24 de setembre de 2021

Últim dia. En Marc s’ha llevat amb el peu esquerra. Avui, com que no havíem de reservar entrades se’ns han enganxat els llençols. Tot i així, tenim temps de sobres. 

Endrapem alguna cosa ràpida i anem cap al Victoria Eugenia. El documental de Todd Haynes sobre The Velvet Underground ens espera. Una mica de rock & roll sempre ve de gust. Els ànims milloren. Les expectatives son altes.

De fons, una guitarra desafinada, que obra el documental.

AVÍS A PANTALLA: LES IMATGES QUE ES MOSTREN A CONTINUACIÓ HAN ESTAT AGAFADES DELS CONCERTS DE THE VELVET UNDERGROUND. SI PATEIX DEL COR O HA TINGUT EPISODIS RECENTS D’EPILÈPSIA, RECOMANEM QUE ABANDONIN LA SALA.

 

Això no m’agrada. Que son dos quarts de nou del matí, no fotem. Si el cafè ja m’ha deixat al límit d’un infart, només em faltava que m’omplissin les retines de llums estroboscòpiques i flaixos constants. Quina colla de penjats, aquests amics de l’Andy Warhol. Tot és pretensió, anàlisi sociològic i un missatge incoherent, que poc té a veure amb el talent artístic. Tot i així, per alguna raó mística que ningú arriba a comprendre, funciona. Sona malament i a l’hora sona bé. Es veu malament i a l’hora es veu bé. Una paradoxa que ens hipnotitza i ens manté tensos al seient. Tots coneixíem la història de Lou Reed i John Cale, l’abús de drogues i les baralles constants pel control creatiu. Un havia estudiat música, l’altre era la reencarnació de Rimbaud. Maureen Tucker i Sterling Morrison en segon pla, fent el que sabien fer. Més endavant, una de les muses de Fellini, que capgira el panorama: Nico, l’única i inigualable. 

Les guitarres cada vegada sonen més fort i més trencades. M’estic quedant sord. Les entrevistes —pausades i ben construïdes— es barregen amb  els excessos lumínics de les gravacions de les sales de concert. Al ritme que va, no només em quedaré sord, em quedaré cec. 

Surto de la sala desconcertat, amb un xiulet constant als timpans i llums que pampalluguegen a les meves retines. El brot psicòtic, David. Ara entenc millor que ningú la vida de la Helen Keller. Ana Sullivan, vas ser una heroïna. 

De sobte, a la meva esquerra, una càmera de RTVE que em busca. La fama em supera, Mama. 

La noia em fa preguntes però no sembla satisfeta. Normal, tenint en compte la llepada que li he fotut al paper de cargolar. En primeríssim pla. No tenia ganes de sortir a la televisió nacional. El prime time em fa vergonya i he fet tot el possible per quedar malament. L’únic que desitjo és que puguin aprofitar la imatge en alguna campanya antitabac. Així, almenys, sabré que no he estat una pèrdua de temps.  

—És ben bé que ens agrada, eh? —En Marc ha sortit de la sala fregant-se els ulls.

—Si, noi, si ho arribo a saber em quedo a l’hotel escoltant-los. Ara em tocarà anar a l’oculista.

Cancel·lem les dues sessions de la tarda per poder acabar d’escriure i intentar dormir, tot i que des que ens van canviar d’habitació això d’intentar dormir ja forma part de la nostàlgia.

Petit Maman, Premi del Públic Ciutat de Donostia, cancel·lada. 

Spencer, la pel·lícula sorpresa que tothom volia veure, cancel·lada.

Som uns putos cracks.

L’única sessió que ens queda és Las leyes de la frontera, la nova pel·lícula de Daniel Monzón, basada en la novel·la homònima de Javier Cercas, inspirada en el cinema quinqui dels anys vuitanta. És impossible que res pugui anar malament.

Ens cordem els cinturons. La sessió final. Tot ha passat, res és mentida. 

