“Penso que solitari és una paraula codificada generada pels periodistes… significa que no m’agrada parlar amb els periodistes.”
THOMAS PYNCHON, trucada telefònica a la CNN
(5 de juny de 2997)
28 de setembre
Dia tranquil. Avui, a banda d’una projecció al migdia, no he de fer res més. Potser comença a ser hora que escrigui alguna cosa sobre el mal que em fan les cervicals. Després de dos dies dormint en aquest matalàs de molles trempades em pregunto moltes coses. Com per exemple, per què en Marc no és a l’habitació però hi ha els seus calçotets penjats de la finestra. Haurà tornat a la càrrega? Ara que m’hi fixo, em sembla que són meus. Fem servir la mateixa marca. El que no recordo ara mateix és per què me’ls vaig comprar. Són lletjos a parir. Després de tants dies encorbat, ni tan sols la roba interior em queda bé. Hauria de sortir en pilotes, acceptar el meu cos tal i com és ara, una rusca d’alzina surera que es mou fent en diagonal perquè no té manera de recuperar la percepció de l’espai. Els de la festa de l’èxtasi d’ahir al·lucinarien si em veiessin rebotar pels carrers estrets de Donosti com una bola de pinball.
Clinc.
«El seu penis platejat és preciós».
Clinc.
«La llibertat del seu penis platejat és preciosa».
Clinc.
D’ençà que, en aquesta ciutat, les persones es desmaien, potser val més que segueixi vestit. Convertir-me en els calçotets que pengen de la finestra i fer com si algú altre m’hagués posat allà, esperant que em trobin i em recullin, se’m enduguin a casa i allà amb rentin amb el detergent de la roba delicada, aquell que fa olor d’espígol. Jo també mereixo que m’estimin, per molt encarcarat que estigui.
Al Victoria Eugenia sec a baix. Aquest any encara no m’he topat amb el meu nèmesi, aquell pal metàl·lic de la llotja que em tapa el vuitanta per cent de totes les pel·lícules. Potser en Marc tenia raó i aquest any és diferent. Jo soc el lisiat i ell el borratxo. Jo vaig a les projeccions mentre ell es cruspeix un menú de vint euros al bar del davant. Gloria beneïda, aquell ragout de cérvol amb prunes: somniar que mates, per somniar que menges.
The New Boy, de Warwick Thornton, comença puntual. Ningú s’escridassa, els lavabos funcionen i tothom està a punt fins que la pel·lícula del vermut es converteix en la història d’un messies. Un nen perdut que emet espurnes sanadores amb els dits. Quan la Cate Blanchett el troba, intenta que es converteixi al cristianisme, la única religió vertadera que impedeix que ella pugui batejar els seus fills bastards. La sala esbufega cada vegada que el crist a la creu mou el cap com si seguís viu. És una estàtua feta de fusta, no de fe. La fe mou muntanyes, però la fusta no mou res. Ni tan sols és capaç de posar ullets quan l’untes de melmelada de maduixa. Si no fos perquè la cosa promet, crec que estaria clapant com una ensaïmada al mostrador d’una pastisseria a punt de tancar.
Em santifico a la sortida de la projecció i vaig a buscar en Saúl. Avui, havíem de dinar txuleta, espero que en Marc hagi fet lloc per les postres.
***
En Saúl surt quan jo entro.
—Fem el txuletón avui a la nit, que aquesta puta peli m’ha tingut mitja hora més agonitzant. —L’única cosa que importa avui és endrapar com lleons famèlics. Per la cara que posa en David, estic segur que esperava que el txuletón fos ara. En els seus ulls perforats només s’hi veu la foscor d’un dia buit. L’avorriment de molts dies plens. L’angoixa i el patiment d’un coll malgirbat. A banda de proteïna, necessita que algú l’abraci i li clavi uns copets a l’esquena. Un rotet emocional i com nou.
Llàstima que en Saúl ja hagi marxat, perquè, ara mateix, jo no m’atreveixo a tocar-lo, no fos cas que se’ns desmunti.
***
—És clar, és que surts per Barcelona i no hi ha lloc on anar a menjar. És tot caríssim. Aquí almenys, a banda que està que t’hi cagues, t’atipes. —En Saúl i la seva veu de cotó fluix parlen amb en Marc sobre com de car és menjar a Barcelona. A dins d’un bar de Donosti, la ciutat més cara d’Espanya—. A casa, nosaltres som molt de bon menjar, però vas al centre i tots són fums, emulsions i vapors de no sé què. T’hi deixes seixanta o setanta euros i encara després has d’anar a fer un kebab perquè tens gana.
Jo també estic d’acord amb ell i la seva veu de cotó fluix. Només em relaxa, sinó que també em convenç. Podria ser el nou candidat a convertir-se en Marc Orra, algú que calmi els seus nervis quan jo els hi disparo. Algú que em faci veure les coses com són quan jo me les invento.
