El nou negoci del cine es troba a les plataformes de vídeo a demanda. La sort és que aquest canvi de paradigma ha incrementat el nombre d’espectadors. Així doncs, hi ha gent que ha deixat de mirar programes nocius per a la consciència i l’anima i ha passat a veure cinema o sèries (algunes de dubtosa qualitat, però cine al capdavall), de manera que s’han generat molts llocs de treball en el sector. Per contra, s’ha privat els espectadors de sales de cine i, per tant, grans pel·lícules de “baveta” i mocador han passat desapercebudes entre la producció massiva i en la lluita per la quantitat i exclusivitat del catàleg. Aquest és el cas de The Green Knigt, una pel·lícula d’una èpica gloriosa.

The Green Knight, un film que trobareu a Amazon Prime Video, és una gesta fantàstica entre el terror i el romàntic, un poema clàssic en temps moderns que t’abandona entre les seves línies. Estem davant d’una nova llegenda artúrica adaptació de Sir Gawayn y el Caballero verde, poema del segle XIV.

No és el primer cop David Lowery s’inspira en antigues llegendes per donar un nou punt de vista. Ja ho va fer a Peter y el Dragón o a la seva última pel·lícula, A Ghost Story, en la qual ja ens començava a deixar clar el seu estil poètic i reflexiu. Però és en aquesta última, a The Green Knight, en què aboca tot el seu enginy creatiu per deixar-nos una posada en escena llegendària que guanya força entre tant consum irresponsable. Tot plegat, un títol que ha vingut a deixar una marca que guanyarà adeptes amb el pas del temps.

No és d’estranyar que a més d’un li pugui provocar rebuig o indiferència, ja que aquesta cinta d’ambició artística no mostra en cap moment una intenció comercial. Aquells que espereu veure una gran aventura de sang i espases us emportareu una gran decepció o una gran sorpresa, com és el meu cas. Així doncs, estem davant d’una història que reflexiona sobre valor i l’honor. El que més brilla és, sens dubte, el sentit estètic, ja que deixa escenes que marquen la memòria per la seva escassa competència en el gènere. Accepto també la meva parcialitat davant la temàtica, però soc incapaç de desmerèixer cap dels aspectes de la pel·lícula: la música, les interpretacions, el guió, etc. Podem dir, per tant, que David Lowery ha fet diana en aportar un nou punt de vista a aquest tipus de pel·lícules.

La premissa és simple: en mig d’una celebració nadalenca de la cort del rei Artur, Gawain (Dev Patel), escuder de la taula rodona, accepta el repte del misteriós Caballero verde. El cavaller es deixarà assestar un cop que serà retornat al cap d’un any amb la mateixa intensitat. Així comença el viatge de Sir Gawain per retrobar-se amb la bèstia, cobrar el seu deute i demostrar que és digne d’ascendir a cavaller, és a dir, un viatge d’introspecció i valor críptic cap a la maduresa heroica.

En una història tan simple, símbols com el verd de la molsa per la qual tot i tots acabarem coberts, la faixa amulet com l’aferrament a una mare i el personatge de Bertilak i l’àvia que l’acompanya, el qual no penso descobrir en aquestes línies, fan que no sigui una simple història d’aventures. Per altra banda, tot i ser narrada per capítols, cada un amb una temàtica pròpia, aconsegueix mantenir el to en tot moment i que cap destaqui, sinó que la suma d’ells formin part d’un tot.

Al film s’hi poden trobar referències destacades procedents de films com ara Willow (a la qual ret homenatge en alguna de les seves escenes), el Senyor dels Anells pel que fa a l’estètica del Caballero Verde o La història interminable pel que fa a la narració d’una aventura en forma d’introspecció personal. Tot i això, Lowery aconsegueix fer la seva pròpia gesta amb una personalitat definida sense caure en el plagi o la imitació.

En definitiva, podem dir que estem davant d’una gran pel·lícula que, si més no per a mi, ja ha passat a formar part de títols a destacar.

 

Comparteix
AnteriorPRESENTACIÓ. “Si el cel es tornés vermell”, Cori Calero
SegüentCrítica de “Más allá de los dos minutos infinitos”, de Junta Yamaguchi. Festival de Sitges 2021
La meva vida és una onomatopeia, considero una sort viure rodejat de còmics, cinema i música. Editor i muntador d'ofici, a estones traço línies que semblen coses, doncs m'apassiona el dibuix i la il·lustració. Fan del punk rock i qualsevol variant del heavy metal. M'enamora qualsevol pel·lícula arriscada, gamberra o transgressora. No deixaria mai de llegir 'Watchmen', 'Akira' o 'El predicador' i, referent al cinema, 'El Senyor dels anells' em va despertar una passió, 'Beetlejuice' i 'El Viaje de Chihiro' em fan sentir aquesta màgia que té la gran pantalla, 'Hereditary' i 'La Bruja' em van canviar la perspectiva. Si, m'encanta el cinema modern, crec que encara hi ha milers de mons per descobrir.