La cinta està rodada a Girona —Gerona, por aquel entonces— i tracta sobre la vida d’un pobre noi que es barreja amb gent complicada. I quan dic complicada, em refereixo a ionquis que l’únic que poden fer a la vida és robar, atracar i espantar al personal. I tot per un amor impossible. El gir final? L’amor era possible. Sempre és possible. 

Tot i no estar a l’alçada del cinema d’Eloy de la Iglesia, recupera d’una manera fantàstica el gènere. El Zarco, l’equivalent més proper a el Jaro. Fins i tot els noms s’assemblen. 

—Venga, tío, solo una calada, joder, que no es droga. 

Estic fumant a la porta de sortida mentre espero en Marc, quan passa un grup de joves cridaners. Cinc d’ells estan pressionant a un sisè perquè fumi per primera vegada. Al noi, no se’l veu gaire convençut. 

Observo amb atenció.

Entre cinc, l’empenyen contra una paret i li posen la cigarreta a la boca.

—Respira, cabrón, ya verás como te gusta!

El pobre noi comença a estossegar. La primera vegada mai és agradable, i molt menys si t’hi obliguen. Fa pensar. 

Vull dir-los alguna cosa, només perquè em vegin i entenguin que no poden seguir per aquest camí. Faig molt mala cara, definitivament RTVE hauria de guardar aquelles imatges per una campanya antitabac. Així va començar, tot semblava divertit. D’aquelles propagandes del Ministeri de Salut tan ràncies. No fan riure, només t’ensenyen el que hi ha. Com el vuitanta per cent de les pel·lícules d’aquest festival. És perfecte. Rodó. Tot queda perfectament filat. La visió perifèrica, David.

El pobre noi arranca a córrer, encara estossegant. Tenir amics per això. D’aquí deu minuts s’hauran ficat al casino amb passamuntanyes i navalles. Els errors del passat es repeteixen. 

Després de sopar, deixo en Marc a l’habitació veient El bueno, el feo y el malo. Per suposat. 

—Si demà t’adorms, no et penso esperar.

—No pateixis, una copa i pujo. 

—Tu mateix, ja saps el que hi ha. 

Quan arribo al bar de sota, tot està tranquil. Quatre persones assegudes i David Bowie als altaveus. Ziggy Stardust.

 

So where were the spiders

While the fly tried to break our bones?

With just the beer light to guide us

So we bitched about his fans 

And we crush his sweet hands?

 

Demano un Patxaran i baixo a la sala de baix per estar més tranquil que ningú. Trec un llibre i em relaxo. Contracultura y revolución, A.Ortiz-Oses i Aurelio Orensanz. 

—Que haces aquí leyendo, chiqui? —Per les escales baixa un paio amb la mandíbula tensa, caminant amb braços de croissant i ple de tatuatges: una arna amb les ales obertes que li creua la gola, una creu girada sota l’ull esquerra, les paraules life/love sobre l’ull dret i dues mànigues senceres plenes de coses als braços. 

—No te parece bien? —El noi no em fa por, només se’l veu una mica perdut.

—Verás, te cuento —se’m asseu al costat i m’agafa per l’espatlla—, yo es que tengo treinta y ocho años y no sé qué hacer con mi vida —llegir o deixar-me llegir, tu tries—. Tengo una hija y cada dia se me hace más duro esto de salir adelante. Muchos de mis colegas murieron en la calle o en la cárcel, y tal y como está la mandanga por aquí, lo tengo complicado. El paro ya casi ni me alcanza y para que me cojan en una entrevista lo llevo claro. Casi un año hace ya. No me quieren el currículum ni patrás. 

—Entiendo — a veure, chiqui, es pot saber com collons et dius? 

—Media vida en la calle, pero suerte que aquí son buena gente. Cuando dos de mis colegas se tiraron a la vía estuvieron ahí para echarme un cable —el Patxaran té cada vegada més bon gust—. Toma, chiqui, bebe del mío, que está riquísimo —igual que el pobre noi que estossegava abans, jo tampoc tinc altra opció. 

