M’arriba aquesta obra per correu ordinari. Un bon amic, el Marc, me l’envia. Ja l’ha llegit i vol que faci el mateix per comentar-lo plegats en una terrassa de Barcelona. Un pla perfecte!
Coneixia, però, el llibre per Twitter. Editat per Ediciones B, el primer que salta a la vista és el fantàstic disseny de la coberta. Imita la forma d’un estoig de VHS verge. Una coberta que et fa remuntar a aquella època en què gravaves el millor cinema i el col·loqui posterior de ¡Qué grande es el cine! de la 2.
Per dins, Videoclub és una obra de lectura ràpida, d’anar en metro, de capítols curts i farcit de recomanacions fílmiques, moltes ja vistes i algunes encara pendents (amb especial atenció als extres finals, on trobem 25 llistes dels films preferits de l’autor). Un llibre que respira empatia, sinceritat, vida i cel·luloide pels quatre costats.
Vides paral·leles
Molts pensem que l’streaming o el fet de tenir diferents “videoclubs” digitals a casa defineix molt bé la nostra manera de consumir cinema o sèries en l’actualitat. Lamentablement, la paraula “gaudir” s’ha canviat pel mot “consumir”, una manifestació més directa que explica molt bé la manera com som com a societat: ho volem tot i ho volem ara.
Un dels referents de les plataformes és l’autor d’aquest llibre. Jaume Ripoll és una d’aquestes persones que ha mamat cinema des de petit. Cofundador de Filmin, després de passar per Manga Films i Cameo, director de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, i ara també escriptor del llibre que ens ocupa, Videoclub. Ripoll elabora un recorregut des de la seva infantesa fins a l’actualitat, lligat a una família que vivia del i pel cinema, i que en un moment concret es va veure obligat a agafar les regnes del negoci massa d’hora.
Però és aquí on succeeix un fet molt curiós. No conec Jaume Ripoll personalment, però quan un comença a llegir un llibre autobiogràfic, no espera que allò que s’explica tingui algunes similituds amb la teva pròpia vida. I això m’ha passat. Trobar nexes i punts en comú, m’ha fet sentir més a prop de tot allò que em narrava. Perquè en els capítols d’aquesta obra trobem dues històries: la de Ripoll i la del cinema; i ambdues es necessiten. És clar que cada vida és única, però molts guardem records semblants. I aquesta és una de les virtuts del llibre, ja que els lectors cinèfils i coetanis a la generació d’en Jaume Ripoll es veuran tremendament reflectits. Més enllà de narrar la seva vida relacionada amb el setè art, el llibre de Jaume Ripoll és un rèflex de moltes vides envoltades de cinema.
Cinema Paradiso
Desconec si l’autor, cofundador de Filmin, és fan de Cinema Paradiso, pel·lícula de Guiseppe Tornatore de 1988, però llegint Videoclub, m’ha recordat aquest vincle que apareix –i que alguns tenim– amb determinats moments que ens han marcat i que estan relacionats amb l’anomenat setè art. Un petit/adolescent Jaume/Toto que descobreix la màgia del cinema gràcies a la seva figura paterna. No obstant això, més que nostàlgia, podem percebre en aquesta obra una certa sensació d’absència i de pèrdua, que s’assumeix a poc a poc, amb pragmatisme i resignació. És el cinema i la vida després de la pèrdua. Aquest és possiblement el viatge més important de Videoclub.
A més, crec que una de les propostes més interessants que hi trobem és també l’evolució de la mirada de Ripoll sobre el cinema. Tenim el filtre de l’espectador, de prescriptor, distribuïdor, d’empresari, director de festival… L’acompanyem en aquest itinerari farcit d’anècdotes i recomanacions que serveixen per construir una narrativa d’una època molt concreta de la història del nostre país. Com per exemple, reviure quan anàvem al Videoclub del barri, un lloc màgic ple d’emocions, un divendres a la tarda per llogar 2 o 3 pel·lícules. Un pla infal·lible que feia que el nostre cap de setmana fos millor quan arribàvem a casa i premíem el PLAY.
De manera oculta, l’autor ens pregunta: Què seria de la nostra vida sense el cinema? Doncs, molt diferent. Aquesta és una obra escrita a quatre mans: les de l’autor i les del temps. Les de l’emoció i les del record. Cinema i memòria van de bracet. Per emfatitzar això, un dels encerts de l’obra és poder llegir capítols ben curts, de poques pàgines, que donen al lector la sensació de fugacitat del temps. Igual que els records que s’escapen, que ja no són tangibles al 100%. Jaume Ripoll juga amb un munt de laberints tancats que s’obren de cop per mesurar el seu temps i què és allò que ha donat sentit a la seva vida. Un cinema que, abans de l’era digital, tenia molt a veure amb tots els sentits: les pel·lícules no només les vèiem i escoltàvem, sinó que també les tocàvem obrint les caràtules dels VHS; sentíem l’olor en entrar als temples (sales de cinema i videoclubs); i assaboríem el gust de l’entrepà al cinema del poble. Perquè encara que els temps hagin canviat, els nostres records sensorials són inherents al mateix moment en què vam veure aquella pel·lícula en concret.
