Fa temps que tenim el morro fi. Sabem que no tot el que arriba en format sèrie o pel·lícula sobre Star Wars té la qualitat suficient. Però de vegades, hi ha propostes creatives, més intel·ligents, que són tot un encert. A Andor, del creador Tony Gilroy, no hi ha sabres de llum ni Jedis, però aquesta sèrie capta l’essència de la trilogia original de George Lucas i ens transporta a la guspira que va encendre la Rebel·lió. Aquesta idea i com està executada ho és tot. I la podeu veure a Disney+.

Per alguns, la manca de referències a “la Força”, als Jedis i als duels de sabre signifiquen que no és Star Wars. Però pels que tenim records de la trilogia original de Lucas apreciem que, l’ara showrunner Tony Gilroy, vulgui recollir el fil que va sustentar aquelles pel·lícules.

Amb Rogue One (2016), Tony Gilroy ja es va guanyar l’admiració de públic i crítica i ara, anys més tard, amb Andor s’ha atrevit a fer una cosa diferent: utilitzar Star Wars com a metàfora de l’ascens del feixisme en la societat: la gent adormida vers les injustícies del poder, el manifest escrit per un rebel (el gran Alex Lawther), la tirania de l’Imperi i la flama d’uns quants que lluiten contra un sistema que els oprimeix. Aquí no hi ha cavallers amb poders mentals, hi ha miners i botiguers. No hi ha princeses, hi ha mecàniques. És el poble contra el poder. Fins i tot, hi ha moments que sembla que Ken Loach hagi agafat la batuta! No és així, però els paral·lelismes són constants, repugnants i convincents. Aquesta desesperació es cuina a foc lent i s’amplifica cap al final.

Possiblement, l’encert més gran de la sèrie són els diàlegs. Summament diferents d’allò a què estem acostumats,  perquè l’arc narratiu és més complex, més fosc i obertament polític. Hi ha acció, però no és una sèrie sobre bons i dolents a l’estil de Luke Skywalker contra Darth Vader. Té un to que s’allunya de tot allò que hem vist i escoltat i té diàlegs que s’acosten a un thriller polític i d’espies que parla sobre la reacció a un sistema totalitari.

Un dels fets importants és que part de la primera temporada es va rodar a localitzacions als afores de Londres en plena pandèmia. Això va afavorir que molts actors i actrius es poguessin concentrar al 100% en la sèrie, perquè s’havien cancel·lat molts rodatges i obres de teatre. I això es nota. Diego Luna (Cassian Andor) és el protagonista dels 195 personatges amb diàleg, entre els quals destaquem el sempre perfecte Stellan Skarsgård (Luthern Rael), la impecable Genevieve O’Reilly (Mon Mothma), la sorprenent Adria Arjona (Bix Caleen), la gèlida Denise Gough (Dedra Meero), l’incòmode rostre de Kyle Soller (Syril Karn), la maternal Fiona Shaw (Maarva) i l’escàs minutatge de Forest Whitaker (Saw Gerrera).

Per donar tot el realisme possible a la sèrie, es va contractar un dels millors. De fet, és un altre punt molt positiu d’Andor: el disseny de producció. Luke Hall (Chernobyl, 2019) és l’encarregat de fer realitat i de lluitar per què el que vegi l’espectador sigui el més autèntic possible. Només en els primers minuts veiem a Cassian Andor buscant la seva germana en un bordell, tot amb una estètica molt Blade Runner que ens té guanyats. Però si ens fixem en els productes de la botiga d’antiguitats, el menjar o en els milers de peces metàl·liques estranyes del taller mecànic, tot ens aproxima a la importància de la figura de Luke Hall. El disseny dels gratacels futuristes de Coruscand, el poble miner de Ferrix o l’interior de la presó de Narkina 5 són només alguns exemples de la seva gran feina a la sèrie.

Per si tot això no fos prou, un dels plaers d’Andor és anar descobrint, durant els 12 episodis, el funcionament de la maquinària de l’Imperi. L’Oficina de Seguretat Imperial és un funcionariat del Mal on tots els que hi treballen són una mena de Gestapo de l’espai amb uniforme gris, accent ‘british’ (recordant el gran Moff Tarkin interpretat per Peter Cushing), rondinaires i amb cara de pocs amics. Si a les pel·lícules de la coneguda space opera l’Imperi era malvat perquè destruïa planetes i perseguia els nostres herois, aquí es busca el control mitjançant la força. Els funcionaris feixistes d’Andor –el Subinspector Syril Karn, la Tinent Dedra Meero, el Major Partagaz, el Tinent Blevins, i altres– són éssers que estimen l’Imperi (i el que significa) del qual formen part.

És a dir, hi ha la Força, i hi ha la força contundent, brutal i deshumanitzadora. A Andor, una vegada i una altra, observem com aquesta última exerceix la seva influència, però no en planetes sencers, sinó en vides individuals i s’estreny al voltant de llocs com Ferrix, Aldhani, Narkina 5 i Coruscant. Veiem com la gent que ens importa s’aixafa. Es mostra, episodi a episodi, com el creixent descontentament i la ira donen lloc als herois de la Resistència. De moltes maneres, per les seves pròpies raons individuals, els personatges d’Andor decideixen aixecar-se i lluitar, perquè el totalitarisme és un estat antinatural i genera resistència. La caiguda de l’Imperi és i sempre serà inevitable.

I com es relacionarà amb Rogue One i amb l’Episodi IV? Podeu veure la seqüència postcrèdits de l’episodi final de la primera temporada. Apareix un conegut deus ex machina de la saga i ofereix la confirmació que la història creada per Tony Gilroy tindrà una segona temporada i que té la Força del seu costat.

T’agradarà…

Si vols expandir l’univers Star Wars més enllà dels tòpics.

No t’agradarà…

Si només busques Jedis i sabres làser.

Comparteix
AnteriorCrítica + Roda de Premsa de “Inu-Oh”. Festival de Sitges 2022
Següent“El país dels sabirs”, d’Oriol Canosa
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.