Aquesta sèrie de dues temporades (ja està en marxa el rodatge de la tercera) arrenca amb l’assassinat del president dels Estats Units, Carl Bradford. En Xavier Collins, el prota i agent del Servei Secret encarregat de protegir-lo, s’entestarà a treure’n l’entrellat. Pel camí, els espectadors descobrirem que el món se n’ha anat a la merda a causa d’un desastre climàtic i que els supervivents ara viuen a Paradise, una mena de búnquer amb sol artificial, patates amb salsa de formatge… i totes les comoditats imaginables, això sí, a canvi d’un control constant, secrets d’estat, manipulació, intel·ligència artificial i, com dèiem, l’assassinat del president.
Aquesta barreja de gèneres i temes ―conspiracions, ciència-ficció, desastres naturals, distopia, post-apocalipsi―, és segurament la major virtut d’aquesta sèrie. Comences pensant que és un thriller polític, però de seguida t’adones que estàs davant d’alguna cosa més, i sense saber com estàs davant d’una distopia amb tocs ciència-ficció i una bona dosi de col·lapse climàtic. Un bon exemple d’aquesta hibridació pot ser el gran contrast entre el primer episodi, molt polític, i el setè de la primera temporada, que no té res a envejar a pel·lícules de catàstrofes com El día de mañana o la sèrie El colapso.
A més de destacar per un argument que ens permet sortir de la rutina serèfila a què estem acostumats, Dan Fogelman (creador de la mítica This Is Us) ha creat una sèrie amb un apartat tècnic espectacular que ens submergeix de forma més que versemblant en aquesta cova anomenada Paradise i la vida dels seus habitants, així com en moments destacats de la sèrie com ara el col·lapse de la humanitat. Crec que feia temps que no passava tanta angoixa mirant un capítol d’una sèrie.
Pel que fa al repartiment, m’ha sorprès molt positivament Sterling K. Brown, ja que fa un paper radicalment diferent del que feia a This Is Us. A Paradise interpreta Xavier Collins, un agent del Servei Secret intel·ligent, protector i emocionalment tocat. Gran part del pes argumental i emocional de la sèrie recau sobre ell i s’ha de reconèixer que se’n surt amb solvència. Qui també fa un paper força allunyat del seu nínxol és James Marsden, que fa de president o de fantasma, perquè mor molt al principi, però estarà molt present al llarg de la primera temporada. Tot i això, per mi l’estrella de la sèrie és Julianne Nicholson (la recordareu de Mare Of Easttown) en el paper de Sinatra, una mena de magnat tecnològica a l’estil Elon Musk, creadora de Paradise que donarà molt de si, especialment a la segona temporada, moment en què la veurem brillar.
Si penso en què crec que espera a la tercera temporada, diria que veurem en Xavier Collins com a líder involuntari, com és la vida més enllà de Paradise i com el poble es revela davant del control. També em pregunto quin serà el paper de la IA; estic segura que donarà molt i molt de joc. El que segur que ens hi espera és un bon grapat de girs argumentals, el descobriment d’algun secret decisiu i emocions a flor de pell.
Agradarà a…
Als amants de les conspiracions i als amants de les emocions fortes. Aquesta sèrie us donarà mandinga per estona.
No agradarà a…
Als que volen respostes immediates. Paradise és d’aquelles sèries que et respon una pregunta i immediatament te’n crea 4 de noves, 2 crisis existencials i una desconfiança permanent cap al sistema.
