La sèrie comença de forma més aviat tarantiniana, si se’m permet l’adjectiu. Dos policies (home i dona) estan en el cotxe policial, parlant del fill d’ell, que fingeix estar malalt per no anar a l’institut; i ella queixant-se dels rots d’ell perquè no para de menjar pomes per intentar deixar de fumar. De cop i volta, llum verda: surten del cotxe, caminen i veiem les forces especials esbotzant la porta d’una casa. L’objectiu: capturar al possible autor d’un assassinat, un nano de 13 anys. És de matinada i la família no entén res, però no hi poden fer res: sense parar de filmar, la càmera seguirà al nen al cotxe patrulla fins a la comissaria, mentre la policia li fa un curs exprés del procés al qual serà sotmès. A la comissaria, registres, declaracions, advocats, interrogatoris, protocols, lleis, drets i deures. I tot en un flamant pla seqüència que, artificis a part, serveix per viure l’agonia minut a minut sense contemplacions. Aquesta és la carta de presentació de Adolescencia, la minisèrie creada per Jack Thorne i Stephen Graham (qui interpreta el pare del noi, un immens Owen Cooper a qui augurem un gran futur al món de l’audiovisual) i què, en 4 capítols que són 4 capítols seqüència, que lluny de ser un recurs que queda bé i prou, és profundament necessari pel que intenten interpel·lar, veurem les 4 vessants que comporta un crim d’aquestes característiques. Però això sí, qui esperi veure un thriller policíac, que vagi oblidant-se’n: Adolescencia és una altra cosa. A Tarantino ni hi és ni se l’espera, ho sento si m’heu malinterpretat l’inici de l’anàlisi. Però sí la quotidianitat i el món real que existeix, i sovint s’ignora, al voltant de fets extraordinàriament problemàtics. Com un assassinat.
Com diem, al llarg dels 4 capítols (jo personalment els he vist en ordre de forma independent, durant 4 dies consecutius), el crim serà l’eix narratiu vertebrador, però com a fil conductor més que com a focus de la història. La sèrie no pretén investigar sobre si el Jamie (el nen de 13 anys) és culpable o innocent —de fet ja se sap en acabar el primer capítol—, sinó usar el crim per a mostrar una realitat social cada cop més radicalment normalitzada i que acaba sent la maquinària responsable que tot acabi explotant per en Jamie: les dinàmiques anàrquiques a les xarxes socials, les pressions socials sobre la sexualitat entre el jovent, certs corrents de bullying col·lectiu com els incels i la seva contrapartida, el corrent online de masculinitat tòxica conegut com a manosphere (de fet, Andrew Tate és explícitament esmentat a la sèrie)… però sense oblidar l’esgotament d’un professorat incapaç de ser un referent educatiu, i la incapacitat dels pares (com a col·lectiu) d’entendre el nou món digital en el qual es mouen els seus fills. I sobretot, com un crim no només afecta el criminal i a la víctima, sinó a tot un entorn.
Ja hem parlat del primer capítol, clarament policial. El segon capítol encara té la policia com a eix narratiu del capítol, però no pot ser més diferent. Aquí les coses comencen a posar-se serioses de veritat, ja que la visita dels dos policies que porten el cas a l’institut és un cop de puny a la taula sobre què ha esdevingut el sistema educatiu actual: una espècie de mal tràngol (tant pels alumnes com pels professors) on el professorat ha deixat de ser un referent per esdevenir guardians d’uns nanos que no els tenen cap mena de respecte, ni a ells ni als seus companys. El bullying a altres alumnes sembla quelcom normalitzat, i fins i tot les faltes de respecte als professors són deixades passar pels professors mateixos, en una clara senyal d’haver-se rendit, de deixar als alumnes per a casos perduts. I el pla seqüència (en què recorrerem aules i pisos de l’institut, escales amunt i escales avall sense parar) és vital perquè ens sentim ofegats per aquest ambient tòxic continu, més semblant a una presó que a un centre escolar: els professors no poden ensenyar, gasten totes les seves energies en intentar (en va) mantenir l’ordre.
Però alerta, la sèrie deixa molt clar que tot això no passa per desinterès del professorat sinó per l’esgotament d’aquests: l’extrema precarietat i la violència subtil mantinguda entre els estudiants fa realment por. I no em refereixo només al bullying i a les faltes de respecte. Si una cosa fa esgarrifar de debò és quan els policies parlen amb les classes, intentant enfocar el tema de l’assassinat on víctima i botxí són estudiants del lloc amb tacte, i els alumnes salten amb tota naturalitat “ah sí, el Jamie, que va matar a ganivetades a la Katie”, com qui parla de la sèrie de moda o de què ha fet el cap de setmana anterior.
La sergent, de fet, diu una frase cap al final del capítol que crec resumeix la tesi posada sobre la taula en aquest capítol: “tots els nens necessiten una cosa que els faci sentir bé amb ells mateixos”.
