“I simply am not there.”
BRET EASTON ELLIS, American Psycho
25 de setembre de 2023
San Sebastian, el bressol del cinema. La gran terra promesa. La ciutat on neixen les estrelles. La ciutat on les estrelles van a morir. Una supernova geogràfica, a punt d’esclatar en mil bocins, omplint-ho tot de llum i foscor a parts iguals. Aquí la tristesa és dolça i la felicitat amarga. Des que vinc aquí, sento que la meva vida té sentit, que res d’això podria existir si no en parléssim. Com el record d’un pare que va morir fa temps. Com les paraules d’una mare que et venen al cap el dia que marxes de casa. D’alguna manera, aquesta ciutat ens fa viure com si fóssim altres persones. Anècdotes que es converteixen en rondalles populars, i més endavant esdevenen mites, i els mites en llegendes, i les llegendes en història viva. Res del que passa aquí és per casualitat. Els carrers, freds i humits, ens porten a una veritat inescrutable, només visible pels qui ens hi hem passejat. El mar i el regust salat de la costa, en completa harmonia amb la cervesa que surt dels tiradors dels bars i les burilles amb què omplim els cendrers. Aquest any ha començat fort, però encara no he estat aquí per presenciar-ho.
—Què tal?
En David acaba d’arribar a la pensió com un terratrèmol. A mi no em passa res fins que ell no arriba. Soc com les tovalles de la iaia abans del dinar de Sant Esteve. Els brodats intactes, les costures al detall i uns colors molt vius fins que hi cau a sobre la beixamel dels canelons. Un cop passa, no hi ha qui pugui fer net. Entre pel·lícules i Twitter m’han passat les hores volant. D’haver-ho sabut hagués fugit per potes abans que em pogués trobar. No han passat ni cinc minuts que ja s’està barallant amb uns turistes des del balcó. Carden uns crits que no vegis.
Normalment, sempre que arribo, intento deixar una ampolleta d’aigua a mig omplir per tenir alguna cosa al balcó que faci de cendrer, però a ell li ha importat tres collons i mig. No ha ni deixat les maletes que ja s’havia encès un cigarro i estava espolsant les cendres cap avall. En llençar-lo, ha anat a aterrar a dins del got d’un francès. Ell, esplèndid com sempre, no només no s’ha disculpat sinó que després ha cridat «de tres», com si hagués ficat l’última cistella a la final de l’Eurolliga. El francès, evidentment, no s’ho ha pres gaire bé i en aquestes estem. Si no fos perquè no entenc una puta merda del que es diuen, juraria que els veïns estan a punt de trucar a la policia.
—Putos francesos, es passegen pel món pensant-se que tot és seu. Ja comença a ser hora que algú els hi digui que tots els seus referents estan morts des de fa més de dos segles.
—Això és el que els hi deies?
—No. És clar que no. No ho entendrien. Tenen la pell massa fina per una veritat tan dolorosa. Et penses que ho entendrien? Si ho arribo a saber, després de llençar el cigarro hi hagués escopit. Amb sort, li hagués caigut al mig del front. Putos gavatxos, es pensen que tot és seu, que ni tan sols estan obligats a aprendre una puta llengua perquè fa cinquanta anys el francès havia de ser l’idioma del futur. Ja veus tu el que ha passat amb el francès dels collons. Si hi ha algú que el parli avui en dia és perquè ven maquinària de purins a Perpinyà. Pots comptar.
—I tu per què el parles, tros de lluç?
—Perquè soc subnormal. Així de clar t’ho dic.
Després de tants anys amb ell, segueixo sense entendre quin és l’objectiu de la seva croada personal. Per què fa el que fa i per què ho fa com ho fa. Per moltes voltes que hi doni, el seu comportament és un absolut galimaties. No només li he deixat pagada la pensió perquè no estigués patint tota la setmana per quadrar la caixa amb en Jose, sinó que a més he intentat que, aquest any, almenys, veiéssim junts el màxim de pel·lícules possibles, adaptant-me als seus horaris temibles i evitant que s’agafés gaires sessions de bon matí. Però no, ell s’entesta a repetir aquests patrons de conducta vagi on vagi. Intentar que tothom es posi dels nervis i generar un ambient d’allò més volàtil. Sincerament, no té cap mena de sentit.
***
Quan he arribat a la pensió, no he sabut com reaccionar.
—Nen, no em parlis perquè porto una ressaca de cavall. Fa dos dies que arribo a les tantes i estic fet caldo.
De bones a primeres, val a dir que són paraules majors. Faig tres dies tard i el panorama és immillorable. Feia temps que no veia en Marc Orra tan implicat en afers periodístics tan seriosos.
—Què has vist?
—No ho sé, si t’he de ser sincer. Quan vaig arribar, vam anar amb en Jose a fer una hamburguesa i vaig acabar tornant a les tres del matí quan vaig veure que començava a parlar de política.
—Què deia.