—Tot això és culpa de El Bulli i tota aquesta gent. Que sí, que li estem molt agraïts a Ferran Adrià per donar a conèixer al món la nostra cuina, però collons, ara sembla que si no et menges un plat amb els pulmons, la cuina ja no val per res. On collons han quedat unes bones galtes de porc per esmorzar. I qui em digui que un tros de pa amb tomàquet amb un bon pernil i un formatge curat no és alta cuina, ja se’n pot anar a prendre pel cul. La tècnica és important, sí, d’acord, però i el producte què? —En Marc parla mentre en Saúl fa que sí amb el cap. Jo escolto, com si no fos allà, cruspint-me tots els calamars a la romana mentre ells debaten sobre el futur de la gastronomia.
—Ni que ho juris, sí, sí.
—La noia aquesta de She Chef, l’Agnes Carrasco o alguna cosa així… —Sí, en Marc, com cada any, no podia faltar a la seva cita amb la secció culinària del festival— Karrikasko… Karrasch… és igual, tant li fot com es digui, la qüestió és que va guanyar una estrella Michelin amb un restaurant allà a les Illes Feroe, al mig d’una muntanya on no hi ha res. I la cosa és que feia plats de veritat. Per molta tècnica que li fotés, allò feia pinta d’atipar.
—Hosti, allà al KOKS, sí, ja sé on dius. —Entre els dos, estic segur que em deixaran sense txuleta.
Estic tan concentrat en el debat que ni tan sols m’adono quan comencen a menjar. Surto de l’abstracció quan en Saúl fa la foto de cortesia. Si no hi ha foto, no ha passat.
Per algun motiu, la mirada de la dona francesa de la taula del costat se’m clava al clatell. Observeu això:
És possible que el seu home fos el qui es va empassar la burilla? Només en Marc li va veure la cara, però, ara mateix, els seus ulls només veuen una cosa: EL MEU SOPAR.
***
—Porta-me’n un altre, va.
Després de sopar, en Saúl ha anat a cinema i jo m’he entaforat amb en David al bar més petit de tot San Sebastian. Després del primer Patxaran sembla que la cosa comença a agafar ritme. Primer any que s’organitza la festa de la premsa i en David ha decidit presentar-s’hi amb tot el peix venut. L’únic que espero és no tornar-me a aixecar amb ressaca. Les conseqüències d’una barra lliure demà poden ser devastadores.
S’allunya fent tentines mentre jo escuro el got. «La llibertat del seu penis platejat em fa venir ganes de vomitar».
***
Canapès i sushi. No hi ha res que em vingui menys de gust després d’haver-me fotut mitja txuleta que canapès i sushi. Tothom ha vingut vestit de gala, amb sabates lluents i vestits fets a mida, però es comporten com si fos la primera vegada que els donen beguda gratis. Es miren els uns als altres per sobre l’espatlla, amb la seva copeta mentre fumen cigarros industrials a la terrassa del bar. Els costa de creure que algú que camina de canto també dugui una targeta com la seva penjada al coll. No es fan a la idea que no només ells la duguin. Si hi ha una cosa que suporto menys que els periodistes, són els adolescents.
—És possible que el Patxaran m’hagi deixat plegat, però vaig amb el cap tort perquè tinc torticolis —els hi dic a un grup de periodistes que em posen molt mala cara quan es creuen amb mi al lavabo.
L’organització segueix volent que em mengi els bombons de foie, però jo només agafo les cerveses. Tant protocol requereix d’una presència més sòlida. Si no puc posar el coll a lloc, em penso emborratxar fins que vagi del revés. És l’única manera de tornar a fer que em vegin com una persona normal. Un periodista seriós dels peus al cap.
A la quarta cervesa, se m’acosta un noi jove que em mira com si tornés a ser normal.
—Vas sol?
—Sí, i tu?
Amb un gest de mà li indico que és el meu convidat. Sent dos, crec que recuperaré el seny. Mai se m’ha acabat de posar bé això de beure sol. En Marc Orra sabia el que es feia quan em va inventar. Soc amo i senyor del meu destí, sempre que el meu destí m’ho permeti.
Com més cerveses demano més amics faig, fins que m’adono que tots els periodistes que es passejaven amb cara d’algú s’han convertit en petits homenets sense barba, vestits amb samarretes de Calvin Klein i els braços plens de polseretes fluorescents. Em demanen paper de fumar per fer-se porros i després em compadeixen. No és normal que algú com jo estigui en un ambient com aquest. Ja no tinc l’edat. Els periodistes amb ànsia de fama que s’han transformat en pubescents que barregen el vodka amb Red Bull. M’estaven fent fora i jo no me n’he adonat.
De lluny, veig un altre soldat caigut, un últim periodista que apura el got fent gala de la seva medalla daurada, l’acreditació que obra les portes de l’Edèn.
—D’on vens, company —pronuncio en codi.
—De El cinèfil. Em dic Ricard Casanovas.
De sobte, les seves paraules es converteixen en barbitúrics. Un bitllet de sortida d’aquest infern d’adolescents embriagats. Em deixo endur per aquest moment holístic i tot es converteix en aigua. Floto i deixo que m’arrossegui aquest riu d’alcohol i coincidències. Per fi he tornat a casa.
