Ara que els dies són més curts i que les mans se’ns refreden amb facilitat, és el moment d’escalfar l’ànima. Per això, els llibres són únics. Una de les novetats d’aquesta tardor que ha arribat amb aquella tendresa única de les històries quotidianes és El país dels sabirs, de Comanegra. Primer, ens enamorarà per la seva edició: un petit tresor, de tamany i subtilesa. Segon, ens conquistarà amb una història que un cop la comences, no la pots deixar.
“Dibuixar és entendre, pensava Vània, i ell volia entendre 
els sabirs, el poble que l’havia acollit. I, per entendre els sabirs, calia entendre la taigà”.
El país dels sabirs és un llibre curtet, sí, però molt intens. Està ple de natura, de ponts, d’oques i corbs i reflexions. El protagonista és l’Ivan Vània, que treballa com a topògraf per a l’Exèrcit Imperial. És jove i la seva missió és endinsar-se a la taigà i dibuixar un mapa del bosc dels sabirs. Un terreny enorme i fins aleshores força desconegut pels homes al qual arriba amb la companyia de dos ajudants que poc compartiran amb ell.
Ja el primer estiu, però, coneix l’Agàfia i l’estranya Mä. Aquests dos personatges són pur amor. L’Agàfia és vella, és saviesa i és història. La Mä és màgia irracional i bosc i faula. Ella representa més que ningú l’esperit de la taigà, la immensitat de la natura. Les dues ensenyaran al jove a sobreviure en un món fred i allunyat.
En Vània marxarà d’aquella primera estada just amb les primeres nevades sabent ja algunes paraules dels sabirs, però tornarà dos cops més a aquesta terra inhòspita, plena de silenci i unes arrels a la natura desconegudes fins ara. Tindrà la seva cabana esperant-lo. Mentre, us prometo que mai més tornareu a veure un pont enmig del no res amb els mateixos ulls.
El tercer viatge de l’Ivan serà especial. “Aquell estiu, l’estada de Vània al país dels sabirs va començar de manera molt diferent. No hi havia tendes per plantar ni aparells per desembalar. Havia arribat tan sols amb la roba que duia posada i tampoc no tenia intenció de continuar dibuixant les carenes, els altiplans, els barrancs i els congosts d’aquella enorme extensió del món”.
El final el llibre agafa un altre ritme, més fosc i primitiu on la lluita de la civilització amb la natura es fa patent. L’Exèrcit Imperial vol arrasar amb aquesta terra, però els sabir tenen molt a dir i a defensar. Murmuris, travessers de fusta i superstició. El final us deixarà ben tendres.
Si us va agradar I del cel van caure tres pomes, crec que aquest també ho farà. Malgrat que la trama no s’assembli, té alguna cosa que els fa semblants. Potser la calma, la manera d’explicar les coses més simples de la vida, els pocs protagonistes però plens d’humanitat… serà millor que ho descobriu.
