18 de setembre de 2022
Merda. La felicitat i optimisme d’ahir em pesen com una bola de plom a l’estómac. Em passaria tot el dia a la tassa del vàter si no tingués una sessió d’aquí a deu minuts. Tal i com m’aixeco, em roda tot i les perspectives del dia van en decadència. L’única cosa que espero ara mateix és que en Louis Garrel em pugi els ànims. Només ell és capaç de fer-ho. Entre tanta misèria humana, és l’únic que s’atreveix a fer comèdies lleugeres. Em vesteixo a corre-cuita i me’n vaig esprintant fins al Victoria Eugenia. De camí m’agafo un cafè de supermercat i un Kinder Bueno. Hi ha dues opcions: o que el sucre em refaci o que m’acabi de foradar les parets de l’intestí prim.
Arribo al teatre i em fan pujar més de dos pisos a peu. Ningú m’informa que hi ha ascensor, però potser és el que necessito per acabar de suar el patxaran de la nit anterior. Encara que gran part de la positivitat que duia s’hagi convertit en bilis espessa, encara queda un bri d’esperança. Qui hauria de dir que aquesta esperança només me la pot donar un francès. Liberté, egalité, fraternité. He agafat les entrades tan amunt que amb prou feines hi ha ningú. En Marc, desaparegut en combat, no em contesta els missatges. Començo a dubtar que realment sigui aquí. Cada vegada que hi penso, la teoria que es tracta d’un ésser imaginat pel meu cervell per justificar les meves cabòries agafa més pes. Una part de mi creu fermament que me l’he inventat per poder arribar a totes les sessions sense ser-ne conscient. Quan em poso a fer la migdiada, el meu Marc interior obre els ulls per posar-se a fer crítiques i menjar carn amb allioli com un degenerat. Això explicaria per què se’m repeteix un esmorzar que no m’he menjat. Explicaria del tot per què l’any passat no em va despertar per agafar el tren.
L’innocent obre aquest matí ple de drama. Afortunadament, en Louis Garrel és fidel al seu estil. Una història d’amor senzilla que es barreja amb un atracament a un camió de caviar. Gràcies, Lluís Garrell. Gràcies per existir i facilitar-nos la vida durant una hora quaranta set cada any que venim. Sense tu, tindríem la setmana plena de mares mortes, pares violents i un reguitzell de drames familiars que són verí emocional per la ressaca. És d’agrair no haver de pensar que potser estic pagant una habitació per dues persones quan només en sóc mitja.
Quan surto, en Marc segueix sense donar senyals de vida. Com més hi penso, menys gana tinc. Alguna cosa va malament, algú està menjant per mi. M’encenc una cigarreta i penso en Louis Garrel. Quin tros d’àngel caigut del cel. De no haver sigut per ell, ara estaria buidant els budells com mai. Un volcà invertit que no pot parar d’expulsar lava alcohòlica. M’acabo la cigarreta i torno a la pensió. Si la meva teoria és correcta, d’aquí deu minuts deixaré de tenir ressaca i em vindrà la gana. Si una cosa he après durant tots aquests anys és que el cos d’en Marc Orra és com un rellotge. Si de veritat porto tots aquests anys imaginant-lo, estic segur que ha sigut per bé. No puc permetre que el pessimisme m’enfonsi. No, que per això ja hi és ell. És el meu protector, l’home a qui canten les muses.
—Què? On eres? —De sobte em foten una clatellada per l’esquena. En Marc. Miro al meu voltant per comprovar que tothom el veu, però no hi ha ningú que no vagi al seu aire.
—Com dius? Era a…
—No has vist en Garrel o què?
—Sí, sí, menys mal que era ara a aquesta hora. M’ha salvat el matí —segueixo mirant al meu voltant per esbrinar si tota aquesta colla de gent s’estranya que parli sol, però tothom està ocupat amb la seva canya i les seves croquetes.
—Què et passa? Sembles nerviós.
—Sí, el patxaran d’ahir m’ha passat factura.
