“El que em fa ràbia no és el que els homes fan o són, sinó el que volen impedir que faci o el que em volen obligar a fer”.
VIRGINIE DESPENTES, Teoria King Kong
26 de setembre de 2023
Quan s’ha de baixar al fang, es baixa al fang. Són les 7:30 del matí i estic en peu de guerra. Si no fos perquè en Marc està dormint la mona, estaria orgullós de mi. Jo estic orgullós d’ell. Aquesta fortor de Patxaran matinera és tota una proesa. Després de quedar-me clapat veient en Clint Eastwood ell devia baixar. No n’estic segur, però a jutjar pels decibels que emanen els seus roncs de periodista ofegat, juraria que va estar fent malifetes.
M’arrossego fins al Principal per veure Mother Couch, de Niclas Larsson. Amb prou feines tinc els ulls oberts. Ahir devia quedar-me en mala postura i tinc el coll pitjor del que hauria d’estar. Encarcarat i ressec com el mitjó de les palles. Intento moure’l per fer-lo espetegar, però els rampells de dolor son cada vegada més intensos. Em fico dins un forn per demanar l’esmorzar i les dues noies del mostrador giren el cap a l’hora, aclucant els ulls amb una mirada de confusió instantània. Soc contagiós.
La sessió em té dubtant sobre si adormir-me o no. L’argument recorda a les paranoies de Peter Strickland, bregant entre si deixar que els espectadors entenguem el que passa o seguir fent que ni Ewan McGregor ho sàpiga. Al final, crec que ningú ho ha aconseguit desxifrar. Hi havia una dona amb demència asseguda en un sofà verd, al bell mig d’una botiga de mobles abandonada. La persona al càrrec era una noia molt simpàtica a qui no li feia res que aquesta dona amb demència, Ewan McGregor i els seus germans d’un altre pare s’hi quedéssin a dormir fins que decidissin si es volen endur el sofà o no. Hi ha una clau que no se sap què obra. La relació entre germans és similar a la dels passadissos d’un supermercat, saps que hi ha alguna cosa que se’t escapa quan veus els cogombrets amb vinagre al costat del paper de vàter. Els primers dies costa que te’n facis a la idea, però al cap d’un temps, resulta inconcebible que estiguin en un altre lloc. Al final la clau era per obrir una còmoda i a dins hi havia el gran secret de la pel·lícula, el perquè de tot aquest enrenou sense cap ni peus. He aconseguit no quedar-me fregit, les imatges grotesques dels tres germans i la mare amb demència em tenien captivat, però la falta de son ha impedit que acabés d’aterrar. No sé què he vist, però sé que ho he vist. Com si el muntador hagués empalmat una polla gegant al mig del metratge. Parpelleges un segon i la veus, una gran polla morena, plena de venes liloses i una mica d’esmegma als plecs del prepuci. Tyler Durden ataca de nou. Quan tornes a parpellejar, el metratge segueix on s’havia quedat, bocabadant-te amb els colors vius del decorat i aquest argument del dimoni.
***
—Collons, d’on surts? —En David entra a la pensió just quan em vaig a dutxar i ens creuem.
—Vaig a dormir. No em diguis res, que no estic d’hòsties.
—No t’ha agradat o què?
—No estic segur d’haver-la vista.
Els pronòstics aquest any són deplorables. En David, la cafeïna personificada, en estat absolut de derrota. No és ni el segon dia que es passeja per aquí i ja sembla que se li hagi mort un fill. Va amb el cap cot i els ulls cansats, encongint les espatlles i fregant-se el clatell com si estigués posseït. A aquest ritme, ens tocarà tancar la paradeta abans d’hora. Jo sol seré incapaç d’assumir-ho tot.
Encara queden tres sessions i serà un miracle si aconsegueixo que mogui el cul i arribi al Principal abans de les quatre de la tarda.
***
Algú m’ha xuclat l’ànima. Em sento desubicat. Ja res em pertany. Els carrers em són aliens i la gent ja no té ganes de parlar amb mi. He perdut tota credibilitat. Me n’adono en despertar-me al mig de la sessió de Memory, de Michel Franco. Quanta estona he dormit? És més, en quin altre moment m’he despertat? L’única cosa certa és que aquesta pel·lícula s’ha passat de rosca. La Jessica Chastain interpreta a una dona alcohòlica amb greus problemes d’afectivitat. El motiu? Tant els seus companys d’institut com el seu pare la van violar en repetides ocasions quan era petita. La mare mai la va creure i la germana es va quedar bloquejada davant d’aquesta veritat durant més de quinze anys. Ara que ha trobat la tendresa en un món ple de carn cremada després d’enamorar-se d’un senyor amb demència precoç —des d’Amor de Michael Haneke, el cinema sembla haver perdut la memòria any rere any, sessió rere sessió— es veu obligada a enfrontar-se amb el seu passat. Almenys, els propers deu minuts de metratge, després arriben els crèdits.
En Marc i les seves falses esperances, tant de bo hagués seguit dormint. Qui sap, potser m’hagués despertat al costat de l’home amb afonia crònica que sembla l’Albert Einstein. Fa dies que el veig rondar per aquí i tinc moltes preguntes sobre la nova instal·lació de fibra òptica que ha sacsejat la ciutat. Si hi ha alguna cosa relativa aquest any, són els problemes de connexió.
