La vida és suportable gràcies a les moltes coses positives a les que ens podem aferrar malgrat l’existència i l’evidència del mal. Podem aferrar-nos al sentiment més poderós: l’amor. Tot el que hi ha de dolent, que és molt, i que és molt present a tot arreu, s’ensorra quan sentim amor en comptes d’odi. La lluita no és aliena a cap de nosaltres. Escollir la bondat és l’opció més sàvia però també la més esgotadora, atès que a vegades hem de prendre decisions a la defensiva quan el mal t’ataca explícitament o subtilment. Per això crec que l’amor és una revolta que s’assumeix individualment i col·lectivament. Segons d’on siguis, ho tindràs més complicat o menys per fer el bé, per no deixar-te trepitjar, per reivindicar els drets i per no caure en la violència i la venjança. L’heroïcitat no és abanderar la bondat; és practicar-la estimant: estimar la gent per la qual val la pena l’amor. I no deixar-te ensorrar quan et fan mal. Jo m’estimo més dur una vida pacífica, però sense callar; és a dir, expressant-me lliurement allà on m’agrada, escriure el que vull escriure i publicar-ho. Per què? Perquè em fa feliç i perquè vull compartir el que escric. I perquè la felicitat també és maca compartida. Això implica perills? Sí, uns quants: la gelosia creativa, la persecució de l’autenticitat i l’enveja agressiva, entre d’altres. Però un cop has assumit els riscos de la llibertat d’expressió no hi ha censura possible per part de qui et rebutja. Jo escric perquè m’agraden les paraules i el que es pot fer amb elles. Les paraules tenen una gran capacitat revolucionària. Tant és així, que a vegades penso que vivim en la societat dels ofesos. Sembla que hagis de vigilar qualsevol manifestació verbal per por a que hi hagi qui s’ho prengui malament. Que potser necessitem odiar algú? Buscar algú en qui desfogar-se? Fer mal per satisfer la pròpia frustració? I què podem fer per evitar-ho? Doncs seguir fent el que ens agrada fer. Confiar en la gent bona, que és molta i tractar els altres com vols que et tractin a tu. No hi ha ningú que estigui fora de perill. Si ho pensem pregonament, no hi ha res més perillós que un ésser humà rancorós, així com no hi ha res més angelical que l’amic o l’amiga de tota la vida i d’aquells i aquelles que has escollit com a família. Amb quines eines ens podem protegir quan estem exposats públicament? Viure sense renunciar als nostres principis. Et poden fer el mateix mal essent la persona més pública del món i també essent la més anònima. Per tant, viu com et vingui de gust. La vida és breu, única, preciosa, però alhora terriblement dramàtica, la qual cosa és evident en conflictes nacionals i internacionals i, admetem-ho, també els particulars. La revolta de l’amor és la que cadascú assumeix per viure i conviure amb els altres, concretament amb aquells altres que saps que seran lleials als teus sentiments i respectuosos amb la teva manera de pensar o la teva identitat. El respecte és imprescindible per conviure en la vida diària i en els mitjans on tenim presència, i em refereixo a les xarxes socials i qualsevol altra mena de xarxa que ens connecti els uns amb els altres. L’amor no és un ideal; l’exercim en la nostra quotidianitat i en alguns dies especialment significatius en què és històric, vull dir històric a vegades per al grup o la comunitat i també en la nostra pròpia biografia. Ningú et pot prohibir, malgrat intentar-ho, que facis allò que et dona felicitat. Si hem de pagar un preu pel que fem lliurement, som nosaltres qui decidim aquest preu, que és negar-se a pagar-lo. La negació, el no voler participar del mal, és una altra eina que no és estranya a l’amor. També forma part de la revolta. Dir no quan creus que has de dir no és un acte de llibertat, a vegades el més difícil de tots, perquè dir no a la dolenteria és acceptar una possible enemistat. Som éssers mortals, però l’amor és la immortalitat en vida. Res ens pot obligar a renunciar-hi, a callar sota pressió. Quan el mal s’enfila cap al poder el bé s’hi ha d’enfilar una mica més, tot i la por a caure, tot i l’abisme, i fins i tot el terror i la violència. Rendir-se, mai! Si una cosa vol el mal és que ens rendim i ens sotmetem fins al límit de la destrucció de l’altre, de l’opositor, del rival, del contrari. Amb democràcia i sense. La revolta de l’amor és saber i no acceptar que els paranys són freqüents i la dolenteria moltes vegades guanya la batalla, però mai consentirem que guanyi la guerra. Tanmateix, no podem negar que el mal és fort, i quan és obsessiu pot arribar a la màxima crueltat, però nosaltres no som esclaus de res ni de ningú, i per tant el mal està condemnat a la frustració, per bé que hi hagi molta feina a fer per compondre o recompondre la llibertat. Que no t’acovardeixis és una de les actituds que més molesta i frustra els malintencionats i les malintencionades. Que cantem a l’amor, que en reconeguem el gran poder que té de fer el bé, que no cedim al seu contrari, que l’exercim vestits de cultura i no de símbols bèl·lics, tot això és voler veure el costat positiu, perquè el temps que hem rebut és una espurna brevíssima en l’existència del nostre univers, però és una espurna que brilla d’amor. Des de l’amor no cal témer, no cal amagar-se, no cal humiliar-se. Cal, això sí, una revolta constant de somriures, d’abraçades, de petons, de carícies, de veu dolça, de mirada neta, de tot el que es pot construir per a tu i per als altres, de viure essent com ets i de compartir la joia de l’empatia, de la vida i de la veritat. La revolta de l’amor és estimar-nos a nosaltres mateixos i als altres com s’estima un bon llibre, una cançó, un espectacle fent de la realitat el somni més dolç sense por a equivocar-nos estimant, perquè estimar mai és un error.
