Vaig arribar a Dones sense homes per una d’aquelles casualitats boniques de la vida: la Cristina del Puerto-Peix és manlleuenca, com jo, i ens hem creuat més d’una vegada entre llibres, presentacions i recomanacions a la Muntanya de Llibres, on fa de llibretera. Sempre l’he coneguda des del lloc de qui estima i recomana llibres, però no sabia que també n’escrivia. I quina alegria descobrir-ho! Llegir-la ha estat una sorpresa preciosa. La Cristina escriu amb una sensibilitat especial, amb una manera de mirar que t’amarra a les seves històries i als seus personatges. Ara que sé que escriu, només puc esperar que ho segueixi fent.
A Dones sense homes, la seva primera novel·la, del Puerto ens presenta l’Elisenda, una noia que veu com la seva vida s’enfonsa quan la Tina, la seva dona, la deixa per un home. Aquest fet traumàtic porta la protagonista a explicar al lector/a la seva infantesa i adolescència per acostar-nos al món i les persones que han contribuït a fer que sigui qui és. El dolor pel trencament de la parella, juntament amb la pèrdua d’una mare amb qui mantenia una relació difícil, són dos grans fonts de dolor que l’Elisenda haurà d’aprendre a gestionar. Aquesta baixada als inferns se’ns plantejarà com un viatge carregat de realisme màgic per endinsar-nos de ple en el dolor de la protagonista i reflexionar sobre les ferides que deixen els vincles, però també de la força de reconstruir-se des de la fragilitat.
Els que no sàpiguen mirar més enllà es quedaran amb un títol suggeridor i la idea que és una novel·la d’amor lèsbic. Sí i no. El títol és tota una declaració d’intencions i sí que és una història d’amor lèsbic i de la descoberta de la identitat sexual de la protagonista, però l’Elisenda i la seva història són alguna cosa més que això: són l’excusa per parlar de l’amor i el dol, però també de tot allò que fa que l’Elisenda (o qualsevol de nosaltres) sigui qui és. I ja que parlem de l’Elisenda, m’agradaria lloar la complexitat del personatge, la qual només es pot copsar llegint la novel·la.
No puc acabar aquesta ressenya sense fer una menció especial a Murakami, autor amb una forta presència en la novel·la, però que també ha influït fortament l’estil de la Cristina. També mereix un reconeixement especial la iaia de l’Elisenda, un personatge d’allò més entranyable que us arrencarà somriures a carretades.
Agradarà a…
Als lectors que gaudeixin d’històries que punxin i acariciïn alhora.
No agradarà a…
Als que només s’acostin a històries amb grans girs argumentals i assassinats a la pàgina 3.