—És ben bé que els joves no aguanteu res. Si veiessis com ens les gastàvem a la teva edat, estic segur que se’t passaria la tonteria.
—Això és el que em preocupa, tinc la sensació d’haver-me-les gastat massa a la teva edat.
No respon. Es queda pensatiu i demana una canya. O l’he demanada jo? Quan arriba el cambrer em parla directament a mi. Ni una interacció per part d’en Marc, que es limita a somriure i a llegir el diari.
D’acord. Posem les idees en ordre. Només em queda una pel·lícula per veure en tot el dia i hauria d’estar escrivint a ritme apocalíptic. El que em preocupa, però, ja no és la ressaca sinó aquesta maleïda paranoia que torna any rere any amb una premissa cada vegada més absurda. I ara ni tan sols li puc donar la culpa a les drogues, ja que des del matí encara no m’he cargolat cap verd.
—Pujo a fer migdiada, que estic mort —en Marc agafa la motxilla i puja cap a dalt. No s’ha acabat la cervesa. És possible que tota aquesta palla mental sigui real? Això explicaria perfectament el fet que ahir s’estigués menjant un croissant per esmorzar en comptes de mig xai amb verduretes. M’acabo la seva cervesa i segueixo reflexionant. Potser el problema ara mateix és que no vaig drogat i em veig obligat a afrontar la realitat tal i com és: fredíssima. Les temperatures han caigut en picat i jo m’he deixat la jaqueta.
Ja ho tinc. He estat fent el pallús. Està clar que el que em passa és que estic a punt de patir una hipotèrmia. Els símptomes són clars: confusió, al·lucinacions, comportaments estranys, somnolència progressiva, atàxia, disàrtria, amnèsia i disminució de la capacitat de judici. En Marc és real però jo l’he fet mentida. L’únic que necessito és un cafè calent.
Al primer glop, els colors es tornen més vius i la gent torna a semblar simpàtica. La sensació d’eufòria és imminent i em torno a sentir com el Dalai Lama. Res em pot ferir, tot té la duresa d’un núvol de sucre. Passo l’estona que queda escrivint i somrient. Quin gran regal això de la vida. Ara mateix sento que podria escriure El monjo que va vendre el ferrari si no fos perquè en Robin Sharma se m’ha avançat. Definitivament, aquest any és diferent.
Quan arribo al Kursaal, mig carrer està tallat. Les tanques ocupen tota la vorera i no hi ha manera de passar a menys que ensenyis l’entrada. S’ha fet un tap de gent que no deixa d’ensumar el meu verd. Començo a patir per l’hora. Em queden cinc minuts per entrar i hauré de donar la volta al carrer.
—Perdona, vienes a la sesión? —Un noi molt alt vestit de negre em crida des de la llunyania.
—Sí, Sí.
Estén els braços i em fa passar per la catifa vermella com si fos l’Elizabeth Taylor. Ningú dels que estaven embossant l’entrada dona crèdit. Qui és aquet pallasso que no ha de fer cua? Em miren amb cara de fàstic i enveja. Ara sé el que sent l’Albert Serra quan surt al carrer.
Aconsegueixo entrar pels pèls, després de pujar pràcticament les mateixes escales de La Danta —per si no queda clar, el Kursaal té moltíssimes escales i l’accés a l’ascensor està monopolitzat per tots els jubilats amb problemes de genolls i malucs. Qualsevol intent d’esmunyir-te cap a dins et suposa una pallissa a base de cops de bastó i atropellaments de taca-taca—. La sala és plena a vessar. Tothom ha vingut a veure la pel·lícula més controvertida del festival, Sparta, d’Ulrich Seidl. Pel que em va dir en Marc ahir a la nit —encara segueixo amb el dubte de si m’ho vaig dir a mi mateix—, és una pel·lícula que ha encès totes les alarmes. Com que a mi m’agrada anar a veure les pel·lícules sense sensacions prèvies ni prejudicis, no m’he informat absolutament de res. Pel nom fa l’efecte que serà una cosa violenta i macabra, un espectacle de sang i fetge sense precedents. La dona que se m’asseu al costat renega dels qui aplaudeixen després del discurs de presentació del director (transmès a través d’una persona de la organització, ja que ell no hi ha pogut ser).
