D’entre totes les sèries, les que em fan més ràbia són les que comencen molt bé, o com a mínim prou bé perquè t’hi enganxis, i que després, ja sigui perquè volen allargar la història o perquè els guionistes no saben cap on tirar, acaben convertint-se en una decepció. I això és exactament el que m’ha passat amb Clanes. La primera temporada, tot i que no mata, tenia aquell punt que et fa quedar-t’hi: narcos, sospites, enganys, infiltrats, tensió ben dosificada i una història que, sense inventar res de nou, sabia què volia explicar i com fer-ho.
Però el problema va arribar amb la segona temporada. La vaig començar pensant que la primera no havia estat tan malament, però de seguida ja vaig veure que la cosa es complicava de mala manera… però no perquè la sèrie es torni més profunda, sinó perquè es torna més confusa. De cop hi ha més personatges, més trames obertes, més conflictes, i costa molt seguir el fil o entendre quina és la intenció de tot plegat. No és aquell tipus de complexitat que et convida a pensar, sinó més aviat la que et fa desconnectar perquè no acabes d’entendre què està passant ni per què. I això, en una sèrie que viu de la tensió, és bastant greu.
Hi ha moments en què et preguntes literalment: “però aquest què vol ara?” o “aquest què pinta aquí?”. I quan arribes aquí, ja no estàs gaudint de la història, sinó que estàs intentant reconstruir-la mentalment. La primera temporada tenia defectes, sí, però almenys sabia mantenir una direcció; la segona sembla que vagi fent voltes sense acabar de decidir cap a on tirar.
Un altre aspecte que canvia molt d’una temporada a l’altra és la relació entre els protagonistes. Aquella tensió entre confiança i sospita, entre atracció i perill, a la segona temporada es va apagant i queda bastant descafeïnada malgrat els esforços de Clara Lago. I clar, si una de les potes emocionals de la sèrie falla, tot trontolla.
Enmig de tot això, Clara Lago és probablement qui aguanta millor el tipus. Té presència i a les dues temporades el seu personatge té un objectiu clar i sap on l’ha de portar, fins i tot quan el guió no l’acompanya gaire. Però tampoc és una interpretació que et faci volar el cap, ni molt menys; simplement és la més sòlida dins d’un conjunt bastant irregular. I això ja diu bastant de la resta. Fins i tot Luís Zahera, acostumat fer de malparit, no està en el seu millor paper.
Al final, fet i fotut, et queda la sensació que Clanes tenia una bona idea de base que no ha sabut fer créixer. En lloc d’anar a més, va a menys: perd claredat, perd tensió i perd una mica l’ànima pel camí. No és que sigui un desastre, perquè encara té moments i elements interessants, però al final acabes perdent l’interès. Ara per ara, no està confirmada la tercera temporada i, sincerament, espero que ho deixin aquí.
El millor
Que durant uns quants capítols et fa creure que estàs veient una sèrie molt millor del que realment és.
El pitjor
Quan t’adones que no, que tot plegat era més fum que foc… i ja és massa tard per deixar-la.
