El debat sobre la representació de la prostitució en el cinema ha ressorgit amb força arran de la polèmica generada per Anora als Oscars. Anora, dirigida per Sean Baker, ha estat una de les grans triomfadores als Oscars, amb el premi a la millor pel·lícula i a la millor actriu protagonista. Això, però, no ha estat exempt de controvèrsia, ja que molts crítics consideren que la pel·lícula blanqueja la prostitució i romantitza la situació de la seva protagonista. En aquest sentit, alguns han argumentat que qui hauria d’haver guanyat era The Substance, un film que adopta un enfocament molt més crític envers la societat i les pressions estètiques que pateixen les dones.
El debat sobre el blanqueig de la prostitució ha tornat a portar a l’escena una altra pel·lícula que també va passar pels Oscars (tot i que amb menys èxits que Anora). La seva visió de la prostitució com a una experiència d’empoderament i alliberament personal ja va generar i ha tornat a generar divisió d’opinions. Enmig d’aquestes discussions, resulta interessant examinar com aquestes pel·lícules tracten la prostitució: la banalitzen, la romantitzen o la qüestionen?
La prostitució és el context o el problema?
La película Anora de Sean Baker segueix una noia que exerceix la prostitució a Las Vegas i que es veu embolicada en una trama relacionada amb els privilegis i excessos d’una classe alta que ignora completament les desigualtats socials. El director, conegut per la seva sensibilitat a l’hora de retratar la marginalitat (The Florida Project, Red Rocket), ens endinsa ara en la vida d’una treballadora sexual però no fa de fa de la prostitució el centre de la narrativa.
En la meva opinió, el focus principal del film no és tant la condició d’Anora com a prostituta, sinó la manera en què els rics, especialment els hereus d’imperis econòmics, viuen sense cap mena de responsabilitat o consciència social. En aquest sentit, la prostitució es converteix en un teló de fons per evidenciar el contrast entre els qui han de sobreviure en un sistema hostil i els qui ho tenen tot garantit. Tot i això, sí que es cert que és relativament fàcil tenir la visió que la pel·lícula cau en una certa romantització de la situació d’Anora, en la mesura que no aprofundeix en les condicions estructurals que porten moltes dones a exercir la prostitució, ni en les violències que sovint comporta aquesta feina.
He sentit acusacions de mirada masculina cap a Sean Baker (un terme que prové de l’anglès, male gaze, i que, en la teoria feminista, és l’acte de representar la dona des d’una perspectiva heterosexual, objectivitzada i amb la distància que des del món masculí se li confereix). I el cert és que sí que crec que el personatge que interpreta de manera meravellosa Mickey Madison té poca profunditat femenina ja des del guió. La cosificació constant, que si bé queda emmarcada pel context de la pel·lícula, sembla que sobrepassa la capacitat d’Anora com a ésser humà i no només com a prostituta.
També seria bo haver considerat com a no necessari la inclusió de la competència entre dones, a no ser que fos per criticar-lo, cosa que al meu parer no passa. En el prostíbul on treballa l’Anora hi ha una competitivitat ferotge entre ella i una altra de les noies. I si bé desconec com funciona el món i si això és realitat, hem d’entendre que aquesta competència ve donada pels poders patriarcals que governen el context de la prostitució. Llavors, jo em pregunto, si Baker ja estava disposat a criticar els poders econòmics, no hi hauríem pogut posar també els patriarcals en aquest sac?
Malgrat tot aquesta anàlisi, si us plau, no em malinterpreteu, a mi Anora em va encantar com a pel·lícula i vaig gaudir molt dels diàlegs i actuacions. Tot i així —potser soc una mica massa exigent—, crec que es podrien haver tractat millor alguns d’aquests temes feministes.
El debat arran dels Oscars, ha fet tornar a aparèixer una altra pel·lícula de la qua ja se n’havia parlat amb anterioritat, Poor Things, que ofereix una mirada radicalment diferent. El film de Lanthimos, basat en la novel·la d’Alasdair Gray, segueix Bella Baxter, una dona reconstruïda per un excèntric científic que, un cop recupera la vida, explora el món amb una curiositat insaciable i una sexualitat desinhibida. En aquesta exploració, Bella decideix experimentar amb la prostitució no des de la necessitat, sinó com una opció voluntària i empoderadora.
Aquest enfocament, tot i ser interessant des d’un punt de vista narratiu, pot resultar problemàtic perquè ofereix una imatge de la prostitució allunyada de la realitat de moltes dones que l’exerceixen per supervivència o per opressió. Lanthimos presenta la prostitució com una via d’autodescobriment i afirmació personal per a Bella, però aquesta mirada tan optimista ignora els riscos i abusos estructurals que envolten aquesta pràctica. Tot i que la pel·lícula és una sàtira i juga amb l’exageració, pot donar peu a una visibilització distorsionada de la prostitució, fent-la semblar una experiència molt més lliure del que és en la majoria dels casos.
Ara bé, hem d’entendre que les dues pel·lícules, malgrat les seves diferències, comparteixen un element comú: la prostitució no és el centre de la història, sinó un mitjà per explorar altres temes. Això no és necessàriament un problema, però quan es tracta d’una realitat tan complexa i polèmica, el risc de blanqueig és alt. Anora posa el focus en la despreocupació dels rics per les desigualtats, però no aprofundeix en els costos de la prostitució. Poor Things la presenta com una experiència de llibertat i autodescobriment, però ho fa des d’una mirada fantasiosa i desconnectada de la realitat. També és cert que totes dues es poden llegir des d’una òptica feminista amb molts altres temes que es toquen, com algunes que s’expliquen en aquest altre article.
Barbie vs. Poor things, les dues propostes feministes dels Oscars
Per tant, mentre que cap de les dues pel·lícules pretén fer una apologia de la prostitució, tampoc no la qüestionen a fons. En ambdós casos, es deixa de banda el debat sobre si la prostitució és una forma d’explotació o pot ser una opció lliure, cosa que perpetua una visibilització superficial i a vegades edulcorada d’aquest fenomen. Potser ens faria falta més cinema que tractés el tema des de les proximitats més realistes. Ara que sembla que el cinema indie aconsegueix premis, potser és el context que necessitem per això. En aquest sentit, crec molt necessària la figura de l’assessor de gènere, perquè crec que en el cas de Baker i Lanthimos hagués pogut aportar una visió més contextualitzada de la prostitució sense posar en risc el veritable missatge de cada obra. Hem de tenir present que la ficció pot influir en la manera com percebem realitats incòmodes, i que cal una mirada crítica per no caure en la banalització.
