La nova de l’Scorsese no defrauda. Alguns creuran que té una durada desmesurada, que puja al carro de la moda de l’streaming de fer-ho tot com més llarg millor. Aquest no és el cas. Només cal repassar la filmografia del director i hi trobareu totxanes temporals que sobrepassen el que recomanen els gurús del cinema. No es tracta, però, d’obres feixugues; les històries que narra reclamen aquest temps. Solen ser pel·lícules d’una èpica crua que transcorren entre molts conflictes i moltes aparicions de nous personatges, com la vida mateixa. Si comparem, doncs, el cine de Scorsese amb la vida, no es tracta de pel·lícules llargues, més aviat el contrari; la seva capacitat d’exposició, per tant, és superba.
El cas que ens ocupa és Killers of the Flower Moon, on seguim trobant el nervi Scorsese: la llibertat dels actors, les escenes corals, la càmera en moviment, un muntatge de vocació narrativa… que et permet veure-ho tot amb més claredat; és el toc dels grans directors, que t’il·luminen en el seu fer.
El metratge no és altra cosa que la crònica d’un extermini de perversió inaudita. És evident que la perversitat és axiomàtica de qualsevol extermini, però és poc habitual intentar carregar-se una família sencera —i un poble si convé— sense voler perdre la seva amistat. L’anorreament cultural dels Osage, que contrasta amb la seva abundància crematística, ja és un fet quan comença el film —la pel·lícula obre amb un enterrament simbòlic—, en l’esfera material, però, encara falten uns quants passos més per acabar de fer la «transició». El Sr. Hale (Robert De Niro) se’n farà càrrec. El seu nebot, l’Ernest (Leonardo DiCaprio), és un cas molt il·lustratiu del col·laboracionista irreflexiu: li agraden les dones i els diners, ho diu a tothom i s’ho diu a ell mateix. Ben al principi del metratge, el Sr. Hale ja es posa a garlar dels Osage al nebot com si fossin bestiar, un pagès de la plana no parla en termes gaire diferents de les seves vaques o els seus porcs. En la mateixa línia, recordo l’anècdota d’un caçador que va emprar els termes «pobret» i «quin greu» per parlar del cabirol que acabava de disparar. El motiu d’aquest tracte per part dels assassins és circumstancial (però no per això menys xocant); cal rebre l’herència.
L’Ernest comença a cavil·lar tard i al final les mosques el voltaran més del compte. La seva dona, la Mollie (Lily Gladstone), és qui mostra més humanitat de tots; hi perd i pateix molt, però no ha d’abaixar el cap quan toca mirar el passat, ni tampoc deixa d’estimar. La relació d’aquests dos és una metàfora de la relació entre els Osage i els americans nouvinguts.
Durant aquestes tres hores, nosaltres espectadors apreciem els detalls d’aquesta epopeia dissortada que ens duu a les tenebres dels exterminats i els exterminadors, però que per sobre de tot ensenya la debilitat moral dels humans; com pot ser de fàcil acceptar unes condicions de vida (perdoneu la iteració) perverses. Tot sembla més plausible quan una cultura és menyspreada i l’altre es troba en evident decadència, quan es tracten les persones com animals, per molt preuats que siguin.
Gent d’alta volada política hi troba paral·lelismes amb el conflicte Israel – Palestina. Jo evito parlar d’aquell cafarnaüm i recomano que no mirem tan lluny (quedant-nos en la dimensió cultural, per favor), perquè, quan he vist els Osage lamentant-se amargament de com ja ningú parla la seva llengua i el fil de la tradició s’esvaeix, no he pogut evitar pensar que podrien ser catalans amb certa propensió romàntica i catastròfica, però no gaire desencaminats.