***
—Aquests francesos del dimoni. Estan per tot arreu. Conquerint Europa a base de tarjetasso. No només fan veure que la pedofília també és amor, sinó que a més tenen millors sous que nosaltres.
En David segueix afectat per l’incident amb el francès. No sé què es van dir, però estar clar que no està bé des d’aleshores.
A punt d’entrar a la sessió de The Royal Hotel, de Kitty Green ens informen que els lavabos d’homes estan espatllats i que haurem de fer servir els del pis de dalt. En David s’ha quedat a fora maleint i fumant fullaraca, però jo necessito escurar-me la cigala. Fa més de dues hores que estem fent cerveses i, com no hi vagi abans de començar, em passaré donant la sessió pel cul a la gent. Les files del Principal són tan estretes que, com t’aixequis una vegada, has begut oli. La gent començar a bufar i a parlar de tu en veu baixa, fent suposicions sobre els problemes mentals que deus tenir per haver-te d’aixecar en mig d’una sessió en un festival de classe A.
—Esto es lamentable! Un festival de clase A y los baños estropeados! —Una noia s’està posant bé el serrell mentre critica la organització interna del festival en un directe de Tik Tok. El que dèiem, la gent té la pell molt fina.
—Va a tener que borrarlo, no està permitido grabar dentro de la sala. —Un noi jove de l’organització intenta esbrinar què passa. Censura?
—A ver, però tu lo ves normal? —La noia enfoca amb la càmera al noi de l’organització i aquest comença a treure pit—. Un festival de clase A, coño! Los baños estropeados! Esto en Berlín no pasa! Esto en Venecia no pasa!
—Señora, salga de la sala, por favor.
El rifi rafe dura una estona mentre faig cua al lavabo de dalt. Quan arriba en David, té la mirada perduda.
—Què passa aquí? Per què hi ha una dona cridant al passadís?
Tothom es gira per mirar-lo. Jo intento fer veure que no el conec. «Si no estàs aquí per pixar val més que marxis», diuen els ulls de tots els qui fan cua.
—Collons, que només hi ha un lavabo o què?
—Es el de mujeres.
***
Necessito fer un incís. De veritat tots aquests homes no s’atreviran a entrar a un lavabo buit quan l’únic que els atura és una placa daurada? Ni tan sols hi ha cap dona que els miri. L’única que es podia queixar s’està escridassant al passadís amb un noi amb monyo.
***
En David se salta la cua i es fica al lavabo de dones. A dins el lavabo se sent com diu «mare meva, quina puta pena que fotem els homes». A la cua tot són mirades d’incomoditat.
«Quina puta pena, de veritat».
La gent comença a fer saltirons d’impaciència.
«Però pena, pena, eh?»
Sona el timbre. A sala estan donant l’últim avís i aquí encara hi ha mitja sala. En David surt amb una cara de desaprovació absoluta, mirant-se a tothom per sobre l’espatlla mentre fa que no amb el cap.
«I a sobre encara pretenem que se’ns estimi».
Quan entro al lavabo, la pel·lícula acaba de començar, només espero que ningú es pensi que en David té problemes mentals quan hagi de creuar mitja sala.
***
Si hagués de dir quina peli vull mirar quan m’assec en una butaca que no em pertoca, diria que és aquesta. Una peli sobre dues noies que, enmig d’un viatge per Austràlia, per motius econòmics, es veuen obligades a anar a treballar a una regió minera, allà on bufa la sorra i els cangurs són un miratge. No passen ni dos dies quan descobreixen que els homes no només fem pena. També fem por. I fàstic, sobretot fem fàstic. Les paraules que ens surten de la boca són com un litre de semen de cavall, som incapaços d’expressar-nos més enllà dels nostres collons plens de vergonya reprimida. Si no ho tenim tot, no som res, i si ho tenim tot, no som res. No només pretenem que se’ns serveixi una cervesa quan la demanem, sinó que la dona que ho fa, ho faci amb un gran somriure mentre li diem porca, puta, amargada. Que ens calin foc d’una vegada i que la poca aigua que queda sigui per brindar a la nostra salut. No es malgastarà ni una gota en apagar les flames que ens cremen.
Està clar per què ningú ens estima.
***
En David surt de la sala reviscut, com si li haguessin posat el coll a lloc. No diu res, però als seus ulls hi brilla la flama de la revolució. Sembla que el tornem a tenir aquí. Després de quatre canyes, se’n va amb un porro a la boca. Diu que no es vol perdre Dumb Money, de Craig Gillespie. Està obstinat en veure com els homes cauen. D’alguna manera, això el fa sentir viu.
—Ara no només podem fer pena, por i fàstic. Els homes hem de morir, i si hi ha algun lloc per començar, és Wall Street. A dalt de tot de la cadena hi ha la resposta. Res canviarà fins que no caigui l’últim poderós.
Quan es torni a adormir, intentaré prendre-li els encenedors. Ara mateix no em sento gens segur, això podria ser contagiós.
