Trepitjar Gósol m’ha ajudat a entendre moltes coses de Picasso i el seu art. D’ell com a artista però també com a persona. No m’estranya que en quedés enamorat i que fos allà on la seva trajectòria artística fes un gir de 360 graus.
Que Pablo Picasso va ser el pare del cubisme no és cap novetat per ningú, i que Les senyoretes d’Avinyó van suposar un abans i un després no només en el seu art, també en tot el panorama artístic d’aleshores, tampoc és cap sorpresa, ja que es considera el quadre que va donar el tret de sortida a la modernitat. Però com hi arriba, Picasso, a aquesta fita històrica? Què en sabem, de Les senyoretes d’Avinyó? On el va concebre? Quins són els seus antecedents?
Iñaki Rubio ens endinsa en aquesta amalgama de dubtes i incerteses a Pau de Gósol, un llibre que es troba entre la novel·la, la crònica i la biografia d’un dels episodis més breus però intensos de Picasso i el seu esdevenir artístic, i també un dels més desconeguts. Pau de Gósol no és un llibre d’especialista, així de clar ens ho deixa l’autor a la trobada que vam fer a Gósol acompanyats de Comanegra, l’editorial que li ha publicat l’obra. És un llibre que vas més enllà de l’anàlisi històrica i l’assaig periodístic: Rubio ens explica com, quan i per què Picasso decideix viatjar a Gósol l’estiu de 1906 i com aquesta breu estada amb la seva parella, Fernande, suposa una transformació total de l’art i les tècniques tradicionals per fer camí cap a la modernitat i el que coneixem avui com a art contemporani. I el més interessant de tot és que ho fa amb les eines i recursos del novel·lista, sap que així aconseguirà connectar amb un públic amant de l’art però també encuriosit per totes les casualitats, relacions i fets que van convertir Picasso en el referent que és a dia d’avui.
Tota culminació històrica i artística comporta una sèrie de fets, sensacions i emocions i això és el que l’escriptor intenta —i aconsegueix amb èxit— explicar a Pau de Gósol, tot el que hi ha darrere d’un quadre tan important com Les senyoretes d’Avinyó, inclosos els sentiments que van portar Picasso a elaborar-lo. L’artista va arribar a Gósol en un moment vital complicat: vivia una situació de precarietat mesclada amb una crisi creativa que va néixer a París. Tot va començar quan es va veure bloquejat i incapaç d’acabar el retrat de Gertrude Stein. El pintor malagueny va decidir fugir de la capital francesa amb l’objectiu de trobar un nou camí que li permetés redreçar la carrera, volia “captar amb el seu art tota aquella intensitat abstracta, difícil de concretar en un gest o una mirada” i Gósol va ser el poble afortunat de rebre’l i ell, l’afortunat d’allotjar-s’hi. Aquest indret remot de Catalunya va ser un episodi revelador de la seva obra, una situació de creixement com a artista i un espai que també va definir la seva pròpia identitat. A Gósol, doncs, hi troba les eines, el desbloqueig, suposa un laboratori del tot prolífic i fructífer.
Però Pau de Gósol és molt més que l’estada del pintor al Prepirineu, és la reconstrucció de la memòria d’un poble perdut enmig de les muntanyes a través de l’oralitat, el retrat d’uns costums i unes tradicions molt arrelades, de la seva gent, d’un paisatge únic i d’una vida rural dominada per les dones, cosa que va fascinar l’artista. A través de capítols molt curts, passejarem per diferents llocs —cal Tampanada, on es va allotjar; cal Benet; els boscos…— i coneixerem persones que van determinar la seva manera de percebre i concebre l’art. Serem testimonis del naixement d’obres prèvies a Les senyoretes d’Avinyó, més de tres-centes peces!, com L’harem —considerat el primer quadre modern amb el trencament de la perspectiva— o La dona dels pans —on fusiona diferents rostres—, i també de personatges com Hermínia, una dona que l’atrau i l’enlluerna. Ell hi posa l’esforç, “no creia en la inspiració. Només creia en el treball. No tenia ni teories ni doctrines que el guiessin sobre la tela. Tan sols intuïcions que es posaven en marxa quan les mans feien lliscar els pinzells”; Rubio, per la seva banda, posa la narrativa i les paraules a tot allò que Picasso ens va voler explicar amb el seu art i les seves innovadores tècniques artístiques. Hi posa la literatura, i de quina manera!
Uns dies després de la nostra jornada al llogaret del Berguedà, tinc clar que impregnar-me dels carrers i paisatge gosolans ha estat clau per entendre i valorar encara més l’essència de les pinzellades que van donar forma al quadre que va inaugurar l’art contemporani. És cert que podríem qüestionar moltes de les actituds de Picasso, a qui s’ha definit com a misogin, masclista i de temperament fort, i aquí entraríem a l’etern debat sobre separar autor i obra; però de Pau de Gósol em quedo amb el minuciós treball d’investigació d’Iñaki Rubio, el seu tracte, afecte i respecte cap a la gent del poble i la seva capacitat per traslladar-nos al cor d’un dels artistes més rellevants del segle XX, però, sobretot, al cor i la màgia de la vida rural i recòndita que traspassa fronteres i és capaç de capgirar la història de l’art.
