Com parlar d’una pel·lícula sense parlar de la pel·lícula, i tot i això recomanar-la ferventment? No sé com ho faré, però és el que intentaré en aquesta ressenya d’una de les sorpreses més grates d’aquest darrer Festival de Sitges. I dic que ha estat una de les sorpreses més grates perquè tots els que la vam anar a veure-la, hi érem perquè ens cridava l’atenció, però no sabíem de què anava tret del punt de partida, i el context, única cosa que diré de la trama. Pel que fa al punt de partida, es tracta d’un sopar de Nadal entre amics. Quant al context, que som al Festival de Sitges, així que podem assumir que no acabarà bé. A partir d’aquí, Silent Night es desenvolupa per camins plens d’un exquisit humor negre 200% british que val més que descobriu alhora que mireu la pel·lícula, i és per això que no adjuntarem el tràiler, ja que revela massa. De debò, no el mireu. No mireu ni la sinopsi del film. Com més sapigueu del film, menys el gaudireu.

Pel·lícules de sopars de Nadal entre amics n’hi ha a cabassos, i n’hi ha de més bones que d’altres. Però potser podríem definir Silent Night com el revers tenebrós de Los Amigos de Peter (1992), ja que si aquesta era una genial tragicomèdia pura amb esperit de psicoteràpia amb un contingent d’actors britànics de primera fila com són Emma Thompson, Kenneth Branagh, Hugh Laurie, Stephen Fry i Imelda Staunton, a Silent Night també tenim un elenc de primera fila que encarna la família amfitriona —Keira Knightley, Matthew Goode i Roman Griffin, també conegut com “el nen de Jojo Rabbit”—, però la tragicomèdia aquí es converteix en un drama farcit d’un humor negríssim de primera qualitat. I tot gràcies a la visió de Camille Griffin —la mare de Roman Griffin—, qui escriu i dirigeix amb mà de ferro, però amb guant blanc aquesta genial producció que farà les delícies de l’humor més britànic que existeix: l’humor ben negre i ben elegant.

Però així, què feia a Sitges Silent Night? No és una pel·lícula de terror? Doncs no, si ens cenyim a allò que normalment es qualifica com a tal. No hi ha ensurts, no hi ha fantasmes, no hi ha assassins en sèrie, no hi ha cases encantades. Però sí que el sopar de Nadal en qüestió és, d’alguna manera, terrorífic, però amb molta comicitat. I de la bona: l’humor no és gens gratuït ni impostat, sinó que és completament narratiu i contextual. És a dir, no és que hi hagi gags divertits enmig dels diàlegs i les situacions de la pel·lícula; és que els diàlegs i les situacions, a part de versemblants i lògiques davant la situació del sopar, vistos des de fora són brillantment còmics.

A qui no li agradin les pel·lícules nadalenques ensucrades, que prepari les crispetes, perquè aquestes festes tindrà el producte ideal als cinemes: Silent Night, que s’estrena el proper 3 de desembre de 2021. És el film anti-Nadal més nadalenc dels darrers anys: incòmode i divertit alhora, i amb una comicitat que arrencarà riures a platea en més d’una ocasió. Sempre que sapiguem riure’ns de nosaltres mateixos, és clar.

 

Comparteix
AnteriorCrítica de “Más allá de los dos minutos infinitos”, de Junta Yamaguchi. Festival de Sitges 2021
SegüentCrítica de “Tres”, de Juanjo Giménez. Festival de Sitges 2021
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.