Permeteu-me començar aquesta ressenya amb una reflexió sobre els premis del públic d’un festival de cinema. I és que sovint solen rebre flors i pals a parts iguals, ja que el públic és tan sobirà com variat: que guanyi una comèdia, una d’acció o una infantil enfada als amants de les grans trames saberudes; que guanyi un enorme drama enfada a qui va avorrir-se com una ostra veient-la; i que guanyi una d’animació enfada a qui directament no la va mirar perquè “era de dibuixos, ergo per nens”. Dic això, perquè feia temps que no veia una unanimitat tan gran respecte una pel·lícula com la que es va viure amb la xinesa Gelat de Moniato (Sweet Potato Flavored Ice Cream en el seu títol internacional), i és que tothom qui va assistir a la sessió matinal del passat divendres 21 dins de la 20a edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, va sortir emocionat, entendrit, commogut i, sobretot, encantat. Sí, és d’aquelles que plores, però d’emoció, no de tristor; plores tan a gust, que ho gaudeixes. “No us diré no ploreu; no totes les llàgrimes són amargues”, deia en Gandalf. I tenia raó.
L’argument de Gelat de moniato sembla tret directament de l’univers Ghibli. En Biubiu, un nen urbanita sempre equipat amb la seva Nintendo Switch, una gorra i uns auriculars, passarà per primer cop les vacances d’estiu amb la seva àvia i el seu oncle en un poble rural de la Xina profunda. Allà tot és diferent, des de la gent als menjars, i li costarà aclimatar-se, però en Biubiu acabarà fent una descoberta immensa: els estius que es recorden durant tota la vida. I és que el film apel·la als sentiments i a la nostàlgia dels més grans, tant si s’han viscut aquesta classe d’estius com si s’han anhelat per no tenir-los. Però curiosament apel·la als infants directament amb una pseudo-nostàlgia tan honesta que els desperta, que els sacseja, que els diu que aprofitin el moment present mentre encara són nens. I això no és gens fàcil de fer.
La pel·lícula té un to clarament de comèdia familiar amb l’inevitable toc xinès de drama del qual no podrem escapar i, fins i tot, té un xic de lluita ecosocial. Però no us penseu que estem davant d’uns Goonies o un Totoro. Els nens protagonistes no viuran grans aventures, ni s’enfrontaran a grans malvats, ni coneixeran éssers fantàstics que els descobriran universos desconeguts… Bé, menteixo. Potser sí que passa tot això, però no com estem acostumats. Qui hagi crescut llegint les aventures d’Els Cinc o Els Set Secrets d’Enid Blyton potser sabeu a què m’estic referint. No vull aixafar l’experiència de veure la pel·lícula fent spoilers, però diguem que el gran encert de la pel·lícula és mantenir-se sempre dins un costumisme i un realisme frescos i vius, alhora que sap donar-li un regust màgic sota el prisma de la perspectiva infant (que no infantil). La cabana del bosc, jugar a l’aire lliure i, sobretot, el microunivers creat pel director de la pel·lícula fa que, tant els nens com els adults, sentim afecte per sempre més a aquell bosc, aquell poble i aquella gent.
Per acabar, només un apunt que no vull deixar passar per alt, i que només es va poder viure dins d’aquella jornada matinal de les Nits de cinema oriental de Vic: Gelat de Moniato es va projectar amb la presència a la sala del seu director i guionista, Wang Chong, i una de les productores de la pel·lícula. Sens dubte, tot un luxe, ja que ens van regalar un posterior Q&A que va ser tant o més tendre que la mateixa pel·lícula, ja que van revelar que el guió, basat enormement en els estius personals del mateix director, va enllestir-se el 2004, però fins fa 5 anys no va rebre llum verda per començar a donar-li forma, per acabar de rodar-se i muntar-se el 2021. Però no només això: el director i el seu esperit de nen gran van ficar-se tot el públic a la butxaca, i veure tants nens fent preguntes micro en mà als artífexs de la pel·lícula, i després fins i tot xocant-li les mans mentre marxaven, és la prova que la pel·lícula sabia tocar la fibra.
El mateix Wang Chon va admetre que havia plorat dos cops durant la projecció per la resposta del públic de Vic a la seva pel·lícula. I això clama que la infantesa (sigui viure-la o sigui recordar-la) és quelcom universal. És l’època més màgica de la nostra vida, i encara que sovint en som conscients quan ja és massa tard, gràcies a obres com Gelat de Moniato podem tornar-hi i deixar-nos endur. Jo em vaig deixar endur per la pel·lícula, però també per la necessitat imperiosa de fotografiar-me amb ells, de xampurrejar les quatre coses que encara recordo de mandarí, i de felicitar-los per aconseguir una pel·lícula tan emotiva però tocant de peus a terra.
