Si del Festival de Sitges de l’any 2018 hi ha una pel·lícula que es recordi amb carinyo, aquesta és sens dubte la japonesa One Cut of the Dead, pel·lícula que vaig col·locar al meu top d’aquell festival. I és que l’humil film de Shinichiro Ueda que va començar en una petita sala de cinema de Tòquio va esdevenir un fenomen mundial, i com no, Sitges va ser testimoni de l’èxit d’aquella proposta indie que donava la volta al cinema de zombies amb un pressupost minso, però sobretot molta originalitat i molta passió tant davant com darrere les càmeres. I això últim és el que té en comú amb Beyond the Infinite Two Minutes, la qual es va anunciar com “la One Cut of the Dead d’aquest any” al festival. També japonesa, també indie, també opera prima, també amb un pressupost irrisori i també amb un guió imaginatiu i ple de recursos que explota la idea principal fins a límits molt valents.

Beyond the Infinite Two Minutes aconsegueix una cosa que sembla impossible: fer un film scifi minimalista sobre bucles temporals que barregi comèdia, acció, costumisme i, sobretot, una posada en escena brillant. Makoto Ueda (gionista) i Junta Yamaguchi (director d’aquesta opera prima) no s’estan de res i pantegen el film com un fals pla seqüència de 70 minuts que és de treure’s el barret. El pla seqüència que intenta ser tot el film és fingit, però el pla seqüència central de més de mitja hora és totalment real i digne de menció, sobretot gràcies al making of que hi ha als crèdits finals, en què es veu l’enorme feina de sincronització (cronòmetres inclosos) que hi ha durant el divertidíssim rodatge, ja que els dos minuts del títol seran claus en multitud de situacions que no podeu ni imaginar: des de moments d’acció a moments amorosos, passant per reflexions existencialistes, tot delicadament acurat (a excepció, això sí, dels exageradament llargs cables que tenen alguns dispositius electrònics).

Però parlem de l’argument de Beyond the Infinite Two Minutes, perquè acabaré la ressenya i no hauré dit de què va. La premissa és tan simple com surrealista: el propietari d’un bar té el pis just a sobre del local, i en arribar a casa es troba que a l’ordinador hi ha una videotrucada d’ell mateix, parlant-li des del bar però 2 minuts al futur, com si la webcam de casa seva i la del seu local estiguessin “decalades”. A partir d’aquí, i amb una comicitat brutal, gaudirem d’un joc de viatges en el temps i bucles temporals en què els 2 minuts de diferència tindran una comicitat i una acció realment sorprenent quan el nostre protagonista torni al bar, incrèdul, i es vegi arribant a casa i mantenint la mateixa conversa, però des de l’altra banda. A partir d’aquí, baixada i sense frens, perquè comença una muntanya russa d’esdeveniments i paradoxes temporals entre còmiques i costumistes amb la cambrera i altres clients del bar que faran les delícies de qui busquin gaudir de valent amb un argument tan ben filat i tan ben pensat fins al darrer detall. I tot en 70 minuts molt ben rodats i interpretats que passen en un sospir.

 

Comparteix
AnteriorCrítica de “The Green Knight”, de David Lowery. Festival de Sitges 2021
SegüentCrítica de “Silent Night”, de Camille Griffin. Festival de Sitges 2021
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.