Tinc pendent un petit opuscle comparant Poor Things amb el cinema anterior de Lanthimos, però la vida és caòtica, els compromisos infinits i les ofuscades, freqüents; així que aquest petit projecte haurà d’esperar un sincretisme d’il·luminació i temps per acabar de ser concebut. De moment, però, hi ha bones notícies, perquè Lanthimos torna amb l’Efthymis Filippou i Kinds of Kindness recupera l’esperit absurd, alienat, distant, estrany i cruel que ens captiva des de Caní (2009). Amb un pressupost menor que la seva antecessora, però el mateix que el de The Favourite (2018) (15 M de pressupost), el públic objectiu és el mateix que el de Killing of a Sacred Deer (2017), que va fer-se amb uns 4 milions. Per tant, els estudis ja veuen Lanthimos com un director consagrat al qual s’ha de deixar fer el que vulgui. O simplement és una regla general que quan es fa una ficció ambientada als EUA, el pressupost es triplica indefectiblement.
Si Poor Things destacava pel seu barroquisme: el decorat, la història plena de personatges, detalls, escenes i diàlegs enginyosos —també delirants i surrealistes—, Kinds of Kindness torna a l’estranyesa del familiar, al minimalisme escènic, a l’allargament de plans i als diàlegs secs. Tampoc és que es torni als camins de Caní (2009) o Alps (2011) —al cap i a la fi, es nota l’accent americà—, però sí que s’hi endevina una consciència semblant.
Kinds of Kindness són tres històries independents, totes relacionades amb l’amabilitat i les relacions. Històries dutes al paroxisme, tal com mites grecs, que ens serveixen de metàfora per les nostres vicissituds relacionals. Un home que té la vida dictada pel seu amo, un altre que creu que li han canviat la dona, i una dona que és fidel al seu marit-secta per por de contaminació de la resta. Veiem formes tètriques d’“estimar”, o potser, més aviat, de ser esclau del suposat amor d’algú altre. Fa feredat i no té sentit fins a quin punt podem arribar a patir per unes engrunes d’afecte, reconeixement o guia, així que el to absurd del Lanthimos és un exemple de casament ideal entre matèria (el què s’explica) i forma (l’estructura que l’explica, l’estil). Si en una escena Jesse Plemons demana a Emma Stone que es talli un dit si realment l’estima, és perquè allà s’hi concentren milers i milers de petits sacrificis que hem demanat —implícitament o explícitament— ben normalment a la nostra parella. De quina altra forma podríem captar la transcendència i alhora l’absurditat d’aquests petits sacrificis? Tallar-se un dit és la solució desfamiliaritzadora i suggestiva que sol utilitzar Lanthimos per assenyalar tota l’estranyesa que ens envolta.
Un altre fet curiós és que en les tres històries hi ha els mateixos actors fent de personatges diferents. Tot i les diferències, sí que semblen compartir un rol semblant en les tres històries. Se solidifica un caràcter, com si fossin el mateix tipus de persona —o la mateixa persona, literalment— en una vida, o dimensió!— inferida per una sèrie de situacions completament diferent de les altres dues. Així s’acaba d’arrodonir el caos d’aquesta vida en què les persones sovint funcionen com boles de billar, empeses per un pal, que és el sentir-se estimat. Una cosa molt feixuga i cruel, de vegades.
