Jordi: Que consti que he vingut sense coaccions!
Irene: Només faltaria que algú et coaccionés per anar al cine!
Jordi: Ho volia deixar clar, perquè he vist molts reels d’homes excusant-se d’anar a veure la peli.
Irene: Doncs per a mi això és desinformació. Si una cosa ha deixat clara aquesta promoció tan cara que s’han marcat és que era una peli per a tots els públics, edat, sexe, raça i tot el que vulguis ficar-hi.
Jordi: Bé, ben bé per a totes les edat no. A Espanya no es recomana per a menors de 13 anys.
Irene: Quin error tan gran! Segur que després es passen el dia escoltant cançons de reggaeton tòxic.
Jordi: En fi, és veritat que Barbie té alguns gags que possiblement no els entendran per un tema generacional, ara bé, el missatge és prou contundent, no?
Irene: Sí, el missatge en general, sí, però jo tinc alguns dubtes pel que fa al guió i trama que no m’han acabat de quadrar del tot.
Jordi: A mi tampoc m’han quadrat algunes coses.
Irene: Vols que fem una mica de llista conjunta?
Jordi: Vinga.
Llista conjunta
- La primera mitja hora de la peli ens mostra el matriarcat de Barbieland com a quelcom positiu. Però tan dolent hauria de ser un matriarcat com un patriarcat, no? Reivindiquem privilegis compartits, no pas intercanviats.
- Que només hi hagi una Barbie amb cos no estereotipat canta una mica. Hi ha totes les races que et pots imaginar, però en canvi, no hi ha representació de cossos. Ens passa igual que a les pel·lícules d’acció testosterònica quan posen una dona per dir que n’hi ha una. Per posar-ne només una, més valdria no posar-ne cap, directament.
- Durant tota la pel·lícula tens al sensació (molt agradable) de crítica al sistema, però acabes el film i no s’ha fet cap proposta. És com el típic company de feina que sempre es queixa de tot, però espera que la solució li vingui d’un altre lloc.
- Més que tenir una banda sonora, semblava que hi hagués una playlist d’Spotify. Cada una de les cançons funciona com a música per escoltar a casa, sense imatges, però dins el film no queden ben empastades.
- Hi ha un trencament de la quarta paret amb la intervenció del pensament de la directora que va semblar que volia canviar una mica el discurs, però va ser tan breu i només en un moment determinat, que no va deixar ni obrir el debat.
- La subtrama de la mare i la filla no acaba de funcionar, especialment per part de la filla, un personatge molt interessant i que no s’explota gens. Ens presenten una adolescent antisistema que es dilueix en la trama. Torna a plantejar un tema per no tancar-lo.
Jordi: Què, ja ens hem quedat a gust?
Irene: Jo crec que ara sí. Hem vist i llegit moltes crítiques boníssimes de la peli, però crec que era important també subratllar aquelles coses que ens poden quedar amagades sota aquest rentat de cara que se li vol fer a la nina, que pot semblar fins i tot pamfletari.
Jordi: A veure, cal reconèixer que la peli també té coses bones, però. A mi els gags em van agradar molt. Hi ha la successió d’imatges per mostrar la masculinitat tòxica que em va semblar brillant.
Irene: Totalment d’acord amb tu. A mi també em va agradar molt el monòleg d’America Ferrera, les picades d’ullet a la cultura pop i els homenatges cinematogràfics.
Jordi: He de dir que ens queda un bon consol, però: si la peli hagués estat espanyola, ens haguessin colat un primer pla totalment innecessari dels pits de la Barbie.
Irene: O del cul.
Jordi Pina Estany i Irene Solanich-Sanglas