El tercer episodi, “el de la teràpia”, és el que té més fama dels quatre, arran del que he pogut veure per internet, ja que és on Owen Cooper, l’actor de 13 anys que interpreta en Jamie, fa una feina brillant. Aquest tercer capítol és la culminació (que començava amb el capítol anterior) de com les xarxes socials, de forma incontrolada, poden afectar la realitat d’una persona que està formant-se una idea de què es la realitat, com és el cas d’un nen de 13 anys. Repetim, Adolescencia no intenta justificar un assassinat, sinó posar les cartes sobre la taula de com un món subterrani digital està radicalitzant les ides i els valors dels nostres joves sense que els adults ens n’adonem, malgrat que “el perill de les xarxes socials” és un tema candent des de fa anys i panys. Aquí, la figura de la terapeuta d’en Jamie farà de fil conductor i narratiu en la seva visita amb el nen, on tot això acabarà sortint a la llum. Una autèntica muntanya russa emocional en què l’espectador i la terapeuta aniran de la mà gràcies a la càmera, que no para de gravar i dona voltes i voltes sobre ells. El tour de force és apoteòsic, i Owen Cooper s’alça com a gran promesa de l’audiovisual britànic amb aquest pla seqüència cuidat al mil·límetre, i on el seu personatge acabarà autoinculpant-se en un atac d’ira. De fet, no em deixa de resultar curiós que el personatge de la terapeuta es digui Briony, com la protagonista del film Expiación (Atonement). Qui hagueu vist la pel·lícula potser sabreu captar l’humor negre de la metarreferència que em balla pel cap. De fet, Erin Doherty, l’actriu, s’assembla una mica a Saoirse Ronan, no trobeu?
Personalment, trobo fascinant el moment tràgic en què en Jamie es trenca al final de la sessió, i acaba preguntant desconsolat a la terapeuta si l’estima, si li agrada, perquè ell mateix no s’estima. Aquest fet és clau per entendre tota la psique d’un nen de 13 anys completament saturat. Tot plegat amb la terapeuta aguantant la compostura, ja que sap que el seu informe no serà favorable al nano. També és brillant el detall de, a part de contenir les llàgrimes fins al final, quan acaba sortint de la sala i s’acaba el capítol, la terapeuta és quasi incapaç de tocar l’entrepà que li havia dut a en Jamie com a mostra d’amabilitat, i del qual havia fet una mossegada.
I per últim, tenim el darrer episodi, del qual havia sentit de més d’una persona dir que era l’episodi de tancament, però que realment era el més irrellevant i que no calia. Bé, doncs després d’haver-lo vist, posaria la mà al foc que és l’episodi més important dels 4. Prodigis tècnics a banda del pla seqüència, la forma emmirallada de com es desenvolupa la història en el capítol final és brutal, amb la part central a la botiga tallant pel mig com una frontissa el capítol tant en arc dramàtic com logístic, és un guió pensadíssim, només puc que aixecar-me i aplaudir. Però el que més em va sobtar, i aviso que hi ha un spòiler dels macos perquè parlo directament de l’escena final de la sèrie, és com el diàleg entre els pares és tractat com un procés dol. Parlant de com era el seu fill, el què feia, com parlava… posant la vista en el passat, fa esgarrifar. Fa escassos minuts (d’aquí la importància de què sigui un pla seqüència) que han parlat amb ell, i els ha dit que es declararà culpable. No ha mort pas, el nano, ni tampoc és que el repudiïn i hagi mort per ells, figurativament. Però no saben reconèixer el seu fill, ni la seva labor com a pares, en Jamie s’ha convertit en una altra persona amb la qual han de (i volen) conviure, però no és el mateix nen que pensaven que era fa un any. De fet, ni tan sols es reconeixen a ells mateixos de com eren fa un any. La frase “[…] era a la seva habitació. Pensàvem que estava segur.” que pronuncia el pare és demolidora, i és la clau que fa quadrar magistralment tota la minisèrie com un mecanisme de rellotgeria. Aquell dia, el del quart capítol, és el 50è aniversari del pare, i li cau a sobre una realitat de la qual ni tan sols havia sentit a parlar, i que ha acorralat tant al seu fill que ha acabat cometent un assassinat. Es diuen que no s’han de sentir culpables, però tant la mare com el pare se’n senten. I no són culpables, però sí responsables. Tota la societat som responsables.
Sí, tota la societat som responsables, i és del que tracta Adolescencia. Els referents han (hem) fallat a les noves generacions: pares, professorat, i la llibertat total de les xarxes socials. Potser per això hi ha gent a qui no li ha agradat gens la minisèrie, suposo que no tothom està preparat perquè li diguin que fa les coses malament (veieu No Mires Arriba, també de Netflix, o Silent Night, exemples recents del mateix). O també pot ser perquè després del primer capítol pensaven que la trama seguiria sent policíaca, quan és la trama que menys importa, i que menys ens hauria d’importar. Perquè repeteixo, si hem de buscar responsables del crim, no ho és només en Jamie, ho som tots com a societat. Entre tots hem conduït a les noves generacions a haver d’enfrontar-se a una realitat digital que cavalca descontrolada i on es té la certesa (falsa) de què no hi ha conseqüències a la vida real en res del que es faci allà. I tot pels likes. Potser aquest és el problema real: que parlem de realitat física i realitat digital com si fossin dos ens diferents, quan per la generació Z ja no hi ha absolutament cap diferència. I des de la seva habitació, potser ja no estan segurs de res.
