Quan vaig veure que Fuego en la garganta era finalista del Premi Planeta, vaig quedar de pasta de moniato. No perquè no sigui una bona novel·la —que ho és— i no mereixi un premi, sinó perquè no encaixa gens amb el tipus d’obra que sol destacar en aquest premi i perquè crec que Beatriz Serrano no és gens el prototip d’autora que solen premiar. I que no se’m mal interpreti… no és un retret o un menyspreu cap a l’autora, sinó més aviat un elogi. No encaixar en els cànons d’aquest premi en realitat em sembla positiu. Finalista o no, la vaig comprar i llegir, perquè El descontento, la seva anterior novel·la, em va encantar. Així de simple.
La novel·la narra la història de la Blanca, una nena que veu com la seva mare desapareix de la seva vida deixant un buit que marcarà tota la seva infantesa. En aquell moment, al 1993, descobreix que té poders sobrenaturals. Ho sap perquè quan una companya de classe es burla de la seva situació, la Blanca li desitja la mort. Poc després, la nena mor. El pes de la culpa, la sensació que hi ha alguna cosa dolenta dins seu i l’abandonament de la mare portaran la Blanca a buscar refugi a internet, on estableix connexions amb altres joves que comparteixen el seu desarrelament i la seva fascinació per subcultures gòtiques, la màgia, el cinema, la literatura i la música. No us diré com segueix. Crec que és tot el que heu de saber d’aquest coming of age per tenir ganes d’acostar-vos-hi i, evidentment, per no aixafar-vos la guitarra.
El millor de la novel·la és, de bon tros, com Serrano dona vida al personatge de la mare. Aquí la veu de l’autora brilla amb una ironia i un cinisme que m’ha recordat molt a El descontento. La veu de la mare és una part fresca de la novel·la, amb un ritme diferent i una personalitat molt marcada que trenca amb la melancolia i dona una perspectiva diferent de la història. És un personatge àcid, irònic, intel·ligent, lliure… L’estimareu molt.
Un altre dels punts a destacar és l’ambientació dels noranta i principis dels 2000, una època que va estar marcada per l’auge d’internet i l’expansió de les subcultures. La protagonista troba a la xarxa, com molt joves d’aquella època, un espai on poder ser ella mateixa i on poder trobar comprensió, arrelament, pertinença. En canvi, desconnecta de la seva família, dels companys de classe i es tanca a la seva habitació, on el món pren una altra dimensió. Sens dubte, Serrano ha representat a la perfecció tota una generació.
No em puc oblidar de la presència de la màgia, el misticisme i la religiositat, elements que suren per la novel·la, des de principi a fi, però que prenen una especial rellevància sobretot al final. Tot i que a mi no m’ha grinyolat gens, entenc que potser aquesta part no agradarà a tothom i, fins i tot, pots ser que faci que molt lectors desconnectin o no entrin en el joc, no s’ho creguin. Jo us encoratjo a confiar, a baixar la guàrdia i deixar-vos portar per la màgia de la Blanca per poder gaudir realment de la novel·la.
L’únic que li puc retreure és que algunes parts se m’han fet llargues o pesades. Potser en alguns moments es dona massa voltes a la mateixa idea i s’acaba caient en una redundància o una sobreexplicació que al meu parer no caldria. La trama pot semblar dispersa en alguns punts i de vegades tens la sensació de no saber cap on et portarà o com acabarà tot plegat. Tot i això, l’estil de Serrano és fresc, flueix i, en general, la novel·la passa bé.
Fuego en la garganta, tot i que no és perfecta, aconsegueix deixar empremta i planteja una exploració honesta i punyent de la soledat, l’abandonament i la recerca de pertinença en un món cada cop més digitalitzat. Alhora explora un món màgic que potser no agradarà a tots els lectors, però que marca una diferència, un estil propi, el de Beatriz Serrano.
Agradarà a…
A qui gaudeixi d’una bona dosi de trauma familiar amb un toc de realisme màgic i humor negre ben carregat.
No agradarà a…
A aquells que es posen nerviosos quan una història barreja diaris, flashbacks i realisme màgic com si fos una playlist en mode aleatori.
