17 de setembre de 2022
El matí comença tranquil. Després de passar la nit parlant amb en Jose, vam acabar veient la tercera d’Indiana Jones sense ni tan sols haver parlat de quartos. Com més temps fa que venim, més normal em sembla tot plegat. El que més estrany se’m fa ara mateix és no tenir ressaca o trobar-me malament. El fet de no estar patint un atac d’ansietat per reservar les entrades de cada dia m’està convertint en una versió en miniatura d’en Marc. I potser sigui el millor que em pot passar. Algú que fa deu anys que ve i no ha mort en l’intent, per força, ha d’amagar el secret de l’èxit. Hauria de seguir els seus passos i començar a fer-me el coix. Parlar clar i directe i deixar-me estar de tonteries. Canviar el tabac de cargolar per uns Nobel com cal. Posar-me un impermeable per passar tota la setmana encara que no plogui. Aquest any estic decidit a convertir-me en el tribunero per excel·lència. S’ha acabat això de viure aventures esbojarrades. Em penso dedicar en cos i ànima a viure l’experiència Boyero. Clapar a les sales i dir que la pel·lícula ha sigut una merda. Passejar-me per aquesta ciutat divina amb les mans a l’esquena i fer un cafetó a la vora del riu després de dinar. No sé com he trigat tant a adonar-me que el camí que duia m’acabaria deixant trinxat al mig d’una cuneta. Aquest any estic decidit a canviar.
—Bon dia, princesa —en Marc està assegut amb un croissant i un cafè, cosa que d’entrada em costa de creure. Normalment s’estaria cruspint unes galtes de porc, però pel que sembla, aquest any hem posat el botó de pausa. S’ha llevat d’hora i porta l’acreditació penjada del coll. Ha informat a les xarxes socials. Són les deu del matí i ja ho té tot fet, l’única cosa que jo no aconsegueixo per molt que m’hi esforci. Llevar-me a una hora decent i fer com si no passés res. Aixecar-me vestit i amb l’energia d’un brau emprenyat. Afrontar el dia com si no fos l’últim.
—Quina puta rasca, no?
A la merda tota la disquisició sobre el bon comportament i la maduresa del principi. Soc tan tòtil que m’he descuidat la jaqueta. L’única cosa que necessitava a banda del portàtil i la marihuana, que aquí dalt el sol pica diferent. Aquest any vaig voler sortir a una hora prudent, i amb tanta prudència em vaig descuidar la meitat de coses a casa. Una d’elles, la jaqueta. Me’n compraria una, però Hisenda no m’ho desgrava. Per molt que intenti imitar el comportament d’en Marc, no tinc la seva pell de ferro.
—Ets com una floreta —ho soc. Una floreta delicada a punt de morir congelada—. Jo estic bé. Fins i tot agraeixo aquest airet tan bo —estem a quinze graus. Ni l’aire condicionat de la Moncloa va tan fort.
—Un croissant? —Segueixo confós per aquest canvi en els hàbits alimentaris del meu referent vital. És possible que ens haguem intercanviat els papers al més pur estil de comedia casposeta dels noranta?
—Si noi, avui no tenia gaire gana —alguna cosa passa.
Tal i com m’acabo el cafè i el bikini —que per cert, m’han costat 6,70 euros per la puta inflació— me’n vaig cap al Kursaal per anar a buscar l’acreditació. El drama de sempre, la maleïda fotografia amb la meva cara de bolet radioactiu segueix allà. Firmo i renego. Eskerrikasko. Agur.
Primera sessió al Victoria Eugenia. Un bon començament. Tot i la pretensió d’aquesta ciutat per matar-nos a disgustos, sembla que aquest any comença amb bon peu. Cada vegada estic més acostumat a veure’m aquesta cara de pallús a l’acreditació i la simpatia de les voluntàries m’impedeix cagar-me en tot i tothom. No puc evitar somriure com un vailet que està a punt de començar les vacances d’estiu. Ni el fred ni la son podran acabar amb el meu optimisme. I molt menys aquesta acreditació del dimoni. Avui no.
R.M.N., de Christian Mungiu és la primera proposta. Tal i com m’assec a la butaca, el noi responsable del nostre benestar arranca la cortina del sostre. L’intento ajudar però el pobre desgraciat no deixa de repetir “la he cagado, joder, joder, joder”. Ha saltat la pintura i tot. La senyora que seu al meu costat posa cara d’haver olorat col bullida i a l’home de dues files més enllà li ha agafat un atac imparable de tos seca. Sembla que m’he alliberat de tots els meus mals i aquests s’han escampat per la ciutat. Avui no hi haurà manera de fer que em posi de mala lluna. Avui tothom té els problemes per mi. Em sento afortunat.