—Monarquia i comunisme. Ja t’ho pots imaginar.
—Putes i barbàrie?
—Putes i barbàrie.
Tal i com pronuncia la e, deixa caure el cigarro cap avall i alguna cosa es mou de lloc.
—Connard! Je vais pisser sur ta salope de mère!
Pel que sembla, aquesta cosa que s’ha mogut de lloc és francesa. Concretament, un home d’una cinquantena llarga que, després de proferir totes aquestes bestieses, es posa a escopir com si estigués a punt de vomitar.
—Hòstia puta, tanca, tanca, que em sembla que li he tirat el piti a dins la cervesa al gavatxo aquest dels collons.
—Què dius.
—No sé pas què està dient, però sembla que s’ha emprenyat bastant.
—Ha dit que es pixaria a la boca de ta mare. —M’estalvio de traduir-li el «connard», no sembla que pugui acabar d’aportar cap cosa positiva a la situació.
Acte seguit, trec el cap per la finestra just per veure com dos dels cambrers l’aguanten dels braços mentre fa arcades com un gat a punt d’escopir una bola de pèl.
—Verge santa, que desagradable.
—Ni que ho juris. Els francesos em foten un fàstic terrible.
Opto per no contestar. No fos cas que hagués d’admetre que estic d’acord amb ell. A més, cap dels dos tenim més dret a ser aquí que aquest pobre francès xarrupa burilles. Déu se n’apiadi.
En Marc s’ha quedat assegut al costat de la finestra mirant la programació d’avui. Un amor d’Isabel Coixet a les 19:30 i Bastarden, de Nikolaj Arcel a les 22:30. Si no fos perquè m’acabo de veure a mi mateix llençant la cigarreta, juraria que tot va com sempre.
***
La primera sessió comença puntual. Després de l’incident amb el francès hem baixat al bar del costat per menjar alguna cosa i en David no deixava de tocar-se el coll. Problemes amb les cervicals. La C3 o la C4. Quan li he demanat què li passava m’ha respòs «7 hores de tren i un transbord que anava amb retard». Normal. El clima humit d’aquí no fa cap mena de bé a les articulacions.
Quan sortim de la Coixet, en David va encorbat i amb el cap tort.
—Quin mal, hòstia puta. Quan feia transbord, m’ha vingut un home sense dents que tenia com una mena de cosa al cap. Un fong o jo què sé. Semblava un arbre ple d’aquells bolets que els hi surten al tronc. M’ha convidat a un cigarro i hem estat parlant de Kafka. La metamorfosi, concretament. No em preguntis per què. Després m’he trobat en Saúl.
—En Saúl?
—Sí, en Saúl.
—Ah, sí, en Saúl. Com li va?
—Primera vegada a San Sebastian, ja em diràs. No sé si està gaire al cas de la depressió que ens està a punt de caure a sobre.
—Aquest any potser serà diferent.
—Potser.
***
Un amor, quina pel·lícula més tensa. Quina pena que fem els homes. Follant com porcs i creient-nos que tot el que veiem és nostre. No ens fem càrrec de res i, a canvi, esperem que tot se’ns faci. I després, a sobre, encara volem que se’ns estimi. No m’estranya que em facin mal les cervicals. Si hi havia alguna cosa que em tenia nerviós, aquesta pel·lícula l’ha acabat de fer petar. En Marc va per davant meu i a mi em costa caminar. M’he convertit en el coix. Encarcarat i arrossegant els peus com si fossin dos blocs de ciment. Espero que la cervesa no interfereixi gaire amb el verd. Necessito posar-me a to abans que Mads Mikkelsen faci cara de pa torrat durant dues hores mentre observa com tots els seus somnis s’esfondren a causa dels deliris de grandesa d’un aristocràtic dement. Braveheart a la danesa. Senyors que violen en nom del rei i senyors que s’ho miren. Més senyors que s’emprenyen i dones que ho intenten entendre. La vida és dolorosa. La mort és dolorosa. I tot el dolor queda mitigat amb l’esperança d’acabar plantant patates al costat de la persona a qui estimes. Ara mateix necessito encongir-me com un nen i plorar, però em fa patir que les molles corcades del matalàs de la pensió se’m clavin a les lumbars. De veritat, els homes fem pena.
***
—David, sisplau, pel que més vulguis, demà fes el favor de parlar d’alguna pel·lícula, que jo sol no puc amb tot. —En veure’l mirant al sostre amb la cara pansida em fa patir que no estigui en condicions d’escriure res que puguem publicar. Per primera vegada a la vida, veig com els seus ulls s’enfonsen en un estat de monotonia irreversible. Potser segueixi afectat per la situació amb el francès o que els porros que es fuma em comencen a passar factura, però alguna cosa està canviant. Tinc ganes de sortir a beure Patxaran com un animal, però en David acaba de posar Por un puñado de dólares a la tele. Em poso al seu costat i li dono les gràcies. Gràcies per tot.
Ja res em pot aturar.
