El 2016 va ser el seu any. Palma d’Or a Cannes com a millor curtmetratge, i nominació a l’Oscar en la mateixa categoria per Timecode, un curt realment bonic i especial sobre la relació entre dos vigilants de pàrquing que intercanvien breus paraules en el canvi de torn i units que estan units per la passió per quelcom que descobriran gràcies a les càmeres de seguretat del seu lloc de treball. Ara, el 2021, cinc anys després de Timecode i vint anys després del seu primer llargmetratge (Nos Hacemos Falta), Juanjo Giménez torna amb Tres, en què canvia el realisme poètic pel gènere fantàstic amb tints de terror.

A Tres (Out of Sync com a nom internacional) seguirem una dissenyadora i mescladora de so i foley que treballa incansablement en un estudi. Bé, més que treballar-hi s’hi refugia i busca una soledat que li és més còmoda que no pas afrontar els reptes socials “de fora”. Però tot es capgira quan, en una paradoxa deliberada amb la seva professió al voltant del so a l’audiovisual, comenci a notar que comença a dessincronitzar-se, a percebre els sons que l’envolten més tard que les imatges que veuen els seus ulls, fet que començarà a empitjorar cada cop més i que desencadenarà una espiral de trasbals molt (però molt) tangible, i que la pel·lícula ens sap transmetre molt intel·ligentment. Realment, el punt de partida de Tres, proper a arguments de productes mítics com The Twilight ZoneOuter Limits, funciona a la perfecció, perquè podem empatitzar ràpidament amb què suposaria patir-ho i, a més, dona un joc narratiu exquisit ideal per ser plasmat especialment en una pel·lícula —en altres mitjans sens dubte no seria tan potent.

El film està protagonitzat per Marta Nieto i Miki Esparbé com a company de feina de la nostra protagonista i partenaire pseudoromàntic, tot i que hauríem d’esmentar l’excel·lent so com a “tercer personatge en discòrdia”, ja que acaba tenint una presència total al llarg del film, cosa que es pot veure al mateix tràiler:

No obstant això, cal saber que potser el més gran enemic de Tres és la seva pròpia naturalesa, que potser dóna a entendre que és un film de misteri, o fins i tot un thriller el tràiler ja deixa entreveure un passat estrany a investigar, i el film ja veureu que té un potencial enorme per convertir la nostra protagonista en una autèntica superheroïna sense capa—, quan realment el guió coescrit entre Pere Altimira i el mateix Juanjo Giménez (ja van escriure junts Timecode) no abandona tant aquell realisme poètic com semblava i adopta una visió més dramàtica i humanitzadora, de manera que s’enfoca més en com s’afrontarà el problema més que en el motiu per què passa. Això no la converteix en una mala pel·lícula en absolut, ans al contrari, però sí que pot decebre a qui vagi amb unes expectatives narratives més encarades a l’acció o bigger than life, ja que es trobarà amb un drama —que no melodrama— molt humà amb metàfores molt subtils i molt ben portat, però que no explota, ni vol fer-ho. Així doncs, cap possibilitat narrativa del cinema de gènere.

Comparteix
AnteriorCrítica de “Silent Night”, de Camille Griffin. Festival de Sitges 2021
SegüentAquest divendres 19 de novembre al cine…
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.