El Festival de Sitges ho ha tornat a fer. Si l’any passat els amants de l’anime i l’animació en general estàvem d’enhorabona per la visita de Mamoru Hosoda, qui va rebre el Gran Premi Honorífic del certamen i va presentar la seva darrera obra d’art, Belle, aquest any no ha estat menys, ja que hem tingut la sort de comptar amb la presència d’un altre autor únic dins l’animació japonesa i del qual el festival ha projectat totes les seves pel·lícules. Estem parlant de Masaaki Yuasa. Tot just fa 3 anys, l’any 2019, el seu film Ride Your Wave s’enduia el premi a millor pel·lícula d’animació d’aquella edició de Sitges i desbancava Weathering With You de Makoto Shinkai. La presència de Masaaki Yuasa al Festival de Sitges ha servit per poder fer-li entrega del Premi Màquina del Temps, però també per poder projectar amb tots els honors que es mereix una meravella de pel·lícula com és Inu-Oh.

Amb Inu-Oh Yuasa torna al món de la pel·lícula musical com ja va fer amb Lu Over the Wall, on trasposava Ponyo en el Acantilado de Studio Ghibli per portar-la al seu habitual terreny visual i narratiu, als antípodes de l’anime tradicional. Aquí, el seu estil únic li servirà per presentar-nos al personatge real d’Inu-Oh, un cèlebre contacontes i artista del teatre Noh que va existir al segle XIV i que va revolucionar l’art d’aquella època, ja que es va convertir en un fenomen de masses i, per decomptat, en un perill per l’establishment de l’època, que el va perseguir fins a eliminar-lo. I com a bona rockstar de l’època, l’apartat sonor de la pel·lícula ens esclata a la cara i ens porta a la catarsi col·lectiva que devia sentir aquella gent: Inu-Oh és una Opera Rock. Amb la seva guitarra elèctrica, els seus teclats i la seva bateria.

Masaaki Yuasa a la roda de premsa del Festival de Sitges acompanyat del traductor, tot conduït per Gloria Fernández de CineAsia. (c) Marc Musquera, 2022

El rock, això sí, serà una connotació musical que només sentirem els espectadors mentre Inu-Oh canti i balli acrobàticament junt amb el seu soci en l’aventura, un intèrpret cec de Biwa —un llaüt japonès—, davant de cada cop més fans entusiastes. I aquí és on radica la potència audiovisual d’Inu-Oh: el rock s’adaptarà a les tonalitats de la música del teatre Noh (melodies molt marcades i repetitives, i percussió i flauta rítmica constant) per oferir un so amb què és molt fàcil engrescar-se, mentre la solemne teatralitat es desboca en acrobàcies i circ, un revulsiu documentat provinent de la Xina just per aquella època. Tot al servei de crear el pacte tàcit amb l’espectador a fi de fer-li saber que el que fan els nostres protagonistes és revolucionari, en clar contrast amb una música i un to visual pausats i més tradicionals a la resta d’escenes. El propi Yuasa va explicar a la roda de premsa, arran de la meva pregunta sobre si la intencionalitat de la dualitat musical era aquesta, que es va intentar primerament amb una música tradicional, però més àgil i ràpida, quelcom també històricament acurat, però no funcionava com a catarsi en la pel·lícula. El rock va ser solució, així com la inspiració clara tant en la música com en les coreografies de Queen, David Bowie o Michael Jackson. Què, no us fa venir ganes de gaudir de la pel·lícula, tot això?

Destacar també que el personatge d’Inu-Oh és presentat com una mena de Quasimodo deforme i amagat sota una màscara, uns atributs que encaixen molt amb l’estil visual entre grotesc i oníric que tant caracteritza la filmografia de Masaaki Yuasa. I destacable també com l’èxit artístic i el reconeixement creixent de la massa fanàtica anirà recobrant una normalitat física que serveix de metàfora sobre l’acceptació pròpia gràcies a deixar de ser un bitxo raro per a ser un ídol.

Masaaki Yuasa a l’encontre amb els fans a Sitges, acompanyat d’Àngel Sala i Jordi Sànchez-Navarro. (c) Marc Musquera, 2022

Resulta quasi impossible pensar que la música fos composta després d’animar tot el film, però així va ser. Així ho va explicar el mateix Yuasa tant a la roda de premsa i l’encontre amb els fans, el qual va resultar una oportunitat sense encís i desaprofitada per part de la gent, ja que van preferir preguntar a un autèntic mestre de l’animació coses com si acceptaria dirigir certes propostes o com li arribaven certs projectes. Queda clar que Masaaki Yuasa no serà un creador arxiconegut, però sí que pot dir que la seva obra i el seu punt de vista són únics tant per la narrativa com per l’ús de l’animació per explicar històries, ja que quan agafa les regnes d’un projecte, se’l fa seu i el porta fins a límits insospitats. Com deia, no tothom ho pot dir. No crec exagerar, i és una opinió totalment personal, si dic que, si bé no arriba a la llibertat narrativa de Mind Game Night is Short, Walk On Girl, ens hauríem de remetre a l’obra mestra d’Eiji Yamamoto de 1973, Belladonna of Sadness, per trobar una pel·lícula japonesa tan transgressora i trascendental com Inu-Ohon la fusió tradició-contemporaneitat casa tan bé amb la psicodèlia i el realisme màgic amb el qual Masaaki Yuasa impregna totes les seves obres.

Comparteix
AnteriorCINECLUB XIC. Wallace i Gromit
Següent“Andor”
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.