—Qué pesaditos. Que la dejen hablar en paz y así acabamos más rápido.
Aquest any potser m’estalvio de fer uuuhs i aaaahs, no sigui que aquesta dona que s’ha assegut amb tota la patxorra al meu costat decideixi acabar d’ocupar el meu seient a base de bronques i queixes impertinents.
Quan comença la pel·lícula noto l’ambient enrarit. Alguna cosa estranya no acaba d’encaixar en tota aquesta història. Sembla que el protagonista, un home amb bigoti que parla ben poc i amb la veu molt aguda, té problemes amb la dona. No trempa. Té el pare ingressat en una clínica per a la tercera edat. Té una feina avorrida i arriba cansat cada dia. Per algun motiu que no aconsegueixo desxifrar soc incapaç d’empatitzar amb ell. La gent del meu voltant comença a sospirar d’amargor. No sé què és, però no està bé. L’ambient se segueix tensant fins que tot està a punt d’explotar, i això que encara no ha passat res. Fins que passa. El protagonista és un pedòfil amb totes les de la llei. Lloga una escola abandonada per fer judo amb nens d’entre deu i dotze anys, que no son conscients de qui és realment aquest home que veneren. Si una cosa em podia amargar el que em quedava de setmana era aquesta. Ni tots els Louis Garrel del món em podien preparar per això. Aquest nus a l’estómac no se’m desfarà mai més a la puta vida. Per què. Per què. Per què. Aquest any havia de ser diferent, però resulta que estic veient com un pedòfil fa de les seves impunement sense que li passi res, i quan li està a punt de passar, s’escapa sense cap mena de problema. És evident que el retrat que fa el director austríac d’aquest personatge fastigós és magistral, però no calia. No calia, de veritat. Avui no. Avui que em debato entre jo i el meu Marc Orra interior sento que estic a punt de petar. De ben segur que no tornaré a ser el mateix. No després d’haver contemplat el veritable horror de la humanitat. Les guerres son dures, el desengany amorós és dur i, fins i tot, la vellesa fa que se’m trenqui el cor, però si una cosa passa de taca d’oli és això: un home en pilotes contemplant com una colla de nens es dutxen com si no passés res. Un home obsessionat amb acariciar els caparrons d’aquests vailets indefensos. Un home que ha de contenir els seus desitjos pel bé de les càmeres. Un home que… un home… un… un… un…
Torno cap a la pensió amb el cap cot. Al final aquesta ciutat ho ha aconseguit. M’ha tombat. Aquest any havia de ser diferent i ho ha sigut. Sento que estic a punt de perdre les ganes de tornar. Necessito urgentment una dutxa calenta i una sessió contínua de pel·lícules de la Lindsay Lohan. Necessito desaparèixer. Ni tan sols el somriure d’en Marc Orra, que està parlant amb dos dels actors secundaris de Suro —que per cert, van fins al cul de cocaïna—, em poden animar. No ara mateix. Aquest festival et posa a prova cada dia, i avui no l’he superada. Si fos a l’antiga Grècia ja m’haguessin fet pell. No hagués servit ni per netejar el Panteó després de les orgies.
—Ha anat bé? —En Marc Orra em saluda des de la llunyania però no li puc respondre. No em queden paraules. De sobte me n’adono. Està parlant amb dues persones que no són jo. La resta de gent també el veu. Estic més sobri que mai. D’altra banda, només dues persones parlen amb ell. Ningú s’adona de la seva presència, ni tan sols quan passen pel seu costat. És possible que aquestes dues persones amb la mandíbula desbocada siguin un altre producte de la meva imaginació per protegir-me del mal més imminent?
Sisplau, l’única cosa que demano és que, un cop pugi a la pensió, hi hagi en Jose per dir-me què li dec. Parlar amb ell dels tipus de tomàquets és la cosa que més m’agrada del món. I estic segur que a ell no me l’he imaginat.