Com no podia ser d’altra manera, la pel·lícula és un drama monumental. Explica la història d’un home que després d’un incident laboral —li rebenta la cara al seu cap després que aquest li digui gitano— es veu obligat a tornar al seu poble (entenc que és a la regió de Transilvània, però com que parlen amb romanès, hongarès, anglès, francès i cingalès acabo per perdre la pista) per cuidar del seu fill que no parla, cuidar del seu pare que amb prou feines es pot moure i parlar-li malament a la exdona, que encara no ha superat que li posés les banyes amb l’actual directora de l’empresa de pa que dona feina a la majoria de vilatans. Com que ningú vol treballar pel sou mínim, l’empresa es veu obligada a contractar dues persones de Sri Lanka, que desperten l’odi de pràcticament tots els locals. Fins i tot del mossèn. La pel·lícula acaba parlant del racisme, el suïcidi, les relacions tòxiques de parella i un tou més de mals socials que fan que el món sembli un niu d’aranyes. I ni així penso perdre el meu optimisme. De veritat que avui no és el dia.
Mentre ens fotem entre pit i esquena unes galtes amb salseta —definitivament havien de caure en algun moment— recupero les entrades que no vaig poder agafar el dia de la reserva. Vaig decidir agafar-m’ho amb filosofia i no fer-m’hi mala sang. Al final, els errors de l’any passat m’han fet un home més savi. Això i que en Marc em guiï pel camí de la llum celestial. Les forces del bé lluiten al meu favor perquè trobi lloc a la sessió de les 19:00 i a la de les 22:30: Avec amour et acharnement (Claire Denis) i As Bestas (Rodrigo Sorogoyen).
—Espero que no ens facin plorar, perquè la d’aquest matí, tela —el pobre ha vist una pel·lícula sobre la mort d’un nen quan encara no era ni l’hora del vermut—. Et prometo que no sé què collons passa amb aquest festival però sembla que aquí ningú pugui riure. Sempre es tan fred…
Té raó. Una pel·lícula on l’Adam Sandler interpretés a un criador d’emús que es veu obligat a guanyar un concurs de dards per conservar les terres familiars no aniria malament. Drew Barrymore i Billy Bob Thornton de secundaris. Un pastitx sense sentit entre totes aquestes sessions de malrotllisme. Una cosa per passar l’estona i tornar a la vida real. Dona la sensació que tant el senyor Rebordinos com tota la seva colla d’ilustradíssims entesos en cinema no ens volen deixar arribar al Nirvana. Cada any amb la voluntat més fèrria d’amargar-nos la setmana. Ara, nosaltres com bons massoquistes que som, repetim sempre. Una más y no jodemos más, señor Rebordinos, nos encanta su trabajo.
Després de veure Avec amour et acharnement, la sensació que hi ha organitzat un complot contra la felicitat perdura. Una mà negra que ho fot tot enlaire. Per començar, se’m ha assegut al davant un home que no accepta que s’està quedant calb i els quatre pèls que encara li queden s’enfilen per la seva coroneta com una antena de ràdio. Cada pèl més llefiscós que l’anterior. A jutjar per com porta feta la cortineta cap al costat esquerra, juraria que té problemes de masturbació compulsiva. Es refrega clatell contra el seient intentant que li passi la torticolis, però l’únic que aconsegueix és empastar-ho tot d’aquesta gomina llefiscosa que li cau coll avall. Un dia que agafo un seient a baix per no haver de lidiar amb pals molestos que tapen la pantalla i he anat a petar al darrera d’un camp de gespa en ple agost. Tot ple de clapes i dues margarites que pretenen no ser mala herba. Tot i així, aguanto com un campió, en silenci, tal i com ho faria en Marc.
—Aquesta la Claire Denis, té molts problemes —a en Marc no li ha passat desapercebut que un triangle amorós d’allò més tòxic entre Vincent Lyndon, Juliette Binoche i Grégoire Colin sol ser la tònica habitual del cinema d’aquesta dona. Els dos actors tant se valen, però el fet és que Juliette Binoche està disposada a seguir passant-ho malament en pantalla a les ordres de la directora francesa.
—Sincerament, m’ha semblat brillant.
—Home, i el guió. Però no sé què dir-te, potser li aniria bé una abraçada.
—A tothom li aniria bé una abraçada, aquí.
Tot i la voluntat de no amargar-me, sento que em començo a esparracar com un sobre de publicitat no desitjada. El realisme de les imatges de desamor que ha gravat la Claire Denis han sigut una puntada als collons amb bota de ferro. I el fet que tant la Juliette Binoche i en Vincent Lyndon siguin tan putament intensos, no ha fet més que empitjorar la situació. Però no. Aquest any no em penso rendir. Aquest any és diferent i el meu optimisme és inviolable. Res pot farà que perdi les ganes de viure. Ni tan sols les llàgrimes de la Juliette Binoche.