El meu propi Videoclub
Tots els cinèfils tenim un Videoclub per explicar. Permeteu-me, més enllà de la ressenya pròpiament dita, enumerar aquest cop alguns records de cinema/vida que m’acompanyen sempre. Aquest llibre és el culpable. Gràcies pel revival, Jaume Ripoll.
- La meva mare sempre m’ha dit carinyosament “peliculero”, perquè de petit em trobava enganxat a la pantalla devorant pel·lícules de la tele. Recordo Westerns, Comèdia, Tarzán, King Kong, els germans Marx, Aventures, Ozores, Acció, Musicals de Gene Kelly i Fred Astaire, Terror dels 70 i 80…
- A l’estiu de 1981, amb quatre anys, vaig veure Perros Callejeros en un Autocinema de Torredelcampo (Jaén). Menjava gelats mentre veia cinema quinqui. El primer trauma cinematogràfic.
- A principis dels anys 80 no teníem reproductor VHS. Però, cada estiu, quan el meu tiet Juanito marxava de vacances a l’agost, ens deixava el seu reproductor de vídeo i el carnet de videoclub per llogar pel·lícules al Videoclub 84 de Gavà.
- De petit, veia els Oscars a casa de la meva àvia María perquè ella se’n anava a dormir i podíem veure la tele de matinada sense que ningú ens fes anar al llit.
- Bona part de la passió pel cinema li dec al meu germà Francesc (tres anys més gran que jo). Ell li va demanar la càmera de Súper8 al nostre tiet Josep. Amb ella, de petits, vam rodar curtmetratges stop-motion i un migmetratge de terror que mai vam acabar.
- Als 9/10 anys ja havia vist molts dels classics de Terror dels anys 70 i 80 (des de El Exorcista de 1973 fins a El Resplandor de 1980). Totes llogades al Videoclub.
- La primera persona que vaig plorar per la seva mort no va ser un familiar. Va ser per Fred Astaire, un 22 de juny de 1987.
- A casa teníem només 2 llibres de cinema: Manual de Cinematografia. Guía completa del cine amateur de David Cheshire i Cine-trucos de Klaus Unbehaun. Més endavant, al 1984 vam adquirir els 15 volums de la nostra primera Enciclopèdia: Gran Historia Ilustrada del Cine, de l’editorial Sarpe.
- La primera càmera de vídeo que vam comprar va ser una Sony Video 8 CCD-V200 Pro. Als caps de setmana treballàvem a la BBC -“Bodas, Bautizos y Comuniones”- i, amb els diners que guanyaven, reinvertíem comprant material per professionalitzar-nos: trípodes, focus, reproductors de vídeos, etc…
- D’adolescent, quan no teníem encàrrecs de casaments ni comunions, fèiem curtmetratges amb els nostres cosins. La millor escola de cinema.
- Tinc una habitació on guardo centenars de pel·lícules. És el meu tresor. Una col·lecció feta durant anys. Abans VHS, ara DVDs i Blu-rays. La darrera vegada que vaig intentar fer una base de dades hi havia al voltant de 4.000 títols, però naturalment ha anat creixent i la llista ja no s’ha tornat a actualitzar mai més.
- També tinc una anècdota especial amb Déjame entrar. Abans que arrasés, vaig rebre d’amagatotis aquesta joia sueca en un DVD. La frase va ser: “Com que saps molt de cinema de vampirs, ja em diràs si t’agrada o si pot agradar al Festival de Sitges”. El film es va distribuir i va guanyar aquell any molts premis, entre ells a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Sitges.
- Del 2009 al 2019, vaig convertir la meva passió pel cinema en un negoci: The Cine. La botiga del Cinema de Barcelona, al carrer Floridablanca.
- De 2009 al 2015, dirigia el Taller Infantil de Cinema. Allà ensenyava història del cinema i a rodar curtmetratges. Els meus alumnes eren nens i nenes de 9 a 14 anys. Molts d’ells han acabat estudiant cinema i m’envien els seus treballs.
- També recordo amb qui i a on vaig veure cada film. Igual que a l’autor del llibre.
- No tinc un film preferit però sí que hi ha un d’especial que veig un cop l’any: Cantando bajo la lluvia (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952).
Agradarà…
Als cinèfils que volen conèixer de primera mà la història dels darrers anys de la distribució cinematogràfica a Espanya, des de l’aparició dels videoclubs fins a l’streaming.
No agradarà…
Als lectors que no sentin passió pel cinema.