—Aupa, Mikel, estáis aquí —per les escales apareix una noia, desperta, amb la mandíbula a lloc. Es dirigeix a mi—. Oye, tu a este ni caso, que le gusta enredar al personal.

Potser no hauria d’haver begut d’aquell got, demà m’he de llevar d’hora. La burundanga, David

—Nada, Patri, tu tranquila que este se enrolla —en Mikel té clar que no vinc de la patrulla antivici—. Voy a por unos chupitos. Tequila? Tequila.

No pot parar quiet. Les cames li tremolen espasmòdicament mentre els braços li ballen a ritme de Metallica. Està en una altra dimensió.

—Me llamo Victoria, por cierto, soy la sobrina de Rossy. Ese va tan pasado que ni se acuerda de como me llamo.

—De Palma?

—Efectivamente. 

Ha arribat un punt en què no sé si em volen prendre el pèl o què. L’única cosa que no passa en aquest lloc, son les hores. 

—Oye, tío, vamos a echar unas rallas —en Mikel acaba de baixar amb una safata plena de tequila. 

—No. Mañana madrugo.

—Tío, lo siento, no querí ofenderte, solo que… verás, mi hija… necesito…

—Este ya hasta la semana que viene no aparece —la Victoria sembla que sap de què parla. 

Mentre l’intento entabanar perquè em doni feina, apareix en Jorge Fuembuena, un dels fotògrafs oficials. Està clar que viu d’això: cabells de Bob Dylan, cuir de Mick Jagger i aires d’indiferència. Només una estrella pot brillar tant.

—Vaya estilazo, no? —tallo la conversa.

No feia falta més, la Victoria s’aixeca i me’l presenta.

Més Patxarans com a una expressió comprensible. La poesia que transmet la seva presència em deixa sense memòria a curt termini. Tot és d’una intensitat inexplicable. 

L’equip de producció de Las leyes de la frontera apareix carregada de xarrups i preguntes grotesques:

  • Te ha gustado?
  • Qué opinas del protagonista?
  • Cocaína?
  • Aquí mi amiga dice que tienes cara de estar sufriendo un infarto.

 

L’art com a grup social, concentrat en aquest instant del temps, unit en un sol crit per l’alliberament de l’esperit: rock & roll. 

No sé quanta estona dec portar en aquest lloc de mala mort, però això s’està convertint en la catifa vermella. En Marc ja deu roncar fa estona, des del tret final a Lee Van Cleef. Segur que s’ho deu haver passat d’allò més bé. L’envejo. Aquí només hi ha fum, crits i peticions perquè em fiqui coses pel nas. No puc, ho sento: la son.  

Una més i a casa. Necessito tornar a la normalitat. La mudança, David. 

La fama no és res més que una il·lusió, un altre efecte col·lateral d’aquest alcoholisme intermitent que ens persegueix pels carrers de Donosti. No som ningú, encara que ens agradi pensar que sí. 

Mira, Mama, soc mediocre.   

En Mikel ha desaparegut. La Victoria ha desaparegut. Només la meitat de membres del Jurat Jove, que em donen tabac i lliçons sobre cinema i fotografia. L’única cosa que em mantenia despert.

Pujo a la Pensió i m’estiro l’estona exacta per perdre el tren.

Si t’adorms no t’espero…

Si t’adorms no t’espero…

Terror. Confusió. Trucades perdudes. Preocupació aliena. 

Aquest malson no s’acaba mai. Potser ni he estat aquí, potser el tren que vaig perdre era el primer. Un deliri extravagant de la meva ment, plena de pel·lícules inventades sobre el significat de sentir-se viu

Estava mort, no em movia. L’expressió blavosa i pàl·lida d’aquells qui han transcendit. Tota la merda —els abscessos, el pus— ha sortit disparat cap al buit. Ja no queda res excepte un forat del que brota l’última gota de sang bruta.  

Agafa el tren, Marc, no pateixis…oblida’t de la pressió, ressuscitaré quan em senti preparat

Obro els ulls. 

Ho veig tot més clar que mai, de totes les veus que tenia al cap només en queda una: Purtràmitpurtràmitpurtràmit.