És cèlebre l’anècdota d’Umberto Eco i les cent pàgines de més que els editors d’El nom de la rosa li van demanar que escurcés. A la seva Postil·la al nom de la rosa, publicada cinc anys després de la novel·la, Eco va explicar per què s’hi va negar: si el lector volia entrar a l’abadia, havia de passar per la penitència, pel procés d’iniciació que suposen les cent primeres pàgines. Eco volia que el lector entrés de ple en la novel·la d’una determinada manera i assumia que si algú no era capaç de superar la prova, no la llegís. Malgrat que aquesta postura d’Umberto Eco sembla anar contra el potencial venedor d’un llibre, El nom de la rosa és el gran èxit comercial del seu autor, qualificada arreu com a best-seller i amb adaptació cinematogràfica inclosa.
Tot i que com a lectora no tinc cap problema en abandonar un llibre si no m’enganxa des del començament, he viscut diverses vegades el “fenomen de les cent pàgines” d’Umberto Eco. El recordo vivament amb 2666 de Roberto Bolaño. La primera de les seves cinc parts, “La parte de los críticos”, se’m va fer bola i em va costar mesos superar-la. Però ho vaig fer i a partir d’aquell punt el text em va començar a fluir, se’m va endur de pet fins al final i és un dels millors llibres que he llegit mai.
Penso que això també passa amb Lectura fàcil, de la Cristina Morales, Premio Herralde de Novela 2018, Premio Nacional de Narrativa 2019 i Premi Internacional de Literatura Europea 2022. Si algú ha llegit Morales abans ja sabrà que la seva no és una escriptura precisament “fàcil”. I, tanmateix, Lectura fàcil és d’aquelles novel·les que voldria que tothom llegís. Un llibre que toca tantes coses, que té tants matisos, que mostra tant i que desmunta principis i veritats aparents d’una manera tan abassegadora que un cop llegida, no pots tornar a mirar el món i la vida i la societat i a tu mateixa tal com ho feies abans.
El punt de partida de Lectura fàcil és senzill i al mateix temps una bomba de rellotgeria en si mateix: quatre dones amb discapacitat intel·lectual viuen soles en un pis tutelat a Barcelona. Diu Morales que “no som innocents quan construïm personatges: un personatge masculí, blanc, heterosexual, sense cap discapacitat física o intel·lectual, de classe mitjana o alta, amb una edat compresa entre els 25 i els 50 anys i habitant d’una ciutat occidental, ja condiciona els arguments i els temes que la novel·la tractarà” (“Cristina Morales, premio Herralde de novela”, El Cultural, 5 de novembre de 2018).
A partir d’aquí el desplegament és brutal: quatre personatges, quatre punts de vista, quatre narradors diferents, tot i que no en tots els casos narren en primera persona. Una història, un passat comú que de mica en mica es desfila. Un conflicte amb les institucions que fa trontollar l’equilibri en què han aconseguit viure de manera autònoma. Altes dosis d’humor sarcàstic, dur, càustic, l’humor propi de qui viu al marge de la societat i, lluny de ser l’ésser innocent i dòcil que els altres pretenen que sigui, és plenament conscient de la seva situació i la dels seus iguals. I al final, el retrat calidoscòpic i implacable d’una societat que no sap què fer amb qui no té cabuda en els seus esquemes. Que per tal de fer-los encaixar els voldrà domesticar, aplacar, mutilar, si cal.
Sé que Lectura fàcil té una adaptació teatral d’Alberto San Juan i una sèrie a Netflix, Fácil, però a mi em fa terror mirar qualsevol de les dues. Perquè penso que Lectura fácil té una complexitat difícil de reduir a la llargada raonable d’una sèrie o una obra de teatre. Però sobretot perquè sé que seria senzillíssim simplificar-la, quedar-se amb una lectura superficial i condescendent d’una novel·la que no deixa, literalment, “títere con cabeza”.
Vaig escoltar Lectura fácil fa un any a la plataforma Audible narrada per Paloma Jiménez, que, d’altra banda, fa un treball meravellós, molt recomanable. Després d’acabar-la, em vaig passar uns quants dies neguitosa, amb una incomoditat, un pes a l’estómac, que se m’instal·la poques vegades, sempre després d’haver llegit un llibre que m’ha trasbalsat profundament. En part, el que sentia era nostàlgia: trobava a faltar la Nati, l’Àngels, la Patri i la Marga. Però estava també afectada perquè era conscient que el que la Cristina Morales plasma al seu text, amb tant d’humor i amb tanta cruesa, és una realitat real, que ens rodeja i que és així d’incòmoda i inamovible, bonica i senzilla.
