Barbie vs. Poor things, les dues propostes feministes dels Oscars

Començaré aquest article amb la premissa que pretenia guardar-me per al final: aquest 2023 ens hem equivocat, la pel·lícula feminista de l’any no és Barbie, és Poor things. No sé si és que el màrqueting ens l’ha colada o que ens hem deixat enlluernar pel que és més comercial, però després de (per fi!) haver pogut veure la nova proposta de Lanthimos, crec que puc afirmar que el missatge feminista que jo volia veure en pantalla és el de Poor things. Deixeu-me agafar el que crec que tenen en comú i a partir d’aquí veure’n les diferències. Per ser totalment transparent, comparteixo amb vosaltres la taula que he elaborat com a esborrany per fer aquest article.

Tot i que Barbie em sembla una bona pel·lícula, no hi vaig trobar el missatge que m’esperava. Després de tota l’expectativa (ara conegut com a hype) i coneixent el currículum de Greta Gerwig i Margot Robbie, em pensava que veuria un missatge feminista impactant, lluminós, directe, però alhora també reflexiu. Si bé els tres primers adjectius els va complir amb escreix, hi vaig trobar a faltar l’últim i potser el més important. Crec que la proposta de Gerwig va fer precisament el que a vegades fa el feminisme: excloure el públic masculí de certs missatges. No vull pas dir que la pel·lícula no fos atractiva per a tothom, però hi ha un racó del país (que encara viu en la rancietat, cert) que mai s’hi va sentir atreta. Va caure en les frases grandiloqüents, les que són fàcils d’estampar en una samarreta i cridar en una manifestació, però que no deixa de ser el feminisme més superficial. Podeu llegir aquí una conversa escrita que vam tenir amb en Jordi Pina just després de veure Barbie.

A l’altra cara del mirall, Poor things ven el mateix missatge de Barbie: l’empoderament, la deshinibició, la repartició dels privilegis socials, però ho fa a través d’una faula de creixement personal, de profunditat de missatge i d’alliberament. La història ens presenta la Bella Baxter, una dona lligada al professor que la crea, però que a mesura que avança la trama es defineix cada vegada més com a independent i lliurepensadora. El creixement és personal i no necessita un mentor per formar-se una personalitat. Això no passa amb la Barbie, ja que aquest creixement personal arriba a través de la pedagogia que rep d’altres personatges, com el que interpreta America Ferrera.

La Bella Baxter té contacte amb tres homes i tots tres la cosifiquen d’entrada (amb diferents graus i des de diferents perspectives), però el fet és que no l’haurien tractada com la tracten d’entrada si ella no hagués tingut un aspecte heteronormatiu d’acord amb els estàndards que s’entesta a perpetuar el patriarcat. En aquest sentit, la Barbie és cosificada constantment. Cal, però, tenir en compte que la nina de Marvel sempre ha tingut el mateix aspecte i que ja ha estat el centre de moltes crítiques per això. Només per afegir-n’hi una altra es podria fer èmfasi en el fet que només una de les moltes barbies de la pel·lícula no té un cos normatiu.

Mentre a la pel·lícula Barbie hi veiem una història molt binària (patriarcat o matriarcat) sense un final amb solució al conflicte dels privilegis socials, a Poor things ens enfrontem més a dilemes morals i fins i tot personals. La mirada al feminisme que ofereix Lanthimos és més complexa i fins i tot conflictiva, amb més capes. Això provoca que en algun moment donat caigui en una visió esbiaixada del que és la violència sexual, per exemple, que es mostra amb molta gratuïtat i potser amb massa detall, pel meu gust. A més, ens ofereix una cara força amable de la prostitució i s’obvia l’explotació i la vexació. En aquest sentit, m’ha recordat una altra pel·lícula també d’aquest any, La Maison, una història real sobre prostitució voluntària.

Un altre tema que podria ser delicat de Poor things és la caricaturització de la dona que es mostra mitjançant una sexualitat infantilitzada i una manca d’intel·lecte. En aquest sentit, Barbie també mostra aquesta innocència entendrida de la dona. Malgrat tot, crec que si hi aprofundim més, Lanthimos ha sabut capgirar-ho per mostrar precisament l’evolució d’una dona simple i primària cap a la construcció d’una personalitat forta, trencadora, lliurepensadora i autònoma. En canvi, la Barbie tot i que també es desfà d’aquella aura prefixada i postissa, continua mostrant un caràcter més infantilitzat i amb poc creixement personal.

Hi ha algunes persones que han interpretat el final de la pel·lícula de Lanthimos com la derrota del feminisme. La decisió que pren finalment la Bella pot semblar més conservadora i poc acurada d’acord amb la personalitat independent que havia anat desenvolupant al llarg de la història. Ara bé, vull pensar que les decisions es prenen lliurement si bé emmarcades en un rerefons social, cultural i educatiu que no podem canviar. Potser aquí també rau la gran virtut d’aquesta pel·lícula: no hi ha respostes senzilles i encara menys binàries. És un film que més aviat convida a la reflexió sobre els rols de gènere i la posició de les identitats a la societat. En aquest sentit, el final de Barbie també ens pot semblar alliberador i trencador, però no deixa de ser un gag més i tot acaba tal com comença, per tant, l’arc evolutiu és cíclic i no convida a la reflexió més enllà dels eslògans que s’han anat deixant anar. I només això ja em dona la suficient convicció per afirmar que Poor things sap vendre molt millor el feminisme social que no Barbie i el seu feminisme d’eslògans publicitaris.