22:30. Mala hora per empassar-se una pel·lícula de dues hores i disset minuts, i més tenint en compte que és dissabte i vesso optimisme. En Marc està emocionat. La nova cinta de Sorogoyen, per ell, és com l’últim regal que queda per obrir el dia de reis. Està tan content que encara no m’ha engegat a prendre pel sac. Està tan content que m’escolta amb atenció quan parlo del documental que ha fet Netflix sobre el cas Figo. Està tan content que encara no ha ni segut a la seva butaca.
La pel·lícula comença amb una imatge violenta, dos homes intentant marcar un cavall. Acte seguit, aquests mateixos homes parlen a crits en gallec sobre els temps passats mentre juguen al dòmino i s’enfilen una (o diverses) ampolles d’orujo casolà. Per algun motiu —de moment desconegut— hi ha molt mala maror entre els dos germans que porten la veu cantant i un francès que fa dos anys que ha arribat al poble. A mesura que avança la trama, les diferències entre els dos germans i el francès s’agreugen fins a un punt gravíssim. Si en Marc no dona més detalls a la crítica és perquè li ha semblat la millor pel·lícula del director. I si jo no en dono més detalls és perquè tinc ganes d’anar a beure. Tanta violència social m’ha provocat un deja vú. Com no m’empassi un parell de patxarans abans d’anar a dormir, tornarà a començar la roda de la tortura emocional. No estic disposat a deixar que la pena i l’ansietat s’apoderin de mi una altra vegada. Aquest any sí que no.
Quan en Marc puja a la pensió, em fico a dins al Txalupa disposat a mantenir el meu optimisme aclaparador. Tal i com demano un patxaran, veig que hi ha alguna cosa que no rutlla. On és la gent? Aquí només hi ha un manyoc d’anglesos que no paren de cridar grolleries sobre el rom que s’estan fotent.
—Oye, tenéis cerrado abajo? —De seguida entenc de què va el problema. La porta que permet l’accés a la sala bona està tancada.
—Estamos haciendo reformas —entre el bum i el bam de les cançons d’en Bad Bunny amb prou feines puc entendre què diu, però per la cara de decepció que posa, tinc clar que aquesta maleïda ciutat conspira perquè deixi de somriure.
Baixo el patxaran tan ràpid com puc i surto a la recerca de noves aventures. Ni que el meu bar preferit estigui en decadència farà que m’entristeixi. Si una cosa té aquesta ciutat és que està plena d’oportunitats per als borratxos.
LÍNIA I BINGO.
Només de girar la cantonada, veig un cartell: PARRANDA. Definitivament aquest és el meu nou lloc. Hi ha un casament a dins, és impossible que aquesta gent em pugui deprimir.
Demano un altre patxaran i observo la situació. La gent va tan beguda que em confon amb el germà del nuvi i em felicita per aquest gran dia. Gracias, gracias, repeteixo contínuament. En cap moment s’han fixat amb les meves pintes de mariner a l’atur, i en cap moment s’hi fixaran. Si s’hi veiessin de cap ull ja m’haguessin fotut fora fa estona.
—Pero tu eres gallego, no? —Per algun motiu que no acabo d’entendre, el meu castellà segueix sonant amb accent gallec. La majoria de gent no em creu quan els hi dic que soc català. La minoria, no em vol creure. El paio que m’ho pregunta és un ensinistrador de gossos que porta una barba plena de anells brillants i penjolls de coloraines. No sé de quin peu pilós els haurà robat, però li queden de perles— Pero, a ver, como no vas a ser gallego con ese acento? —Està emparrat amb què soc del costat de l’atlàntic, i amb els patxarans que porto, potser m’ho estic començant a creure. És possible que el 25% de castellà hagi afectat a la meva parla? Pel que veig, quan llegeixo això, està afectant a les meves cròniques. Espero que la Generalitat no ens ho tingui en compte, perquè l’any que ve volem anar al Maria Cristina i necessitem començar a rebre una subvenció. No sé si tenen una categoria per a nosaltres, però de no ser així, estic segur que podem recollir firmes.
Vaig begut d’optimisme. Espero no vomitar quan arribi a l’habitació. En Marc no m’ho perdonaria i aquest any ha de ser diferent. Aquest any m’he proposat viure el festival com ho fa ell. L’experiència és un grau i no em penso arrugar. Ja puc notar l’olor de la txuleta. Això o que el cervell se’m ha fregit del tot.
