudbrick és una producció sèrbia, però té aspiracions internacionals, ja que els seus actors principals són l’Andrew Howard i en Philip Brodie, un gal·lès i un britànic, i no parlen serbi. Tot passa en un poble entre muntanyes dels Balcans, on la presència i culte als déus pagans és encara molt forta. El retorn del germà petit i absent per heretar la casa que el pare li ha deixat en el testament, humiliant i posant en perill el dret a l’habitatge del germà gran i la seva família, destapa un conflicte que es resoldrà entre rituals excèntrics, violència i desenganys. Nikola Petrovic, el director, fa un thriller rural amb el rerefons mitològic serbi, de collita local. Una pel·lícula ben executada de la qual pots perdre’n fàcilment l’interès per una història amb massa ínfules romàntiques i religioses i una direcció convencional, que s’entrega a tota aquesta serietat massa transcendental.
S’acaba el film i hi ha cinefòrum, es pregunta en català, el presentador tradueix a l’anglès, llavors torna a traduir la resposta en sentit invers. Domino una mica l’anglès, cosa que em permet veure el caos de significació i connotació que s’està originant. Es pregunta una cosa i es respon el què li sembla a l’Andrew Howard, que s’ha apoderat del micròfon i no pensa callar. (La cara d’aquest actor té la virtut de semblar la d’un mercenari perillós. Ha aparegut de secundari en uns quants films importants, com Revolver, Cassandra’s Dream, Venganza 3, Tenet…)
Un dels exemples més evidents sobre la falla total del llenguatge que va haver-hi va ser una pregunta benintencionada interessant-se per l’arquetip del personatge foraster en una terra que se li fa estranya. L’equip va entendre que li preguntaven pel càsting dels actors britànics en un film serbi. L’Andrew Howard s’ho va prendre personalment. Primer, amb molta transcendència, va dir que entenia el problema, per seguidament endinsar-se en una elucubració sobre l’art de la interpretació que va acabar amb un «No necessito ser un rei per interpretar Enric IV». Tots vam fer que sí amb el cap, era tot molt lògic, al capdavall. El director va aprofitar per apuntar que agafar actors angloparlants es tractava d’una cosa tan simple com donar més projecció internacional al film, cosa que va deslluir una mica tota la defensa metafísica de l’Andrew. Al final la pregunta inicial, que era més sobre el fet de fer una història sobre un pària en territori forà, no va ser adreçada. El preguntador va fer veure que es donava per satisfet, però.
Sortint de La Peni hi ha una carpa uns metres més avall. Hi ha menjar, beures, karaoke… Una mica de festa per celebrar la clausura. Decidim deixar el kebab i ens arrisquem a què hi pugui haver per allà. Endrapem un parell de biquinis i un dònut cada un, que els regalen. L’equip de la pel·lícula també es presenta a la festa i clar, hem d’aprofitar l’ocasió per a xerrar-hi. El Mario li ha de dir un parell de coses a la directora de fotografia. Jo no li haig de dir gaire res a ningú perquè tampoc m’ha entusiasmat la pel·lícula, però tampoc em quedaré sol fotent-me un dònut. Veig en el grup serbi un home que fuma un puro i, a part la situació fa que m’hi quedi al costat. Els interessants en fotografia cinematogràfica ja han establert conversa i jo saludo l’alt i prim fumador serbi. Tot un personatge. Arquitecte de formació, però artista de naixement, va decidir entrar al món del teatre per raons desconegudes per mi, cosa que el va dur al cinema més tard. Ell és el productor de la pel·lícula, però la seva activitat artística és inacabable. Pintor, escultor, fotògraf… Toca totes les disciplines. Em deixa la seva targeta: Nikola Nikolic, Dissenyador de producció. No sé quan el necessitaré, però els contactes sempre van bé en aquest món. Estic ben fumat pel seu puro, la música està molt alta i xerrem de massa a prop. Ja que hauré de posar a rentar la jaqueta per la pudor de fum, li pregunto si mai ha fumat un bon Montecristo (tampoc són tan exclusius, però jo què sé) i ell em diu que el que fuma ara mateix no és un Montecristo i em diu la marca. El llenguatge ha tornat a fallar, perquè ja sabia que ara no fumava un Montecristo… El Mario i la directora ja s’ho han dit tot; ell ja ha absorbit més coneixement, jo em trobo una mica més perplex i desanimat. Miro al voltant, i el que havia de ser una festa pels organitzadors i la gent de cinema, s’ha convertit en unes barraques descafeïnades amb el jovent de Molins de Rei. El festival em torna a mostrar la part tranquil·la de la vida, fins i tot el jovent del poble no és gaire escandalós, tot passa dins els límits de la mesura. Ja hem begut un parell de cerveses i són quarts de dues, és hora de marxar.
