“Alguna cosa ens empeny a estar units i res ens pot impedir la satisfacció d’aquest impuls.”
FRANZ KAFKA, La metamorfosi
27 de setembre de 2023
11:30 del matí. Ningú té ressaca. Això és una novetat. Evil does not exist, de Ryûsuke Hamaguchi a punt de començar i hi ha un home que no deixa de cridar. Un nano amb ulleres i els cabells rinxolats li ha pres el lloc. No, no he estat jo qui li he pres, però ho podria haver-ho sigut perfectament. Aquest any la gent està molt crispada i això és combustible pel meu savoir faire. Com més crida, més gent el mira. Està molt enfadat perquè té mal al maluc i no podrà estirar les cames. No, no és en Marc a qui li han pres, però podria haver-ho sigut perfectament. El paral·lelisme entre tota aquesta gent emprenyada i nosaltres és terrorífic. Com veure’s a un mateix a l’altre cantó del mirall. De veritat som tan ridículs?
—Lo siento, señor, però si sigue gritando va a tener que abandonar la sala.
Aquest any l’organització no està per tonteries. Ahir ja van fer fora a una dona perquè no podia pixar i ara sembla que tampoc deixaran que el senyor que vol estirar les cames es quedi. És evident que, en un festival com aquest, les formes sempre van abans que la comoditat. Tot aquell qui no hi estigui d’acord, que se’n torni al sofà a veure Netflix.
La sessió comença, però el títol de la pel·lícula és una gran mentida: EL MAL SÍ QUE EXISTEIX I EMANA DIRECTAMENT DELS PEUS DE L’HOME QUE TINC AL COSTAT. La ferum de formatge passat és tan poderosa que ni tan sols un pla de cinc minuts d’arbres em podrà relaxar. Estic encallat entre la barana de la llotja i un graó mal posat, i aquesta pudor demencial m’està afectant les cervicals. Novament els rampells. El dolor. El fàstic.
***
En David ja torna a dormir. Després de veure com un equip de màrqueting pretenia destrossar una zona rural per tal de muntar un càmping de luxe i atraure turistes i immundícia, ha dit prou. L’aigua de la zona era pura i fresca, sense merda que es filtrés al subsol i enverinés el paradís. «Primer a Viladrau i ara al Japó, aquests putos corporatius ja no saben com seguir rebentant-nos l’ecosistema». Això ha dit abans de quedar-se fregit.
Ahir semblava que tot tornava a estar com sempre, però veure’l altra vegada, ensotat al matalàs com una pila de roba bruta, em fa pensar que hauré d’assumir més responsabilitats. A aquest ritme, acabarem els dos al pou.
***
El rebombori del bar de sota ha impedit que pogués dormir la pena. Somniar amb un bosc ple de cérvols i un riu transparent. Bums i bams que han fet que tots aquests cérvols sagnessin pel cap i el cor, deixant les seves cries desprotegides. Més bums i bams que han fet que les cries també sagnessin, omplint el riu transparent de mosques i cucs, embrutant les aigües del paradís amb la podridura de la carn tendra. M’he despertat en adonar-me que jo duia l’escopeta. La violència dels homes no té límits.
A fora la pensió, hi ha un tap considerable. La indústria ha col·lapsat el carrer i no hi ha manera d’avançar.
—Què regalen aquí? —Davant les poques ganes que té aquesta gent de fer-me un lloc perquè pugui anar a fer la meva feina, intento esbrinar a veure si ells també han matat la mare d’en Bambi.
—Amor. —D’acord, està clar que aquí ningú estar a punt de menjar cérvol, però tothom va fins al cul d’èxtasi. Ulls vidriosos i somriures de gom a gom que s’expandeixen a mida que vaig empenyent la gent per sortir d’aquest infern. Com més m’esforço en passar, més s’estreny el camí. Reclamen contacte, desitgen la meva calor humana, però jo no els puc oferir res d’això. Amb prou feines puc mantenir el coll a lloc.
Al Kursaal, un altre tap. L’equip de Le Successeur s’està tirant fotos amb tots els periodistes quan passo pel davant. Han tancat l’accés principal i s’ha de fer la volta al Kursaal. La fama ens afecta a tots. Fins i tot a aquells que no som famosos. Flaixos a tort i a dret que ens enlluernen, provocant-nos una sensació momentània d’èxit, però ningú està aquí per nosaltres, tal i com nosaltres no estem aquí per ningú. És com arrancar-se la crosta després d’una ferida. Després de tan gratar, un cop salta, la trobes a faltar. Un moment que no semblava que pogués significar res, però que ho significa tot: Mama, ja no soc famós.
