Després dels aplaudiments britànics de Wicked Little Letters em sorprèn que al crítica espanyola (tot sigui dit, majoritàriament homes) hagi neutralitzat part del missatge que hi ha rere el film. A veure, sent sincers, tampoc és que l’hagi menyspreada, però m’estranya que cap de les que he pogut llegir hagi fet èmfasi amb el paper opressor dels homes de l’època, en com la dona està pressionada per la societat i en el fet que tot es basa en un fet real.
Anem per parts, Wicked Little Letters és una comèdia negra costumista ambientada als anys 20, dirigida per Thea Sharrock, que ens transporta a la ciutat costanera de Littlehampton. La devota Edith Swan (Olivia Colman) i altres habitants comencen a rebre cartes escandaloses, escrites amb un llenguatge tan excèntric com obscè. Les sospites recauen ràpidament sobre Rose Gooding (Jessie Buckley), una veïna impetuosa, d’origen irlandès, que veu com la seva llibertat i la custòdia de la seva filla estan en perill a causa d’aquestes acusacions. La policia Gladys Moss (Anjana Vasan) posarà el seu enginy a treballar per resoldre el misteri i atrapar el veritable culpable d’aquest embolic.
La premissa és exactament tan simple com apunta, no enganya a ningú i tampoc ho pretén. De fet, és molt proper als cozy misteries d’Agatha Christie i crec que precisament aquesta simplicitat és la que ha fet que moltes persones la vegin com una pel·lícula massa blanca i planera. Tanmateix, a mi em va semblar una pel·lícula amb més capes de les que aparentment pretén vendre. Temes com l’opressió familiar cap a les filles, el racisme que patien els irlandesos o les burles i les injustícies que rebien les primeres dones policies planegen en tot moment en cada escena. No, no és una història de misteris, és una història de lluita, redempció i alliberament.
Wicked Little Letters, a més, és un exemple de què són capaços de fer els britànics amb el seu humor, combinat amb la intriga i la crítica. La narrativa de la història és àgil i atrapa. Les interpretacions, sobretot les de les tres actrius protagonistes, són excel·lents i sostenen la història amb diàlegs punyents i mirades suspicaces. L’ambientació, el vestuari i la posada en escena també són de digne menció.
La directora, Thea Sharrock, desplega tots els seus recursos per mostrar una pel·lícula que combina aquesta belle époque britànica amb una dura crítica social. Una visió d’un cas que mai ningú havia llegit des d’aquesta perspectiva perquè, en realitat, tal com ens recorda el film, era un cas judicial que la història havia oblidat. I és que, acabarem aquesta crítica dient que, malgrat el surrealisme de la situació, està tot basat en un cas real.
