16 de setembre de 2022

 

Aquest any havia de ser diferent. La persona que em va abandonar a la meva sort l’any passat fa deu anys que ve. Se suposa que ho havíem de celebrar però no arriba. Després de passar el control de seguretat em dono compte que hi ha hagut un error. Els maquinistes de Renfe paren bojos. La cua que s’havia acumulat a l’entrada fa tot el possible per no deixar-me tranquil. Estic preocupat perquè aquest tros de lluç segueix encallat a la Meridiana, merdejant amb els semàfors, i el fet que la gent no deixi de fotre’m cops intentant arribar als seus seients no ajuda. Viatgers amunt i avall. Avall i amunt. Hi ha hagut un problema amb la numeració dels vagons i tots els que anaven a l’últim resulta que han de creuar cap al primer. El passadís del tren és estret i a ningú se li ha acudit que seria molt més fàcil fer el traspàs des de fora. El creuament de passatgers s’està fent cada vegada més insuportable. No m’agafa el telèfon. Per molt que el karma li hagi de tornar la juguesca d’haver-me deixat dormint l’any passat, no estic disposat a passar tantes hores en la soledat més absoluta. Afortunadament la mala gestió de Renfe ha endarrerit l’hora de sortida. I m’ha deixat l’espatlla plena de blaus.

—Ei —em piquen el cap per darrere i sé de seguida que el karma no existeix. Menys mal.

—Escolta, saps si hi ha endolls aquí? —Normalment aprofitem les cinc o sis o vint-i-cinc hores de tren per treballar, però aquest any sembla que la bateria no durarà prou.

Aquest any havia de ser diferent, però aquí estic, amb la mateixa paranoia de sempre. La mateixa mandonguilla periodística sobre un viatge de tren infernal en què la senyora que tinc a davant no em deixa estirar les cames. Arribar i parlar amb en Jose, el nostre pensionista enfadat. La Generalitat encara no ens permet dormir als matalassos del Maria Cristina, envoltats de famosos, purpurina, cortines de vellut i sals de bany, així que tan diferent no podrà ser. De totes maneres, farem veure que sí, que estem de celebració.

—No hi ha res aquí —la serietat amb què ho diu em fa empassar saliva. No només hauré d’estar tota aquesta estona plegat a la cadira, rígid com una peça de Lego, sinó que a més estaré obligat a empassar-me aquesta pel·lícula de la Reese Witherspoon sobre una noia en coma que no es desperta fins que li fan un petó. No escric el títol perquè no estic segur de recordar-lo, i de fer-ho no m’agradaria fer-vos passar per la mateixa mala estona. A més, tenint en compte l’alçada de la pantalla, encara us agafaria torticoles a vosaltres també.

Tietes, preus abusius al bar del tren i una becaina de tres hores. El pa que s’hi dona és el mateix de sempre. Ja no tinc ni idea de com entretenir-vos. El sol fet de pensar que us pugui estar avorrint em fa plorar de vergonya.

—Me gusta tu camiseta —s’ha fixat amb la imatge del petó de tornavís entre Leonid Brezhnev i Eric Honecker que porta estampada al pit.

Quan pensava que podia tancar el preludi, apareix aquest home vestit tot de blanc amb un mocador lila penjat al coll i una boina al cap. Amb pirulí inclòs. Està emperrat en explicar-nos tot el que sap sobre la situació política a Rússia en aquell moment.

—Perdona? —En Marc queda suspès en l’espai i el temps quan veu que l’home li parla directament a ell. Si aquest rei de la Inserso fos conscient que intenta mantenir una conversa amb el paio més ranci de tot el vagó, segurament hagués seguit caminant cap endavant, però en comptes d’això decideix al seient del costat i explicar-nos la història de la televisió infantil espanyola com si tingués alguna cosa a veure amb el fil inicial de la morrejada politicosa que ha despertat el seu interès.

—Tengo memoria fotogràfica, sabes?

Ens importa tres parells de collons, però el tio es posa insistent. Ens ha vist cara d’historiadors fílmics o ves a saber què, i ens comença a llistar totes les estrenes de l’any. Elvis. Top Gun: Maverick. La sèrie nova del Senyor dels Anells. Té una opinió ben sòlida per cada una de les estrenes tot i que no n’ha vist cap. Ens parla dels pòsters i del color de cabells dels actors. Del temps que feia quan van gravar-ho. De les dones de Tom Cruise. Sense donar-nos compte, estem parlant de quan el seu pare es va quedar catatònic en Euskera. No entenem res de res. La seva mare sempre va voler que estudiés, però el fet de tenir memòria fotogràfica és un problema. Ho recorda tot en veu alta. Segons ens sembla entendre —nosaltres i tot el vagó— té una discapacitat. No sabem quina, no ho explica. Només es posa a fer estiraments i flexions mentre repeteix: “Habéis visto? Esto no podéis hacerlo vosotros, eh, eh, eh”. Si aquest

Després de mitja hora de rellotge es dona compte que la seva història ha deixat d’interessar, de manera que passa a una ofensiva directa. Rocío Durcal, a ple pulmó. La seva veu ressona per tots els passadissos del tren, però no hi ha ni un responsable que li faci veure que això no està bé. Me gustas muuuuuuuuuuucho. Me guuuuuuuustas muchooooo. Després ens ensenya el braç i fa bola. Està fort de netejar lavabos, diu.

—Solo os diré una cosa: os vais a arrepentir de haber callado, no de haber hablado. Agur.

En Marc comença a donar-se de cops contra la taula. Ja no pot més. Massa estona fent-se el simpàtic. D’altra banda, crec que mai l’havia vist tan calmat. Fins i tot dibuixa un petit somriure. Potser aquest any sí que serà diferent.