A dins la sala, un home s’ha desmaiat. Tota la gent que intentava passar-me pel damunt s’ha aturat per veure què passava. L’estampida espontània s’ha convertit en un altre tap, ara de curiositat. Pel que comenten les dones del meu costat, aquest matí ha passat exactament el mateix. No se sap fins quin punt és casualitat o és que l’èxtasi dels carrers ha arribat fins la sala. Els de l’ambulància ja decidiran si és o no per falta d’hidratació. Tothom s’aparta per deixar passar als camillers i quan marxen els aplaudeixen. Treballadors essencials sortint de la sala com un futbolista que tanca una etapa al club dels seus amors. Quins herois, de veritat.
Més aplaudiments quan presenten l’equip de la pel·lícula, els veritables protagonistes, tot un seguit de persones vestides amb les millors gales i els ulls i els llavis pintats. I al mig, Xavier Legrand, obrint els braços com si oferís els seus condols messiànics. Amb el mal que em fan les cervicals no soc capaç de seguir girat per veure què passa i m’he de conformar amb veure quina cara posa la gent. A jutjar per com miren enrere, és evident que les seves cervicals son d’acer inoxidable.
***
—T’ha agradat? —Quan en David arriba a l’hamburgueseria on hem quedat sembla que està content.
—Bon gir final, encara que la trama no té cap mena de sentit. Si el teu pare amb qui fa més de vint anys que no et parles ha segrestat la filla del seu millor amic i després s’ha mort, deixant la noia allà tancada, el més normal és que puguis trucar a la policia. No ho sé, jo és el que faria. Però, ei, aquí cadascú passa el dol com pot. Jo no penso jutjar. Per mi funciona i ja està.
Estem esperant en Saúl per sopar quan ens envia un missatge per dir-nos que farà tard. Al K2 han hagut d’aturar la projecció perquè s’ha desmaiat una persona.
—I ja en van tres. Juraria que aquí tothom s’ha passat de rosca. —En David té una teoria sobre el consum de MDMA del tot absurda. No sé en quin moment s’ha pensat que hi podria haver una gran orgia de putes i drogues entre la gent del festival. Si aquí la majoria són avis i tietes. La resta, van tots tan clavats que és impossible que s’estiguin fotent pastilles per veure la misèria de vida que porta la gent a la gran pantalla. Les úniques drogues que veig ara mateix són les teories que es fuma aquest beneït.
***
—La gent ja no té respecte per res. Abans tu anaves al cine i veies el que feien. Ara la gent es passa les hores amb el mòbil i rosegant crispetes. És impossible veure res en condicions. —En Saúl i en Marc discuteixen sobre la decència del públic d’avui dia mentre jo els escolto amb cara de pomes agres. Si no fos pel tabac, no crec que fos capaç de distreure’m d’aquesta agonia cervical. Com més hores passen, més ganes tinc de desnucar-me. Potser sigui l’única manera de tornar a aixecar el cap.
—I no només això, sinó que tothom parla i crida com si estigués al sofà de casa. Jo la veritat és que ja n’estic ben… —En Marc fuma visiblement emprenyat quan de cop s’acosta un home amb molta cara de confiances.
—Excusez-moi, mais vous savez où je peux trouver MDMA? —Un altre francès dels pebrots. Aquest ens ha vist fumant en un carreró fosc i ja es pensa que portem les butxaques plenes de pastilles. Si no fos perquè avui tothom va fins al cul d’èxtasi, juraria que és una coincidència. Però no. Aquest francès ha vist com van els carrers i s’ha pensat que uns pòtols com nosaltres sabríem alguna cosa perquè també portem una targeta penjada al coll. En quin moment un camell porta acreditació de premsa? Encara que, ara que hi penso, potser l’any vinent podríem començar a vendre droga. Amb tota aquesta colla de francesos ignorants ens faríem d’or. Laxants a canvi d’un bon feix de bitllets sucats de mantega. No caldrà ni tan sols fer res il·legal per enviar-los tots a cagar.
A la sortida, soc incapaç de dir-vos què hem anat a veure perquè el títol era en alemany. El que sí us puc dir és que m’hi he vist reflectit en totes i cada una de les escenes. Un escriptor de poca pena que se’n va a amb el seu amic, un altre pobre penjat amb aspiracions artístiques lamentables, per passar uns dies i poder polir la seva nova obra. El lloc és un poble de costa amb alt risc d’incendi. El pobre escriptor, que, a banda de ser pobre i escriptor, és un simi emocional, acaba veient com el seu amic mor cremat enmig d’un incendi forestal. Si no fos perquè ho estic veient a la pantalla gran, juraria que és exactament la mateixa trama d’aquestes cròniques. Afortunadament, aquí ningú ens compararà en Marc i a mi amb els amants de Pompeia quan les flames ens atrapin. Els homes de veritat no ens abracem, el consol no és necessari quan podem fugir corrent de tots els problemes d’aquest món. Per molt coixos que siguem, sempre serà més fàcil córrer que apagar el foc.
