Off Campus és la sèrie del moment o, si més no, la que domina els algorismes de les xarxes socials. Funciona com una college romance clàssica: universitat, jugadors d’hoquei, tensió sexual i històries d’amor previsibles. Tot i això, la sèrie ―basada en la saga d’Elle Kennedy― actualitza alguns codis romàntics que ens hem empassat (si més no les millenials) durant anys. Està bé que la cosa comenci a canviar una mica.
La primera temporada ens presenta la Hannah Wells, una noia tímida i reservada enamorada d’un cantant universitari guaperes. Per la seva banda, Garrett Graham és el capità de l’equip d’hoquei. La seves vides es creuen arran d’un pacte: en Garrett ajudarà la Hannah a aconseguir el noi que li agrada i la Hannah ajudarà en Garrett a aprovar l’assignatura que se li resisteix. La resta és fàcil d’imaginar, perquè la sèrie no pretén ni reinventar el gènere ni convertir-se en una reflexió profunda sobre l’amor. És una simple història d’amor universitari sense aquella toxicitat disfressada de passió que havia marcat el gènere durant dècades.
El millor exemple d’aquesta forma d’encarar el romanç és la relació entre en Garrett i la Hannah. Ella, interpretada per Ella Bright, arrossega un trauma sexual, però no és utilitzat com una excusa per “arreglar-la” o “curar-la”; tot i que encara ha de fer un pas més enllà, la Hannah té el tema molt treballat. Així doncs, en Garrett no apareix com el salvador emocional perfecte, sinó com algú que l’escolta, la respecta, l’acompanya. La sèrie posa al centre la confiança en ella mateixa i en l’altre més que no pas en la sexualització o en el sexe gratuït.
Per la seva banda, Belmont Cameli interpreta un Grarrett Graham que podria haver-se quedat en un “bad boy encantador de serps” de manual. Per contra, interpreta un personatge amb una vulnerabilitat i una responsabilitat afectiva sorprenentment tendres i madures. No em mal interpreteu; no és perfecte, però es treballa les seves merdes i es fa responsable de les seves tares per ser millor. Amb la Hannah té la cura d’obrir-se, de mostrar-se fràgil, de respectar els seus límits i els seus tempos i no banalitza o minimitza les seves necessitats encara que no coincideixin amb les seves. I això sí que ens agrada, perquè encara que no ho sembli, la responsabilitat sexoafectiva és sexy. Enrere queden els “malotes” mentiders o gelosos. Això sí, seguirem veient “musculitos”, gent guapa i alcohol per tot arreu.
La resta del repartiment va en la mateixa línia i dona al conjunt una química coral molt valuosa de cara a desenvolupar noves històries. Mika Abdalla, Antonio Cipriano, Stephen Kalyn i Jalen Thomas Brooks fan que la Briar University vagi més enllà, se senti realment com un grup d’amics i no només com personatges orbitant al voltant de la parella protagonista. Així doncs, el component emocional no depèn només del factor romàntic, sinó també de l’amistat, de la família que triem.
Més enllà de la trama i els personatges, una de les virtuts de la sèrie són les referències a la cultura popular dels vuitanta i els noranta. Però si una cosa brilla dins de la sèrie és una banda sonora que va del pop al rock nostàlgic passant per l’indie i artistes més actuals. Una barreja de melancolia i modernitat que va molt bé amb la sèrie i que tria d’una forma molt encertada la cançó ideal per a cada moment, cada personatge, cada emoció. Personalment, m’ha encantat descobrir The Beaches.
En definitiva, la sèrie ens presenta una fantasia romàntica moderna. Sense tensió sexual tòxica, nois emocionalment absents ni noies que han de ser rescatades. Perquè ara, el que volem és química, però també comunicació. Volem desig, però també confiança en l’altre. Volem personatges imperfectes, però responsables i amb ganes de relacionar-se millor. Volem crisis romàntiques, però no patiment com a prova d’amor. Per fi una sèrie que desperta les papallones típiques d’un college romance, però amb una mirada sexoafectiva més sana, més responsable i més madura.
