No és només la primera pel·lícula feta a Letònia que guanya un Òscar, sinó que és la primera pel·lícula independent en guanyar l’Òscar (i el Globus d’Or) a millor pel·lícula d’animació, derrotant la totpoderosa Disney i Dreamworks, l’altre gegant de l’animació de Hollywood. Gints Zilbalodis ha fet història en el món de l’animació amb Flow, una història animada sense cap mena de diàlegs (sense voler-ho, marcant una època juntament amb Robot Dreams de Pablo Berger) on, en un món postapocalíptic en què els humans han desaparegut recentment, un gatet negre haurà de deixar casa seva quan vegi que l’aigua està inundant-t’ho tot inexhorablement i buscant refugi on sigui.
El primer que crida l’atenció de Flow no és només que no tingui cap diàleg, sinó que, fugint de tota convenció en el món de l’animació, el petit estudi de Zilbalodis ha evitat antropomorfitzar els animals protagonistes al mínim, i tret d’algun petit detall en benefici de la trama, els animals de Flow es comporten com animals, fins i tot evitant gestos humans. I la segona cosa que crida més l’atenció és l’estil visual. No ha faltat la gent que s’ha queixat que la pel·lícula “no es veia bé”, com si el fotorrealisme fos l’única opció a l’hora de fer animació per ordinador. És ben famós el fet que Gints Zilbalodis i el seu equip han usat el software lliure Blender per crear Flow, però a més, la direcció artística va preferir usar una barreja entre animació tradicional en 3D i l’efecte de renderització conegut com a “cel shading”, on l’algorisme d’il·luminació aplica un ombrejat pla que imita el dibuix a mà que acabava usant-se en l’animació per acetats (cel en anglès). El resultat és un efecte no-fotorealista que, no ens enganyem, evitava el costós procés d’animació de tot el pèl dels animals, però també afegeix un estil molt característic i que envellirà molt bé amb el pas del temps, ja que el fotorrealisme d’uns anys enrere pal·lideix respecte el fotorrealisme més actual, però un estil no fotorrealista sempre serà correcte, ja que s’ha volgut deliberadament aquest resultat. Aquest efecte, per cert, s’aplica molt al món dels videojocs. Un exemple és la recent saga de Nintendo per The Legend of Zelda en els seus dos darrers capítols, Breath of the Wild i Tears of the Kingdom. I Gints no deu ser aliè al món dels videojocs, quan el seu primer llargmetratge, Away (2019), el qual vaig poder veure personalment en una sessió al Festival de Sitges, era un videojoc del gènere conegut com walking simulator fet pel·lícula.
Però entrem en matèria. Flow es desenvolupa en grans plans seqüència en què seguirem en tot moment el nostre gat protagonista. Tot i que acabarà trobant nous amics i enemics, així com enemics que esdevindran aliats, l’arc dramàtic que rep tot el focus és el del gat. Òbviament no hi ha cap diàleg a la pel·lícula, amb la qual cosa el citat gat, el capibara, el lèmur, la grua i el gos que esdevindran una mena de companyia a bord d’una barca que va a la deriva (i que, en una petita llicència dramàtica, acabaran controlant usant el timó sense tocar mai l’antropomorfisme) no tenen noms, així que seguirem anomenant-los pel què són. Doncs bé, aquesta companyia tan polifacètica acabarà sortejant tota mena de vicisituds mentre intenten arribar a un cim d’alguna muntanya alta i així lliurar-se de l’aigua, mentre llimen les seves diferències i acaben convivint amb els seus tarannàs propis: el tranquil capibara acabarà sent el diplomàtic que intenta posar pau entre tots, mentre el comportament individualista i temerós del gat xocarà frontalment amb el caràcter juganer del gos i l’instint luxuriós del lèmur, juntament amb la tranquil·litat i la sabiesa de la grua.
Dit així no sembla que Flow hagi d’oferir gran cosa, però quan la mires, veus que al llarg dels seus 95 minuts tot flueix orgànicament. A més, en una mostra de talent gegant per part de l’equip d’animació, l’estil visual no és fotorrealista, però està ple de vida en els ulls dels animals protagonistes. Les mirades que fan i es dediquen els personatges entre ells o mirant el món cap al qual es dirigeixen, diuen paràgrafs sencers. A més, gràcies a aquesta vida que emana d’aquests éssers digitals gens antropomorfitzats, Flow rubrica amb gran encert dos grans conceptes: per un costat el col·lectivisme malgrat les diferències, el gran objectiu humanista per excel·lència, i que nosaltres semblem (som?) incapaços d’assolir; i per l’altra, tot i que va en relació, Flow no deixa en cap moment de ser una metàfora del pas de l’adolescència a l’adultesa, on la vida real et porta per corrents inesperades i que no pots controlar (és a dir, l’aigua), i on acabaràs deixant la llar on has viscut sempre per llaurar-te la teva pròpia vida, formant una nova família que no són pas parents de sang, sinó grans amics amb qui saps que sempre pots comptar. Aquest concepte final és per a mi el gran tema de Flow, cosa que es demostra amb el deliciós últim pla de la pel·lícula, quan el gat mira el seu reflex i de la seva nova familia a l’aigua (el capibara, el gos, el lèmur…), en clar contrast amb el pla inicial, on també es mira el reflex en un bassal d’aigua, però només se’l veu a ell.
Potser això que diré és una mica spòiler, però crec que és necessari esmentar-ho, perquè és on es troba la grandesa de la pel·lícula i la raó per la qual existeix tot el viatge de Flow: la pel·lícula no acaba amb els animals arribant al cim de cap muntanya sans i estalvis, sinó in media res i amb el gat adonant-se per fi té una famíla i que, tenint això, ja té una llar estigui on estigui. Aquesta última escena és absolutament preciosa i emotiva, i glorifica tota la pel·lícula, de manera que no cal extendre la pel·lícula més enllà. L’arc dramàtic del gat s’ha completat i el coming-of-age ha culminat. Com deia, Flow usa l’aigua com a metàfora del fluir de la vida i, per tant, aconseguir fugir d’ella no té sentit narratiu dins de la pel·lícula. Perquè la vida no consisteix a defugir-la, sinó a navegar-la amb els teus. I com demostra Gints Zilbalodis, això no cal explicar-ho amb paraules.
